A les trinxeres!

     

     A més d’un/a li resultarà còmica la comparació que faré, però ahir, tot veient una pel.lícla de ciència ficció titulada After earth, em vaig sentir completament identificada amb la narració del film. La terra havia estat abandonada per la humanitat, que havia hagut d’emigrar a una galàxia nova, àrida i plena d’unes bèsties terribles dedicades a matar els humans. El secret per a que et deixessin tranquil era no tenir por. L’absència de por et convertia en invisible i era la única defensa possible. El protagonista era un adolescent que acompanyava el seu pare a una missió intergal.làctica. La nau  va ser destruïda per una tempesta de meteorits i van haver de realitzar un aterratge d’emergència a la Terra, que s’havia convertit en un planeta hostil, amb una atmosfera irrespirable. A la nau, hi transportaven una de les bèsties assassines, per fer no se quins experiments a l’espai. Durant l’aterratge, la nau es va trencar en mil bocins, i només varen sobreviure el pare, el fill i la bèstia assassina. El pare va resultar greument ferit, i demanà al fill que travessés els cent kilòmetres que els separaven de la cua de la nau i que anés a buscar un estri de comunicació amb l’espai, per avisar del seu accident i demanar que els rescatessin. Com era d’esperar, el fill ho va aconseguir, després de lliurar batalla amb micos salvatges, lleopards sanguinaris –tots degudament mutats i preparats també per atacar els humans- i de matar la bèstia assassina que viatjava amb ells. En el moment clau, el fill va recordar el que li havia dit el pare: "la por no existeix, saber-ho és la única cosa que et farà sobreviure."

     Si em deixo dur pels sentiments normals, jo també sucumbiré. Potser no em moriré, però patiré severs atacs d’angoixa. Si faig simplement el que feia abans (que no és altra cosa que el que s’ha de fer en circumstàncies normals), el més probable és que també sucumbeixi. S’han acabat els temps plàcids en els que hi havia amants de l’art, gent entesa (de debò) i curiosa, col.leccionistes experts o ocasionals. Vaig sortir d’una galeria que em semblava morta –cada dia tenia la sensació d’entrar en un cadàver- i en la que jo estava poc més que presonera; però la realitat actual s’assembla a la terra descrita a la pel.lícula de ciència ficció: res que s’assembli a un territori fèrtil i confortable per al normal desenvolupament d’una galeria d’art. El món exterior està pràcticament desert, i el món virtual és un aiguabarreig de frivolitats, en el que campen lliurement tot tipus de personatges, sovint tant buits i banals, que a mi em semblen sinistres. És cert que tant en un lloc com en l’altre, hi trobo, de tant en tant, ànimes bessones, i el camí es fa més suportable. Segueix havent gent preparada a la que dóna gust d’escoltar o llegir. Però tinc la impresió que els altres predominen. El terreny els és molt més propici. O com a mínim, a mi em sembla que a ells les coses els són més fàcils, fins i tot alguns apareixen com a veritables triomfadors.

Molts dels bons han hagut de tancar les seves galeries per falta de públic, o han hagut de reinventar-se, fent coses diferents, canviant el seu model de negoci. La veritat és que al davant de tantes dificultats, jo cada dia, quan surto de casa tinc la sensació d’anar al front. Tot costa, qualsevol èxit, per petit que sigui, comporta un esforç titànic. No és estrany doncs, que abans de començar cada jornada em vingui al cap la frase que deia la Meg Ryan a la pel.lícula Tens un e-mail, quan es tractava de defensar el seu petit negoci, una llibreria de contes infantils : “A les trinxeres!”. I no tenir mai por, sobretot!

Nota: Al final del tercer paràgraf utilitzo el masculí genèric, però també hi ha moltes triomfadores de l'espècie que descric.

     

Martí Gasull Avellán, retrats d'artistes

    

       Més informació sobre la propera exposició a la galeria: 

