divendres, 11 de novembre del 2016

El que no s'explica quan es parla d'art

     



     Un correu electrònic rebut aquest matí m’ha reconfortat enormement. Un dels assistents d'ahir a la xerrada d’en Martí Gasull sobre la seva exposició de retrats d’artistes, ha escrit per manifestar el gran interès que els va despertar tot el que en Martí va explicar sobre les diverses sessions fotogràfiques a les que pertanyen les fotos exposades. De fet, jo ja vaig avisar de què aniria la sessió: un repàs de vivències que, sense cap mena de dubtes, ens ajudaria a entendre i a penetrar més a fons en l’obra dels artistes. En Martí Gasull ens va explicar coses completament inèdites que atorguen una dimensió més gran a tots els artistes. Va parlar, en definitiva, de tot allò que no s’explica quan es parla d’art, i que de vegades resulta fonamental per anar més enllà de les obres i comprendre tot el que hi ha el darrera. Tot allò que, sovint, ens les acosta. 

     Ens va explicar, entre altres coses, que ell estava amb en Josep Mª Subirachs quan va tenir lloc la manifestació contra la seva labor a la Sagrada Família. Estaven tots dos al taller de l’escultor, situat al mateix temple. Van sentir junts els crits, els insults que li van proferir els manifestants, dels que –tot sigui dit de pas-, en conec més d’un. En Martí ens va descriure l’estupor de l’artista, i com es va enfonsar anímicament per aquell esdeveniment. Allò va significar un punt d’inflexió, no ja en la seva carrera artística, sinó en la seva vida. Tots els esdeveniments tenen moltes cares, i molts punts de vista. Va ser interessant per a molts, per uns moments, posar-se a l’altra banda i comprendre.

    També va parlar abastament de la figura, incompresa i encara desconeguda d’en Lluís Maria Riera, primer director i ànima, durant els primers anys, de la galeria Joan Prats. El va qualificar com a un dels més grans descobridor d’artistes, fruit del seu gran coneixement de l’art contemporani i de la seva sensibilitat i sobretot de la seva “antena”, que el feia saber quan un artista tindria projecció i quan no. Va ser, sense cap mena de dubtes un personatge fonamental en l’escena de l’art a Barcelona durant els anys 70 i 80, i per això en va fer un esment especial. En la fotografia exposada, en Riera esta al costat d’en Joan Brossa, per qui sentia una forta admiració, així com una gran amistat des dels anys 40. En una altra foto de Joan Brossa, en Martí Gasull ens va explicar el perquè en Brossa es mira somrient als fotògrafs. Els acabava de fer un joc de mans, i ells el miraven bocabadats. La màgia formava part del món de Joan Brossa, i també, era un component important de la seva poètica.

     Em va agradar especialment, el que va explicar al davant del retrat de Joan Ponç. Havien anat al seu estudi de Ceret a fotografiar les obres més recents de l’artista. No es podia arribar en cotxe fins al seu estudi, a uns cent metres d’allà on havien aparcat. Només baixar del cotxe, van sentir la música de Wagner que Ponç escoltava sempre. La tenia a tot volum, però cap veí del poble es va queixar mai. A Ceret el veneraven. Quan van arribar a l’estudi, en Ponç, que ja estava malalt, es trobava malament. Per animar-lo, i fer-li superar l’estat d’ànim produït per la malaltia, en Martí li va proposar jugar a fer-li retrats. En Ponç es va animar, i en va sortir una sèrie extraordinària. Tots i cada un d’aquells retrats ens deixen veure un aspecte de la seva obra. Increïble. No cal que m’allargui més per avui. Segurament, de sessions en farem d’altres, i tampoc voldria desvelar el contingut íntegrament. De tota manera, estic convençuda que cada sessió serà diferent. Els artistes escollits per parlar-ne seran altres i les vivències també. I també podria ser que parlés dels mateixos artistes, però expliqués altres coses, tant interessants, tant inèdites i tant reveladores com les primeres.

2 comentaris:

  1. Aquest segon article en referència a la vostra exposició es perfectament comprensible, i s’avé amb la meva opinió expressada en l’anterior. Absolutament colpidor el fet de ser protagonista de l’escridassada a Subirachs per les escultures de la Sagrada Família. Afortunadament la imatge que exposes a la galeria no és un reflex de l’enfonsament de l’artista, però si és un document de l’època. I també resulta interessant la historia de Joan Ponç, amb una de les imatges més fermes de la galeria. I colpidora. Gasull Avellán va aplicar la seva professionalitat, i també sentiment.

    I l’anècdota de Joan Brossa fent un joc de mans, i captar el seu somriure també es curiosa, i reafirma el fet de que és aquesta una exposició documental sobre els integrants de la cultura en una època concreta, però a la que li manca l’essència de l’art, que es impossible que tingui, precisament perquè el document pot més que l’art en aquesta ocasió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, efectivament és una exposició documental i de reviure moltes experiències. T'he de confessar que, al marge de tot, ens venia de gust de fer-la, i jo en tenia necessitat. Una mena de reconciliació amb el passat, del tot necessària.

      Ara bé... t'asseguro que a partir d'ara tot serà mirar endavant!

      Elimina