Reflexions des de la xarxa profunda

     

     Els problemes de blogger m’han obligat a fer una cosa que em feia molta mandra: copiar tots els articles que he penjat fins ara. En són 210, així és que he tingut una mica de feina. Les irregularitats del sistema em fan témer que el blog desaparegui sense deixar rastre.  Blogger esta fent canvis, i de moment ja m’he trobat que, si no és a través d’un enllaç, aquest blog ja no es troba amb Google.  El sistema l’ha enviat directament a la xarxa profunda:  si no és a través d'un enllaç, ja no s'hi pot accedir. Durant el procés de tallar i enganxar, m’he entretingut més del compte, perquè a més de copiar els articles, els he rellegit. I no puc dir que aquesta relectura m’hagi resultat gaire satisfactòria... La sensació que he tingut de mi mateixa ha estat la de ser una mena de “bleda assoleiada”. Si bé en alguns dels articles deixo entendre que en el món de l’art hi ha llums i ombres, i en altres faig esment d’algunes males pràctiques freqüents, m’he deixat massa coses de forma – ho confesso- voluntària. Quan vaig començar a penjar aquests articles treballava per un altre i em feia por – sí, així de clar- dir coses que poguessin perjudicar l’empresa on treballava. Després, tot i que menys, ho he seguit fent. En el meu entorn hi ha tantes zones fosques habitades per fantasmes, que de vegades m’ha estat difícil escriure amb conseqüència. És com si estigués molt ben vist fer “periodisme d’investigació” i atacar l’administració o col.lectius molt genèrics (com “la societat), però es corregués el perill de ser molt mal vist si entres a qüestionar de forma directa alguns dels individus intocables de l’entorn  intel.lectual.

     Quan vaig començar a escriure, volia retenir els bons records que em quedaven d’allà on havia treballat, perquè volia quedar-me només amb les coses positives en un moment molt estrany, però no només hi havia bons records. És evident que em vaig deixar moltes coses, si no dolentes, perquè això seria exagerar, sí tèrboles i capcioses. Aquesta realitat que vaig obviar continua existint. De vegades canvia de lloc i d’identitats, altres vegades tornen a ser els mateixos els que em fan mirar cap a una altra banda. Sempre trobo refugi en el meu entorn immediat: en les obres que exposem, en els llibres que m’interessen, en alguns artistes que descobreixo... Per això la majoria dels articles tracten d’aquests temes. Però no he pogut evitar enfadar-me amb mi mateixa després de la lectura del conjunt. Sobretot ara, que Facebook fa un retrat del panorama real molt més acurat que res del que jo pugui explicar. Sense les claus per entendre moltes coses i amb totes les caretes posades, però allà esta tot i estan tots ( o quasi).

      Em sorprèn sovint que algun/a membres de la crítica periodística, sempre afanyosos de destapar qüestions polèmiques, s’empassin sense qüestionar-s’ho, moltes de les coses que veuen i els expliquen. Potser és que allò que és evident per a mi, no ho és per als altres. Quan has vist una obra de teatre moltes vegades, totes les frases, totes les escenes, són previsibles. I encara que estiguin basades en fets reals, la seva semblança amb la realitat no és altra cosa que pura coincidència. A aquestes alçades, ja sé que s’ha de viure i deixar viure, però en la lluita per aquesta supervivència, tinc la impressió d’ofegar-me lentament, de pansir-me igual com ho fa una bleda al sol, avassallada pels que saben moure’s com visionaris en un país de bornis.  

   

    

     

Descans....el blog esta malalt

    

     Fa més de dues setmanes que tinc centenars de visites fantasmes al blog. Visites fantasma són aquelles que fan els robots i no necessariament provenen de fonts de trànsit tòxiques, d'aquelles que es coneixen com spam. No són visites reals, que són les que fan els lectors. En el meu cas, només sé que entren dels Estats Units. Cada tres hores, trenta visites fantasma. De vegades cada dues hores... amb sort cada quatre. Un desgavell. Ho he notificat a Google, he consultat a fòrums d'ajut... Res, cap llum sobre el tema. Les estadístiques de visites al blog s'han disparat, de s'han multiplicat per deu. Ja no sé quines són les visites o lectures reals, ni quines les fantasma... He canviat la contrasenya, i he fet tot el que se m'ha acudit... sense èxit. Sempre he tingut visites fantasma al blog, però de tant en tant. Mai d'una manera tant sistemàtica com ara. 

     El més probable és que tot plegat sigui un error dels comptadors d'estadístiques. Un robot que es deu haver "enganxat" a trenta entrades del meu blog. Potser a algú li inspiraria el tema, però a mi no. 