      L’exposició consta de 29 retrats i un autoretrat realitzats entre els anys 1965 i 2016. Una bona part, pertanyen al gruix de més de 4.000 negatius que Martí Gasull va cedir al MACBA, en qualitat de dipòsit. Com escriu Bernat Gasull i Roig al pròleg del catàleg de l’exposició que ha tingut lloc entre els mesos de maig i setembre de 2016 al Museu de Montserrat: (...) Són fotos d’artistes que mon pare ha tractat o conegut, o fins i tot ha establert una amistat ferma i estreta. Com ell mateix diu, són “sorgides del vici de fotògraf”. A voltes són fruit d’un imprevist: “Un dia em truca Guinovart i em diu: Martí, estic a Barcelona i m’han demanat una foto. Puc venir al teu estudi i en un minut m’en fas una?. Prou, li contesto. Resultat: Tres hores jugant a fer fotos”. Per això, més enllà del gest i l’esperit de l’artista, les imatges traspuen una dissimulada admiració, amistat i afecte mutus”. La majoria de les fotografies estan fetes amb Hasselblad, però també amb Nikon i Linhof 9 x 12 i són ampliacions a partir de l’arxiu digital. Sovint, els retrats han estat fets durant les sessions dedicades a fotografiar les obres dels artistes, i copsen l’actitud reflexiva, concentrada, introspectiva, i de vegades irònica o somiadora dels seus autors. Amb aquesta exposició que presentem a el quadern robat, volem reivindicar la persona i l’obra de Martí Gasull Avellán, que sempre amatent i discret, ha estat un testimoni d’excepció de la creació artística del nostre país, així com un exemple d’excel.lència professional de primer ordre.

Marí Gasull Avellán neix a Barcelona, el 4 d’abril de 1944. Des de petit viu de ben a prop el món de la fotografia a través del seu pare, Martí Gasull Coral, l’obra del qual es va poder veure a la galeria el quadern robat l’any 2015. Amb ell s’inicia professionalment, tant en la fotografia industrial, com en el laboratori, aprenent tècniques de revelat, diapositives (ektachrome), i tot allò relatiu a la interpretació de la llum. Des del 1960 es dedica al reportatge social amb altres col.laboradors, decantant-se més tard per encàrrecs de qualitat dins el món industrial i publicitari. Als anys setanta entra en contacte amb el món de l’art, que el fascina profundament. A partir d’aleshores, s’especialitza en la fotografia d’obres d’art, i posa tots els mitjans tècnics i el seu ofici, per tal de reproduir l’obra de forma exacta i copsar, a més, tot allò que l’artista volia expressar. A partir d’aleshores s’inicia una intensa col.laboració amb editorials, museus, galeries, i, sobretot, un contacte estret i enriquidor amb molts artistes, com Tàpies, Subirachs, Guinovart, Aguilar, Plensa, Riera i Aragó, Brossa i tants altres. Les fotografies de Martí Gasull han estat publicades en nombrosos llibres i catàlegs.

Partint de l'Antàrtida

     

     Deuria ser l’any 1998 o 1999 quan, un vespre, en un col.loqui de la televisió, vaig descobrir la Josefina Castellví. Va ser després de la pel.lícula Los dientes del diablo, que anava sobre la vida dels esquimals a l’Àrtic. Suposo que el tema principal  d’aquell col.loqui era el canvi climàtic i les seves conseqüències, però per a mi va significar la descoberta de l’Antàrtida. Em va seduir completament tot el que va explicar la Josefina Castellví, que havia sigut la primera dona en dirigir la base espanyola de l’Antàrtida. Sobretot pel que significava el saber coses que fins aleshores ignorava completament, i per la conseqüent curiositat que em va despertar aquella descoberta. A partir d’aquell dia, em vaig dedicar a buscar tota la bibliografia que hi havia a les llibreries sobre l’Antàrtida, i ben aviat, em van atrapar completament les tremendes aventures dels primers exploradors polars. Sobretot pel que tenien de romàntic, i per tot allò que jo podia extrapolar a la meva vida quotidiana. Aquells aventurers havien hagut de travessar un ambient completament inhòspit, i en conseqüència, s'havien vist abocats a viure totes les penalitats imaginables per tal d’assolir un ideal. En el seu cas, aquest ideal era la “conquesta” del pol sud.

     Durant aquella època, jo havia de lluitar cada dia no contra les inclemències climatològiques ni contra barreres de gel infranquejables, sinó contra un tarannà laboral que a mi se m’acudia banal i frívol. A la galeria d'art en la que jo treballava, que durant molts anys havia estat un punt de referència indiscutible en el panorama artístic de la ciutat, començaven a predominar uns valors, que poca cosa tenien a veure amb els d’abans. De vegades es defensaven projectes d’una relativa inconsistència, projectant una imatge que desdibuixava la que s’havia tingut. En aquells moments, jo em vaig identificar amb el capità Scott. Malgrat les adversitats, ell va perseguir el seu ideal. Jo, malgrat estar en un lloc poc privilegiat -tot i que el "meu"'espai era millor que el de la galeria principal,  no deixava de ser la galeria secundària- maldava per seguir la línia dels inicis de la galeria. No ho vaig tenir mai fàcil, i com el mateix capità Scott, a la fi vaig sucumbir a un temporal. Però durant alguns anys, jo em sentia com una exploradora polar: res és fàcil i s’han de posar tots els mitjans imaginables per tal de mantenir el nord (en el seu cas el sud) i la integritat. Les lectures sobre les seves aventures polars em van donar energia, i em van ajudar a trobar mecanismes de resistència. Sempre vaig ser molt conscient que la confiança de la gent era un valor que mai es podia arriscar, i la deriva de la galeria començava a fer-la trontollar.

