dissabte, 16 de gener del 2016

Després de llegir a Jean-Yves Jouannais




     La lectura del llibre de Jean-Yves Jouannais  “Artistas sin obra” m’ha deixat literalment sense paraules, durant un parell de setmanes. Jouannais és un crític d’art francès i durant deu anys, va ser redactor en cap de la revista Art Press. El llibre és un assaig que va ser publicat per primera vegada el 1997. L’edició que jo tinc és del febrer de 2014. El vaig trobar accidentalment a la llibreria de la Fundació Miró, obert i en una secció que no li pertocava, com si algú me l’hagués deixat allà, especialment per a que el trobés. Estava clar que havia de llegir-lo.

     El llibre parla d’una sèrie d’artistes i escriptors inquietants, que, sense tenir una producció extensa, o tenint una producció molt reduïda, van exercir una influència notable en els artistes de la seva generació. Es tracta d’autors que es van decantar per la no-creació, o per fer obres per a si mateixos. Alguns van ser personatges extravagants, que van fer de la seva vida, la seva única obra. En el seu assaig, Jouannais parla (entre molts d'altres) d’autors com Duchamp, Jacques Vaché, els Wittgenstein, Félix Féneon, Joseph Joubert, Arthur Cravan, i fins i tot s’en inventa un: Felicien Marboeuf, que el fa ser fill d’un matrimoni amic de Flaubert. Si no hagués estat pel pròleg d’Enrique Vila-Matas, jo me l’hauria cregut del tot. Per tant, recomano llegir el pròleg després de llegir l’assaig, perquè desvela algunes claus del llibre que són preferibles conèixer-les al final. També hi ha un apassionant capítol dedicat a la biblioteca Brautigan, una biblioteca integrada per llibres rebutjats pels editors, esborranys, manuscrits, etc. Tot són llibres que no han estat publicats. Són, per tant, llibres que no existeixen. Aquesta biblioteca va ocupar durant deu anys el pis superior d’una llibreria a Burlington (Vermont, USA), fins que va ser traslladada al Museu d’Història de Vancouver. Va ser batejada com a Biblioteca Brautigan, en honor de l’escriptor americà Richard Brautigan, que en la seva novel.la The abortion, imagina una biblioteca d’obres inèdites. 

     A l’epíleg del llibre, Jounnais esquartera el món de l’art. Escriu sobre els crits i les protestes que s’aixequen contra la idea de no-producció artística per part dels que conceben els artistes com a artesans de la seva pròpia subjectivitat, com a mers productors del seu jo. La funció de l’artista en la nostra societat ha evolucionat, segons Jouannais, fins a convertir-se en un operador que gestiona la seva idoneïtat industrial. El medi, la modernitat, el sistema, els ha devorat. Per tot això, defensa els que han triat el camí de no deixar rastre. No com una actitud nihilista, sinó com un “projecte hedonista en el que la discreció i la passió es donen la mà”. No produir no és preferir no fer res, sinó una aposta per la llibertat. El llibre acaba amb una cita d’un altre artista inventat per ell, Firmin Quintrat, que va recórrer el món per tal de fer una cartografia visual de tot el que va veure:

     La meva obra, doncs sóc artista, no seran aquarel.les, aiguaforts, bronzes, poemes, seran els meus ulls, que s’hauran d’exposar sota una campana de vidre, els ulls de l’home que haurà vist més homes en la seva vida. La humanitat haurà quedat impresa en les meves retines. Aquests ulls ja no s’hauran de considerar com a eines, sinó que seran sumes, arxius, una col.lecció única.
    
     La tesi de Jouannais tracta sobre la possibilitat de construir una veritable història de l’art a través de les obres escadusseres o no-obres de determinats autors; i fa entendre que pot arribar a ser molt més autèntica que la que es fonamenta en la producció o superproducció d’obres. I basteix aquesta tesi amb una galeria de personatges únics, extravagants, que interactuen directa o indirectament entre ells i influeixen poderosament en la marxa del pensament creatiu. Al capdavall, es tracta d’una tesi. Però tot el que es desprèn de la seva lectura m’ha deixat en una mena d’estat de trànsit. Un cop superat, he descobert que m’havia donat unes eines noves per entendre moltes coses.


     

2 comentaris:

  1. Ostres Anna, planteges en aquest article un tema que reconec que es innovador i alhora desconegut per a mi: el No art, és a dir, la mancança d’una obra visual o tangible, però la realitat d’una creació establerta.

    I tot rellegint el teu article – perquè reconec que em costa una mica de captar-lo – m’has fet pensar en el fet de les creacions constants que fem els éssers humans en la nostra vida quotidiana, tant en elements corrents com en les sensacions i emocions. I veritablement això no es reflecteix en lloc, a excepció dels creadors nats que ho plasmen en una tela, en forma d’escultura, gravat, etc.,

    Estic totalment d’acord amb el que dius sobre: A l’epíleg del llibre, Jounnais esquartera el món de l’art. Escriu sobre els crits i les protestes que s’aixequen contra la idea de no-producció artística per part dels que conceben els artistes com a artesans de la seva pròpia subjectivitat, com a mers productors del seu jo.

    Hem parlat moltes vegades de la terrible egolatria que existeix en un excessiu nombre d’artistes, que majoritàriament volten la mediocritat, però que se senten deus davant la seva pròpia creació. No crec que aquests siguin d’aquells que influeixin en d’altres. De fet avui en dia, la mancança de lideratge en molts aspectes: polític, econòmic, cultural, etc., fa que les influencies resultin inexistents, pot ser perquè ja no hi ha capacitat d’innovar plenament.

    Recorda per exemple els anys 60 en que Dalí, Picasso, Miró, estaven vius i veritablement les seves creacions influenciaven per tot arreu. Ara, el que influeix són programes d’alta cuina on es desconstrueix textures i aromes. La creació artística es fa a la cuina, es consumeix i se’n va per la claveguera. No hi ha constància de res. Pot ser una foto, però amb els mitjans de retoc fotogràfic, pot ser que ni tan sols hagi existit. No es una mica tot plegat com el que expressa Jean-Yves Jouannais?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podria ser, que la cuina entrés dins la categoria de no obra que planteja Jouannais, però penso que com que la cuina, per definició, no esta contemplada per romandre, no ho tinc tant clar. El que s'ha considerat "art", comporta una idea de permanencia que la cuina no contempla. Per això Jouannais parla de creadors que, sense haver fet una obra gaire extensa, han estat tremendament influents en la seva generació i en generacions posteriors. L'exemple més paradigmàtic és Marcel Duchamp.

      El llibre de Jouannais no és un llibre de lectura fàcil. Més d'una vegada he pensat, però, que potser la traducció en té la culpa. A mi m'ha servit per entendre l'obra d'alguns artistes, o si més no, per poder-la observar des d'un altre òptica.

      Elimina