diumenge, 24 de juliol del 2016

Un sopar a l'estiu

     



     Una trobada que ha marcat el final d’una etapa trista, de pèrdues (la Mica, sobretot), d’enyorament (la casa de Sant Cebrià), d’un ordre de vida, de rutines estrictes, d’obligacions. No sé perquè, però veig que aquell sopar ha estat el començament de quelcom nou, agradable, d’una nova vida (que no ho és, exactament) ben acompanyada i amb un bagatge vital impagable. Totes les experiències han valgut la pena, de totes n’he tret un bon mestratge. El futur s’encara amb harmonia i optimisme. La mirada enrere, per primera vegada, esdevé positiva, i amb ganes de tornar-hi. Uns moments que, a en Carles i a mi ens convenien.

     L’amfitriona va ser la Isabel Sagimon, antiga companya d’escola, amb qui compartim records feliços, d’aprenentatges, d’amistats i de començaments. Filla de Paquita Granados, ànima de l’agència de publicitat Zen, crisol d’aportacions creatives als anys seixanta. Quants artistes, fotògrafs, dissenyadors gràfics, no hi van tenir alguna cosa a veure!. Precisament, la Isabel esta llegint els quaderns de notes de l’Alexandre Cirici, que va ser, juntament amb la seva mare, l’impulsor de l’agència. Li va recomanar la lectura la Judit Subirachs, filla de l’escultor, quan va veure que la mare de la Isabel era esmentada desenes de vegades en aquelles notes. La Judit també va compartir aquest sopar, i, encara que ella digui que no , ens ajudava a ressituar els records amb la seva memòria prodigiosa. També hi eren la Mercè Centellas i el seu marit Albert. La Mercè, filla de la Pepa Llopis, companya d’en Joan Brossa, també comença una nova vida. Superats els mals moments que li han fet passar uns estranyament considerats amics de la seva mare, se la veu fresca i renovada. Els únics convidats que no coneixíem, la Nefer Rovira i en Quim, el seu marit, varen resultar ser una autèntica troballa. Ell és net d’una casa de Sant Cebrià de Vallalta ben misteriosa i que sempre ens miràvem quan passàvem pel davant, i la Nefer, és filla de l’artista Rovira Brull (un altre dels artistes oblidats a reivindicar!). Ella també és artista i  la història del seu nom val molt la pena. Ens va explicar que havia hagut de néixer ajudada amb ventoses, i que el cap li havia quedat com el de la Nefertiti. Com que no la van poder batejar amb aquest nom, li van posar Esther, però ella sempre ha estat la Nefer. Vam sopar sota uns fanalets, en una terrassa interior al bell mig de la Plaça Urquinaona, i la tranquil.litat i el silenci eren tals, que mai hauríem dit que ens trobàvem al rovell de l’ou de Barcelona. La sarsuela que va cuinar  la Isabel era boníssima, amb el peix fresc comprat al Mercat de Santa Caterina, i les postres - gelat de vainilla, maduixes de Canet i trufes fetes per la Judit- van arrodonir un sopar amenitzat pels bons records, les felices coincidències, i les noves coneixences. Ara recordo el riure contagiós de la Isabel, mentre ens explicava que, quan va ser a Sant Petersburg, a tot arreu es prenia gelat de vainilla. Això ho va trobar fantàstic, per a ella, el gelat de vainilla és el gelat dels gelats.  Ara veig aquell sopar, com el dinar de Nadal que Joan Sales descriu a Incerta Glòria: un parèntesi feliç, un punt i a part. En un racó, enmig de la ciutat, unes persones comparteixen uns records esplèndids i una mateixa sintonia amb el seu entorn. Benzina de la bona per seguir endavant!

2 comentaris:

  1. Un article molt especial per acabar la temporada. Un sopar en una nit estiuenca. Caram i a la Plaça Urquinaona que sempre està plena de trànsit!!!.

    Interessant les descripcions dels records i de les persones que esmentes. Tot un “retorno al pasado”. No es pot evitar. Malgrat que sempre és recomanable mirar endavant, estem fets de passat, de records i de memòries, bons i dolents perquè així es la vida, per la que anem aprenent a base cops, però en el fons ens enforteix perquè l’adversitat és la nostra aliada.
    M’alegro que haguessis conegut a la Nefer. Jo no l’he tractada gaire, però també la conec. Si bé a nivell artístic no ha superat al seu pare, si ha reivindicat la seva memòria a la ciutat de Mataró, però com a bons capsgrossos, doncs no li fan ni p...cas.

    Acabo de fullejar un catàleg que el llavors anomenat Patronat Municipal de Cultura (molt paternalista com pots veure) va editar per l’exposició d’inauguració d’un espai polivalent com és l’arxiu Comarcal, on les sales d’entrada fan d’espai expositiu. Un tarannà expressionista, ple de força i sentit crític, i fortament influenciat per Alcoy, Pons i l’avantguarda catalana, doncs en realitat hi va pertànyer.

    Ja veus, d’un sopar que se’n deriva. Per cert, no sabia el per què del nom de la Nefer. De fet no m’havia plantejat mai el seu nom perquè quan la vaig conèixer la es portaven noms diferents als catòlics. Ara ja ho se.

    I una altra cosa, escric aquest comentari prop de les 8 del vespre. Ondia, quasi sento la flaire de la sarsuela i noto el regust del gelat de vainilla que demanava la teva amiga a Moscú.

    Bon estiu. Gaudeix de sopars com aquests al màxim. Carrega piles i deixa enrere un any canviant com aquest. Recorda el TAO: Només el canvi es permanent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, va ser un sopar especial, totes teníem un passat comú, ens haguéssim conegut o no. El meu pare, per exemple, tenia relació amb els d'aquella agència de publicitat. Aquelles èpoques glorioses les havíem viscut de petites, i ens en quedàven records explicats pels nostres pares. Hi va haver molta sintonia, ens trobàvem en coordenades molt properes.
      Doncs sí, ens convé carregar piles. La temporada ha estat ben dura, i la que ve, no promet ser gaire més planera. Igualment, bon estiu!

      Elimina