Elena Kervinen i la música de Scriabin

     

     L’obra d’Elena Kervinen “Temps lluminós”, reproduïda en la fotografia que il.lustra aquest escrit, és un dibuix de dimensions notables que, des del primer moment que la vaig veure, em fa pensar en la música d’Alexander Scriabin. Més enllà de la representació d’un paisatge agreste i obscur, presidit per una el·lipse de boires que s’intueix en moviment constant, jo hi veig representat una mena de cataclisme redemptor, similar al que imaginava Scriabin com a pas precedent d’una regeneració del món. Alexander Scriabin (1872- 1915) va ser un pianista i compositor rus que va creure profundament en el poder espiritual de l’art. Li interessaven la filosofia oriental, la metafísica, la medicina i la ciència, especialment les teories basades en els estudis òptics d’Isaac Newton. Buscava la seva inspiració en el misticisme, l’astrologia i els escrits esotèrics. Mentre va estar vivint a Bèlgica, es va relacionar amb els cercles simbolistes a l’entorn del pintor Jean Delville. L’obra de Deville, que durant uns anys va ser membre de la Societat Teosòfica, és misteriosa, amb freqüents referències a l’ocultisme, a la saviesa secreta, a allò sobrenatural. Scriabin es deuria sentir proper a aquestes idees estètiques que intuïen un pla transcendent al món físic. En aquest sentit, Scriabin, que posseïa dots de sinestèsia, va ser el primer compositor en escriure seguint una notació que incloïa la llum i el color. Fins i tot va inventar un teclat que projectava llums de colors diferents, depenent de les tecles que s’activaven. Des del seu punt de vista de compositor, Scriabin va bastir una teoria sobre la síntesi de les arts, que va exercir una influència notable, sobretot en el teatre, i a través de les innovacions que va introduir Vsevolod Meyerhof al Teatre de Moscou. Si bé la seva concepció mística i religiosa de l’art el va allunyar de la música que feien els seus contemporanis, les seves composicions, plenes de tensions harmòniques, va comptar amb nombrosos seguidors, entre els que cal destacar Serguéi Prokófiev, Karol Szymanovski i Olivier Messiaen, que també va combinar de forma exquisida la sensualitat amb el misticisme.

     Estic convençuda que a Alexander Scriabin li haurien interessat les obres de l’Elena Kervinen. Els seus paisatges reflecteixen alguna cosa més que la natura. En tots hi ha una presència lumínica que transcendeix i que es converteix en la part més important. Pot ser una referència al cosmos, però també pot ser una llum espiritual, mística. O poden ser totes dues coses a la vegada: la llum com a manifestació d’aquest teixit secret que uneix totes les coses, i que constitueix el tema principal de la seva obra recent. Els dibuixos de l’Elena Kervinen són fruit de la contemplació i la meditació, però sense cap mena de dubte, també són el fruit d’una experiència emocional. Penso en l’obra de Scriabin Mysterium, que va deixar inacabada, i en la que volia fusionar música, poesia, dansa, llum, i fins i tot incorporar-hi olors. Tenia pensat estrenar-la en un temple hindú, al peu de l’Himàlaia. En la seva imaginació, aquesta composició hauria de precedir a la fi del món, que donaria pas a un món nou i millor. Després d’aquell cataclisme iniciàtic, i sentint encara els darrers compassos de música, se’m apareixen els paisatges lumínics de l’Elena Kervinen, com a primera imatge de la terra, encara tremolosa, però immensament serena.

Presència de David Padrós

    

     Encara no puc fer-me a la idea de que en David Padrós ja no hi sigui. De que ja no em contestarà el telèfon, ni em vindrà a veure a la galeria. No em vull imaginar com trobaré a faltar les hores de converses, els concerts que compartíem, els tes, els silencis, el seu suport incondicional, i sobretot, les classes de piano que em va donar durant onze anys, i que havíem quedat de tornar a reprendre tant bon punt jo quedés una mica descarregada de feina. La idea de no veure’l mai més, em fa sentir un enyorament terrible. En David s’havia convertit en una persona molt important per a mi. Ell em va ensenyar tot el que sé de música. Em va obrir una finestra a un món inabastable, que no m’acabaré en tota la vida.

     El vaig conèixer l’any 2003, va ser el professor de piano que l’escola Luthier em va assignar quan, als quaranta-quatre anys, vaig decidir posar-me a estudiar piano. Quan en David em va veure -això m'ho va confessar més endavant- va pensar que jo no duraria gaire. Però ell tenia una paciència immensa, i jo una perseverança que, sovint, el deixava parat. Vam anar avançant, i tot i que no tinc fusta de pianista, vaig assolir un nivell mig que em permetia tocar moltes de les partitures que sempre m’hauria agradat tocar. Segurament però, el que va fer que jo no abandonés amb les primeres dificultats, va ser, precisament ell, en David Padrós. En saber que era compositor, vaig voler conèixer quina música feia. Em va regalar un CD que vaig sentir moltes vegades, i em va fer intuir que, al darrera de la seva música, hi havia tota una vida. Li vaig demanar que m’ensenyés el camí que havia seguit per arribar fins allà. Recordo que un dia em va portar una llista de recomanacions per escoltar: es tractava d’una llarga sèrie de compositors (alguns del segle XIX, però la majoria del segle XX) que d’una manera o d’una altra havien aportat coses noves i valuoses. Mai em va fer lliçons magistrals, ni complicades o llargues explicacions històriques o teòriques. Simplement em va donar la mà per a que jo fes el camí.  Com a mestre de piano, però, era implacable. No em deixava passar ni una. Ni tant sols pel fet de que jo no era una jove estudiant, ni de que per a mi, el piano no era una altra cosa que  un entreteniment. Aquesta actitud sovint em causava un neguit terrible i havia desembocat en discussions memorables. Però ell mai va donar el seu braç a tòrcer. Les coses havien d’estar ben tocades, no s’hi valia el “ja està bé”, sota cap circumstància.  Després de la classe sempre anàvem a fer un cafè, i així ens vam anar fent amics.