     Per tot plegat, em prenc un descans. Tornaré quan pari aquest atac informàtic sense cap ni peus, o quan això m'hagi deixat d'afectar. Un amic meu em diu que no en faci cas, que als lectors aquests problemes no els afecta, i que mentre jo pugui seguir publicant sense problemes, he de continuar com si res. Però a mi em posa dels nervis obrir el blog i veure que m'han visitat 4.000 fantasmes. 

    Fins aviat, espero....

Dubtes

    

     Fa poc, vaig llegir una frase que em va deixar pensativa durant una estona llarga, i que encara ara, de tant en tant, batega en el meu pensament. Fins al punt que m’ha fet repensar moltes coses, i fins i tot, m’ha empès a actuar de manera diferent de com ho havia fet fins ara. No escriuré la frase literalment, però sí el concepte. Fent referència als crítics d’art, deia que els agrada sentir-se per damunt de les obres d’art. En el sentit de que ells ja han fet el viatge de l’artista i estan de tornada; que entenen el contingut de les obres, d’on venen i on van. Per tant, són capaços d’emetre un judici de valor, sigui quin sigui el sentit. Tot seguit, deia que quan una obra els desconcerta o intimida, la critiquen ferotgement, la neguen o en el millor dels casos la ignoren. Quan no són capaços de captar els múltiples significats que té una obra, quan els conceptes als que fa referència se’ls  escapen, acostumen a deixar-la malament.

     Durant les darreres setmanes, he fet un repàs mental d’aquelles obres que, en els darrers temps, he rebutjat com a espectadora, de vegades també com a galerista. Pel que fa a obres penjades als museus, treure’n una conclusió ha estat fàcil. Normalment, bé al full de sala, bé als catàlegs, ens donen totes les claus ocultes per entendre les obres, els artistes i el seu context. Quan una obra no m’ha agradat ha estat perquè no ha estat a l’alçada de la pretensió de l’artista. Encara que visualment una obra no “m’agradi”, la deformació professional em fa anar més enllà i intentar esbrinar que era el que l’artista volia expressar. De vegades, saber-ho, anar més enllà de l’objecte artístic, conèixer el raonament i les referències, m’ha fet donar-li la volta a les coses, i trobar un contingut que a primera vista em resultava del tot hermètic. Les obres han pujat de categoria immediatament, i se m’ha despertat un interès autèntic no només per l’obra exposada, sinó per l’artista. Sempre que he pogut, m’agrada apuntar-me a les visites guiades, sobretot en exposicions d’art contemporani. Sovint és necessari conèixer les claus abans de poder emetre un judici. Però de vegades, aquest coneixement ensorra l’obra encara més: d’entrada, no m’ha transmès res, però quan me l’expliquen, encara em resulta més pobra. De vegades, la tesi resulta confusa; d’altres, el resultat no esta a l’alçada, no és altra cosa que un intent fallit.

     La frase que vaig llegir, i que posava en dubte la comprensió crítica, m’ha acompanyat durant les darreres setmanes, i va ser la culpable que un dia  d’aquesta setmana passés una de les pitjors estones que recordo dels darrers temps. Reconec que si no l’hagués llegit, no hagués dubtant tant al davant d’unes obres que em va venir a ensenyar un artista. D’entrada, no em van atreure gaire, però l’artista era força bon orador. Durant molta estona, vaig pensar que la culpa era meva, que no captava els significats ocults, que no era capaç d’entendre, de veure més enllà. No és que les obres fossin “dolentes”, simplement és que a mi no em deien gran cosa, i el que em deien no m’acabava d’interessar. El dubte intern que m’havia causat aquella frase era tal, que em sentia incapaç d’emetre un judici, de dir-li res de concret a aquell artista. Més tard, em vaig enfadar moltíssim amb mi mateixa: si ni les obres, ni les explicacions de l’artista em causaven entusiasme, perquè li vaig haver de donar tantes voltes? Havia deixat que la inseguretat, generada per aquella frase, em paralitzés. Al marge de disquisicions teòriques, en l’apreciació de l’art hi ha d’haver un component emocional, i crec que, encara que m’equivoqui, deixaré que sigui el que porti la veu cantant.

