Hauríem hagut de titular l’exposició de fotografies de Martí Gasull Avellán d’una altra manera. No simplement “Retrats
d’artistes”, que és un títol molt pla, sense substància, potser massa obvi. No
hi vam pensar prou..., perquè l’exposició és alguna cosa més. Fins i tot, els
30 retrats poden funcionar com una sola obra. Un fris que mostra alguns dels
protagonistes de tota una història, complexa i diversa, construïda amb el temps
i composada per artistes amb rols ben variats en el panorama de l’art a
Barcelona dels darrers quaranta anys. Els retrats ens revelen tots els plecs de
la història, que si bé hi ha la tendència en dividir-la: la oficial, i les
variants contestatàries, es va produir tota a la vegada, simultàniament. Mentre
retratava les obres als estudis, bé per encàrrec de galeries, museus o dels
propis artistes, Gasull va girar el seu objectiu, de forma –de vegades
imprevista- cap als autors. En un afany de recordar una sessió de treball, en Gasull
ens presenta els “jo” diversos. Protagonistes tots de la història, i en moments
molt diferents de les seves carreres. Tots ells amb plantejaments completament
personals. L’exposició és una mostra de la complexitat del relat històric. Si
bé totes les fotografies s’assemblen formalment, la lectura en conjunt esdevé
una demostració inequívoca de que les moltes històries es produeixen a la vegada.
L’audiovisual que acompanya l’exposició, esta pensat per accentuar aquesta
idea.
La visita a les exposicions
del Macba (Gelatina dura. Històries escamotejades dels anys 80 i Miralda
Madeinusa) ha estat reveladora en aquest sentit. Gasull va retratar tant el
mateix Miralda, com alguns dels artistes de Gelatina dura. També cal observar
que alguns dels artistes d’aquestes exposicions i altres que podien seguir
discursos més conservadors exposaven a les mateixes galeries, i eren comprats
pels mateixos col.leccionistes. La realitat, a diferencia del que es pot
despendre d’alguns discursos, té unes connexions insospitades. El treball de
Gasull és un tresor per a qui vulgui elaborar un relat real de la cultura a
Barcelona. Un relat en el que totes les històries, les escamotejades i les que
no ho són, es mostren de manera simultània. Tal i com passava de debò. Tal i
com es construeix la història en majúscules: un relat complex i continu.
Complex per la diversitat i perquè també els artistes experimenten canvis
d’actitud. Per això, en l’audiovisual hi ha retrats de joventut i de maduresa
dels diversos artistes. Un relat en el
que algunes de les històries, individuals o col.lectives tenen principi i
final, algunes es transformen, altres continuen i moltes de noves comencen. En
aquest sentit, són molt valuoses les visites comentades a càrrec d’en Martí
Gasull, en les que explica tota aquesta complexitat a través de la seva
experiència.
Així doncs, potser hauria estat més adient titular l’exposició com a “Històries d’un relat continu”. Aquest títol s’ajusta molt més a la idea de l’exposició, que respon a un criteri documental i de testimoniatge, al que hem de sumar a parts iguals, la vàlua fotogràfica dels retrats exposats.
Així doncs, potser hauria estat més adient titular l’exposició com a “Històries d’un relat continu”. Aquest títol s’ajusta molt més a la idea de l’exposició, que respon a un criteri documental i de testimoniatge, al que hem de sumar a parts iguals, la vàlua fotogràfica dels retrats exposats.
Vista l’exposició, estic d’acord amb el que exposes perquè la mostra cal veure-la des d’un punt de vista documental i històric. Personalment, penso que es més adequada per l’Arxiu fotogràfic de Barcelona que no pas per una galeria, i que si haguessis pogut portar a terme la idea inicial d’una obra, una imatge, el conjunt expositiu hagués quedat arrodonit, per una galeria d’art. És a dir, no qüestiono la tasca de Gasull Avellán com a documentalista, al, igual que per exemple, la de Pilar Aymerich. És absolutament imprescindible en uns moments com els actuals, en que la digitalització impedeix guardar el document, doncs la majoria de fotos del mòbil o de l’ordinador acaben per perdre’s. Però a un nivell artístic, hi ha certes mancances. No obstant, gràcies per donar a conèixer l’obra del fill de Martí Gasull Coral. Per cert, encara haig d’anar al MACBA a veure les mostres. Però no me les penso perdre, siguin exposicions bones o dolentes.
ResponEliminaLa idea inicial era combinar retrats i obres, però el conjunt no quedava bé. Vam optar per "jugar-nos-la", exposant només retrats, tot i que les obres també les exposem, però en una sala a part. De fet, també volíem fugir de la idea d'exposició col.lectiva, i del que es tractava era de reivindicar la figura d'en Gasull. Vam provar de combinar-ho i no ens cabien gaires retrats. Vam preferir donar preferència a les fotos, tot i que, ho reconec, el tema és "dur" comercialment parlant. Però això ja ho sabiem... !
Elimina