     Aviat però, les experiències dels exploradors antàrtics em van resultar insuficients. La tempesta era massa forta i les meves capacitats i el meu poder per a canviar les coses massa dèbil. Va ser llavors quan em vaig posar a estudiar piano. La música em va donar a partir d’aleshores, els recursos que em feien falta per a la supervivència. Cultivar les pròpies capacitats, preparar-se, tot plegat tampoc estava gaire lluny del que vaig aprendre d’aquells aventurers.

     Un dia, a la galeria van exposar l'obra d'una artista que havia basat tot el seu treball en els exploradors polars. Em vaig sentir profundament desconcertada. Va ser com si després de travessar una tempesta de neu, d’haver caminat fins a l’extenuació per tal d’arribar a un indret més confortable, hagués tornat al punt de sortida. Paradoxes de la vida. 

     

Un fotògraf, molts artistes

     

   

     L’exposició que estem preparant ara, té vida pròpia. Són retrats d’alguns dels moltíssims artistes que ha fotografiat en Martí Gasull al llarg de la seva trajectòria professional. Malauradament, per raons d’espai hem hagut de fer una tria. Amb alguns dels artistes he compartit moltes hores, he conviscut amb les seves obres, i els he defensat com a galerista. De vegades, i això és molt gratificant, he ajudat a molta gent a descobrir-los, a entendre’ls, a entrar en el seu món i gaudir-lo. Però els retrats de Martí Gasull són alguna cosa més que un retrat. Són el testimoni de la seva col.laboració amb tots ells com a fotògraf. El testimoni de qui va entendre com ningú la seva obra, de qui els va escoltar, de qui els va seguir com a artistes i de qui, com ningú altre, -tret d’ells mateixos-, va saber què hi havia més enllà dels quadres que va fotografiar. I si he dit al començament que aquesta exposició té vida pròpia, és perquè, mentre hi pensem, i hi parlem, se’ns acudeixen diversos fils conductors, tant interessants, que fins i tot ens quedem astorats nosaltres mateixos. De fet, és com si a poc a poc, aquesta exposició prengués vida, i ens fes veure coses en les que no hi havíem pensat.

      Mirant els centenars de retrats de Martí Gasull – no només la trentena que exposarem-, ens hem adonat que, més enllà encara de ser un fotògraf extraordinari, en Martí Gasull és un veritable testimoni de la història de l’art del nostre país dels darrers quaranta anys. De l’art que ha sorgit d’aquí, i de molt del que ha vingut de fora. De tot –o de bona part- del que ha passat artísticament a casa nostra. La seva càmera ha registrat una part important de l’activitat creativa que s’ha produït a Catalunya. I els retrats en ensenyen qui són els protagonistes; ens els fan propers.

     El panorama artístic, aquí o on sigui, és i ha estat sempre molt complex. No em refereixo tant a la qüestió artística en sí, sinó a la consideració o valoració d’aquesta qüestió artística per part –sobretot- del context artístic. Conflictes d’interessos, afinitats o divergències han creat corrents d’opinió favorables a uns, contraris a uns altres. S’han gestat modes o tendències; de vegades alguns artistes han dominat l’escena. Altres, la majoria, han fet el seu camí, que quasi mai ha estat fàcil. El repàs d’artistes que ens plantegen els retrats que tenim al davant, ens fa veure que no hi ha una història lineal, que tot és molt més complex, que la realitat esta plena de corbes i racons, de pisos i soterranis. En Martí Gasull ha seguit tots aquests camins fent la seva feina. I els ha seguit amb el màxim respecte i amb el màxim afecte. De la seva mà, ens adonem que la rellevància pot estar a tot arreu i que de tots els camins que es creuen en sorgeix un context ric i interessant.

     Intueixo que aquesta serà una d’aquelles exposicions riques d’experiències. Molt probablement, ens suggerirà històries noves cada dia. Estic convençuda a més, que en Martí ens explicarà moltes vivències i moltes anècdotes que ens aportaran altres perspectives i més coneixements. Ara que tot esta tant confús i apagat, penso que una revisió del panorama ens anirà bé. Ens aportarà llum.

Nota: La foto que il.lustra aquest article és de Jordi Casañas