A partir d'una fotografia de Martí Gasull i Coral

    

    Aquest text va ser un encàrrec de la revista d'arquitectura Engawa. Es tractava d'enviar una fotografia, a partir de la que altres col.laboradors de la revista també escriurien un article. En el moment de rebre la invitació, a la galeria teniem una exposició de Martí Gasull i Coral. Per això vaig triar aquesta fotografia. 

      

     En Martí Gasull i Coral (Barcelona, 1919-1994) va fer aquesta fotografia cap a finals dels anys 50. Ell mateix en va positivar una sola còpia de 38 x 28,5 cm. sobre paper baritat, i constitueix una bona mostra de la seva investigació en el terreny de la fotografia. Segurament, va voler captar la manera en la que, els fils de la teranyina, brillants per la pluja, reflectien la llum. També deuria voler retratar aquella estructura de fils de seda, perfecta i admirable, construïda amb la saviesa de la supervivència. Les teranyines estan fetes per a resistir; encara que es trenqui un dels filaments, l’estructura roman intacta. Com a fotògraf, en Gasull va fixar-se en la llum i en la forma, però sense cap mena de dubte, també hi va veure un tema, que ha estat present en l’obra de molts artistes al llarg de la història de l’art, i que ha estat abordat de des de perspectives ben diferents.

     L’afició d’Odilon Redon (1840-1916), per exemple, a visitar el museu d’Història Natural, el va portar a sentir una veritable fascinació pel mon de les aranyes. Per a un artista que buscava expressar una realitat alternativa, basada en uns valors que anaven de la imaginació al subconscient, les aranyes eren una mena d’alter ego fantàstic dels éssers humans: “L’aranya que somriu” del 1891 o “L’aranya que plora”, del 1881, podrien considerar-se com un precedent del surrealisme, en tant que aplicava la lògica del món real a un món imaginat.  Però no cal anar tant lluny en el temps, per trobar una artista que va convertir les aranyes en el tema central del seu art Louise Bourgeois (1911-2010). El 1999 va acabar la seva escultura titulada “Maman” i que reprodueix una aranya de més de 9 metres d’alçada. Es tracta d’una escultura d’acer i marbre de la que es varen produir una sèrie de rèpliques en bronze. L’aranya és per a Bourgeois una al·lusió a la força de la seva mare. Segons les seves paraules: L’aranya és una oda a la meva mare (...). Com una aranya, la meva mare era teixidora. La meva família tenia un taller de restauració de tapissos, i la meva mare era l’encarregada. Era una dona molt astuta, com les aranyes. Les aranyes són presències agradables que mengen mosquits. Sabem que els mosquits propaguen malalties, i per tant no són benvinguts. Per això les aranyes són proactives i de gran ajuda, com la meva mare.

     En un sentit ben diferent, l’any 2009 es varen produir dues manifestacions artístiques que varen prendre les teranyines com a leit motiv. Sense tenir res a veure l’una amb l’altre, crida l’atenció el protagonisme del tema de  la teranyina, plantejat, en tots dos casos, sota òptiques molt diferents i amb propòsits ben diversos.  A Viena, el col.lectiu artístic Numen/For Use (Croàcia, 1998), varen presentar una teranyina gegant amb motiu de la setmana del disseny. Era una estructura enorme, construïda amb 535.000 metres de plàstic adherent. Malgrat el seu aspecte fràgil, va ser capaç de suportar el pes d’un grup de ballarins mentre duien a terme una coreografia durant l’acte inaugural. Després, el públic podia introduir-se dins la teranyina i experimentar la sensació d’estar-hi atrapat. El mateix any, A Venècia, durant la Biennal, Tomás Sarraceno ( Tucuman, Argentina, 1973) va  presentar l’obra “Galaxies formin along filaments”. Eren una mena de constel.lacions suspeses amb cordes elàstiques, que mantenien l’equilibri mitjançant un acurat càlcul de tensions. Com si fossin dibuixos suspesos a l’aire i que, de la mateixa manera que les teranyines, estenien els seus filaments per tal de subjectar-se al sostre o a les parets.

     La teranyina de la fotografia de Gasull i Coral però, no transmet la idea de resistència, sinó ben al contrari, és una imatge de fragilitat etèria. El contrast de la teranyina, brillant per l’efecte de la llum sobre l’aigua atrapada en els seus fils, amb el fons negre, ens fa pensar en les coses efímeres. I és que les teranyines, per més resistents i perfectes que siguin, no són unes estructures fetes per durar eternament. Caspar David Friedrich, en una xilografia de 1803 titulada “Melangia”, va representar una dona asseguda entre uns arbres morts, envoltada de flors seques. Entre les branques seques, s’estén una teranyina. L’obra te una forta càrrega simbòlica. Parla de la transitorietat de la vida, i la teranyina simbolitza la seva fugacitat. És una obra que respon a la inquietud emocional del Sturm und Drang i al corrent del romanticisme més tenebrós, però d’alguna manera, la fotografia de Gasull amb el seu radicalisme en blanc i negre, ens acosta a la idea de principi i final, sense alternatives.

     En qualsevol cas, el que se’ns fa evident, tot fent un repàs de la presència de les teranyines en alguns moments de la història de l’art; és que aquest tema sempre ha estat l’escollit per a representar de forma simbòlica les coses importants: el subconscient, la mare, la vida i la seva caducitat, l’espai i els límits. Però a banda d’això, i contemplant la foto de Gasull, no puc estar-me de veure-hi reflectida una metàfora del nostre món interconnectat, de la nostra manera de moure’ns avui dia. La nostra societat sempre ha funcionat a la manera d’una xarxa, però avui dia, aquesta dinàmica s’ha portat fins a les últimes conseqüències. Els límits de la xarxa no són altres que els límits del nostre món. Penso també en l’extraordinària novel.la de W.G. Sebald, Els anells de Saturn. Per a descriure la realitat tal com se’ns presenta, Sebald utilitza la multiplicitat d’aliances que es teixeixen entre passat i present, entre els records i la imaginació, entre la poesia i els relats científics, com si es tractessin dels elements que conformen una teranyina. Aquesta teranyina sebaldiana ens descriu la totalitat del món, i conté totes les èpoques, tots els personatges, tots els espais i tots els pensaments. No és una altra cosa que el descobriment de la nostra estructura interna: la de la humanitat i la seva història.