Històries d'un relat continu

     

      Hauríem hagut de titular l’exposició de fotografies de Martí Gasull Avellán d’una altra manera. No simplement “Retrats d’artistes”, que és un títol molt pla, sense substància, potser massa obvi. No hi vam pensar prou..., perquè l’exposició és alguna cosa més. Fins i tot, els 30 retrats poden funcionar com una sola obra. Un fris que mostra alguns dels protagonistes de tota una història, complexa i diversa, construïda amb el temps i composada per artistes amb rols ben variats en el panorama de l’art a Barcelona dels darrers quaranta anys. Els retrats ens revelen tots els plecs de la història, que si bé hi ha la tendència en dividir-la: la oficial, i les variants contestatàries, es va produir tota a la vegada, simultàniament. Mentre retratava les obres als estudis, bé per encàrrec de galeries, museus o dels propis artistes, Gasull va girar el seu objectiu, de forma –de vegades imprevista- cap als autors. En un afany de recordar una sessió de treball, en Gasull ens presenta els “jo” diversos. Protagonistes tots de la història, i en moments molt diferents de les seves carreres. Tots ells amb plantejaments completament personals. L’exposició és una mostra de la complexitat del relat històric. Si bé totes les fotografies s’assemblen formalment, la lectura en conjunt esdevé una demostració inequívoca de que les moltes històries es produeixen a la vegada. L’audiovisual que acompanya l’exposició, esta pensat per accentuar aquesta idea.

    La visita a les exposicions del Macba (Gelatina dura. Històries escamotejades dels anys 80 i Miralda Madeinusa) ha estat reveladora en aquest sentit. Gasull va retratar tant el mateix Miralda, com alguns dels artistes de Gelatina dura. També cal observar que alguns dels artistes d’aquestes exposicions i altres que podien seguir discursos més conservadors exposaven a les mateixes galeries, i eren comprats pels mateixos col.leccionistes. La realitat, a diferencia del que es pot despendre d’alguns discursos, té unes connexions insospitades. El treball de Gasull és un tresor per a qui vulgui elaborar un relat real de la cultura a Barcelona. Un relat en el que totes les històries, les escamotejades i les que no ho són, es mostren de manera simultània. Tal i com passava de debò. Tal i com es construeix la història en majúscules: un relat complex i continu. Complex per la diversitat i perquè també els artistes experimenten canvis d’actitud. Per això, en l’audiovisual hi ha retrats de joventut i de maduresa dels diversos artistes.  Un relat en el que algunes de les històries, individuals o col.lectives tenen principi i final, algunes es transformen, altres continuen i moltes de noves comencen. En aquest sentit, són molt valuoses les visites comentades a càrrec d’en Martí Gasull, en les que explica tota aquesta complexitat a través de la seva experiència.
Així doncs, potser hauria estat més adient titular l’exposició com a “Històries d’un relat continu”. Aquest títol s’ajusta molt més a la idea de l’exposició, que respon a un criteri documental i de testimoniatge, al que hem de sumar a parts iguals, la vàlua fotogràfica dels retrats exposats.

     

El que no s'explica quan es parla d'art

     

     Un correu electrònic rebut aquest matí m’ha reconfortat enormement. Un dels assistents d'ahir a la xerrada d’en Martí Gasull sobre la seva exposició de retrats d’artistes, ha escrit per manifestar el gran interès que els va despertar tot el que en Martí va explicar sobre les diverses sessions fotogràfiques a les que pertanyen les fotos exposades. De fet, jo ja vaig avisar de què aniria la sessió: un repàs de vivències que, sense cap mena de dubtes, ens ajudaria a entendre i a penetrar més a fons en l’obra dels artistes. En Martí Gasull ens va explicar coses completament inèdites que atorguen una dimensió més gran a tots els artistes. Va parlar, en definitiva, de tot allò que no s’explica quan es parla d’art, i que de vegades resulta fonamental per anar més enllà de les obres i comprendre tot el que hi ha el darrera. Tot allò que, sovint, ens les acosta. 

     Ens va explicar, entre altres coses, que ell estava amb en Josep Mª Subirachs quan va tenir lloc la manifestació contra la seva labor a la Sagrada Família. Estaven tots dos al taller de l’escultor, situat al mateix temple. Van sentir junts els crits, els insults que li van proferir els manifestants, dels que –tot sigui dit de pas-, en conec més d’un. En Martí ens va descriure l’estupor de l’artista, i com es va enfonsar anímicament per aquell esdeveniment. Allò va significar un punt d’inflexió, no ja en la seva carrera artística, sinó en la seva vida. Tots els esdeveniments tenen moltes cares, i molts punts de vista. Va ser interessant per a molts, per uns moments, posar-se a l’altra banda i comprendre.