     Com a compositor, la seva obra era important i meditada. La meva feina m'ha portat a treballar amb artistes tota la vida, i des del primer moment vaig percebre que en David n’era un. La meva actitud al davant de les seves composicions, va ser la mateixa que quan m’enfrontava a qualsevol obra d’art: es tractava d’experimentar sensacions similars a les que ha de produir un quadre o una escultura; d’establir una  comunicació a nivell plàstic i sensorial.  Des d’aquest punt de vista, l’obra d’en David oferia una lectura magnífica. Transmetia, a més, la seva manera de ser: austera, radical de vegades, sense fer cap mena de concessió que no fos a les seves pròpies idees. El seu treball creatiu, però, no va rebre premis, honors ni el reconeixement públic que s’hauria merescut. Sempre vaig dir-li que el seu error havia estat tornar a Barcelona. Probablement, si s’hagués quedat a Suïssa, les coses li haurien anat diferent. Tampoc li interessaven gaire les relacions públiques, que en els nostres  ambients artístics són tant importants com l’obra, o més. Aquesta actitud seva, però, va ser la que es va guanyar tota la meva confiança. Era un home íntegre, que nedava a contracorrent. Un supervivent, a més. Durant molts anys el va turmentar una malaltia psíquica. Tot i amb això, ell tirava endavant la seva vida. Més d’una vegada li vaig manifestar la meva admiració per aquest fet que, als meus ulls, el convertia en un heroi. Malgrat totes les adversitats, ell seguia allà, ferm com un far.

     És per tot plegat que el trobaré a faltar, pel que em va ensenyar, pel que compartíem, i perquè sempre era allà quan el necessitava. La seva era una presència forta i confortant, inqüestionable. En David Padrós era el meu referent, i els referents ho són per sempre. Ell ja no hi és, però mentre jo visqui, segur que m’acompanyarà sempre.  

Elena Kervinen i el teixit secret

    

      Elena Kervinen va néixer a Finlàndia el 1970, però ha viscut més de la meitat de la seva vida a Catalunya, que ha dedicat íntegrament a l’art. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col.lectives, a diverses ciutats europees. Del 2004 al 2011 va dirigir la seva pròpia galeria d’art, en la que va donar a conèixer l’obra d’alguns artistes finesos, entre d’altres. Des del 2011, es dedica exclusivament a la seva obra.

      L’exposició que presentem a el quadern robat, porta per títol El teixit secret, i esta constituïda per 21 dibuixos. Són el fruit de quatre anys de treball, meditat, sense presses, dedicat a aprofundir tant en el tema com en la tècnica. No hi ha pintura, només dibuix, enriquit per primera vegada amb llapis de colors i punta d’or, que aporta brillantor i calidesa. Els dibuixos d’Elena Kervinen estan realitzats amb milers de línies. El seu interès principal és intentar desvelar la xarxa que ho uneix tot, i demostrar, a través del dibuix, que existeix una estructura secreta de les coses. Molts dels seus dibuixos estan realitzats sobre marbre, matèria que va descobrir com a suport l’any 2006. El marbre té la característica de ser una matèria natural i noble, dotada d’una blancor extraordinària. A la vegada, esdevé un contrast i un complement de la seva temàtica etèria, i tanmateix, essencial i eterna. En aquest sentit, la seva obra esta dotada d’una inqüestionable dimensió mística. Així ho demostren la seva voluntat de dibuixar una vegada i una altra, la idea de l’infinit; de fusionar diferents coordenades del temps i de l’espai, i el seu intent d’establir la connexió entre l’ésser humà, la terra i el cosmos. Aquest eix vertebrador de la seva obra prové, potser, de la influència que ha exercit sobre ella la lectura de textos filosòfics xinesos sobre art, especialment els de François Cheng, en els que es parla de temes com  “...crear un espai transfigurat” o “... palpar les pulsacions d’allò invisible” (1).

      Una altra de les seves preocupacions constants és, sense cap mena de dubtes, la incansable recerca de la bellesa. Així ho expressa ella mateixa:

     En observar imatges de l’univers, sempre penso que tot és bellesa. En l’art contemporani, de vegades, la bellesa és vista com una cosa supèrflua. Des del meu punt de vista, la bellesa és vital. En els llibres de filosofia xinesa sobre art, he trobat dues de les descripcions més precioses sobre obres d’art, i m’he posat el repte de que algun dia, aquestes paraules es puguin aplicar al meu treball: “ (...) La seva obra era una estranya alquímia que combinava la densitat del detall amb la lleugeresa més etèria” i  “(...) lluminosos de veritat interior, pura música silenciosa”.

Nota:

(1).- François Cheng Vacío y plenitud. Editorial Siruela, Barcelona 2004.