    També va parlar abastament de la figura, incompresa i encara desconeguda d’en Lluís Maria Riera, primer director i ànima, durant els primers anys, de la galeria Joan Prats. El va qualificar com a un dels més grans descobridor d’artistes, fruit del seu gran coneixement de l’art contemporani i de la seva sensibilitat i sobretot de la seva “antena”, que el feia saber quan un artista tindria projecció i quan no. Va ser, sense cap mena de dubtes un personatge fonamental en l’escena de l’art a Barcelona durant els anys 70 i 80, i per això en va fer un esment especial. En la fotografia exposada, en Riera esta al costat d’en Joan Brossa, per qui sentia una forta admiració, així com una gran amistat des dels anys 40. En una altra foto de Joan Brossa, en Martí Gasull ens va explicar el perquè en Brossa es mira somrient als fotògrafs. Els acabava de fer un joc de mans, i ells el miraven bocabadats. La màgia formava part del món de Joan Brossa, i també, era un component important de la seva poètica.

     Em va agradar especialment, el que va explicar al davant del retrat de Joan Ponç. Havien anat al seu estudi de Ceret a fotografiar les obres més recents de l’artista. No es podia arribar en cotxe fins al seu estudi, a uns cent metres d’allà on havien aparcat. Només baixar del cotxe, van sentir la música de Wagner que Ponç escoltava sempre. La tenia a tot volum, però cap veí del poble es va queixar mai. A Ceret el veneraven. Quan van arribar a l’estudi, en Ponç, que ja estava malalt, es trobava malament. Per animar-lo, i fer-li superar l’estat d’ànim produït per la malaltia, en Martí li va proposar jugar a fer-li retrats. En Ponç es va animar, i en va sortir una sèrie extraordinària. Tots i cada un d’aquells retrats ens deixen veure un aspecte de la seva obra. Increïble. No cal que m’allargui més per avui. Segurament, de sessions en farem d’altres, i tampoc voldria desvelar el contingut íntegrament. De tota manera, estic convençuda que cada sessió serà diferent. Els artistes escollits per parlar-ne seran altres i les vivències també. I també podria ser que parlés dels mateixos artistes, però expliqués altres coses, tant interessants, tant inèdites i tant reveladores com les primeres.

A les trinxeres!

     

     A més d’un/a li resultarà còmica la comparació que faré, però ahir, tot veient una pel.lícla de ciència ficció titulada After earth, em vaig sentir completament identificada amb la narració del film. La terra havia estat abandonada per la humanitat, que havia hagut d’emigrar a una galàxia nova, àrida i plena d’unes bèsties terribles dedicades a matar els humans. El secret per a que et deixessin tranquil era no tenir por. L’absència de por et convertia en invisible i era la única defensa possible. El protagonista era un adolescent que acompanyava el seu pare a una missió intergal.làctica. La nau  va ser destruïda per una tempesta de meteorits i van haver de realitzar un aterratge d’emergència a la Terra, que s’havia convertit en un planeta hostil, amb una atmosfera irrespirable. A la nau, hi transportaven una de les bèsties assassines, per fer no se quins experiments a l’espai. Durant l’aterratge, la nau es va trencar en mil bocins, i només varen sobreviure el pare, el fill i la bèstia assassina. El pare va resultar greument ferit, i demanà al fill que travessés els cent kilòmetres que els separaven de la cua de la nau i que anés a buscar un estri de comunicació amb l’espai, per avisar del seu accident i demanar que els rescatessin. Com era d’esperar, el fill ho va aconseguir, després de lliurar batalla amb micos salvatges, lleopards sanguinaris –tots degudament mutats i preparats també per atacar els humans- i de matar la bèstia assassina que viatjava amb ells. En el moment clau, el fill va recordar el que li havia dit el pare: "la por no existeix, saber-ho és la única cosa que et farà sobreviure."

     Si em deixo dur pels sentiments normals, jo també sucumbiré. Potser no em moriré, però patiré severs atacs d’angoixa. Si faig simplement el que feia abans (que no és altra cosa que el que s’ha de fer en circumstàncies normals), el més probable és que també sucumbeixi. S’han acabat els temps plàcids en els que hi havia amants de l’art, gent entesa (de debò) i curiosa, col.leccionistes experts o ocasionals. Vaig sortir d’una galeria que em semblava morta –cada dia tenia la sensació d’entrar en un cadàver- i en la que jo estava poc més que presonera; però la realitat actual s’assembla a la terra descrita a la pel.lícula de ciència ficció: res que s’assembli a un territori fèrtil i confortable per al normal desenvolupament d’una galeria d’art. El món exterior està pràcticament desert, i el món virtual és un aiguabarreig de frivolitats, en el que campen lliurement tot tipus de personatges, sovint tant buits i banals, que a mi em semblen sinistres. És cert que tant en un lloc com en l’altre, hi trobo, de tant en tant, ànimes bessones, i el camí es fa més suportable. Segueix havent gent preparada a la que dóna gust d’escoltar o llegir. Però tinc la impresió que els altres predominen. El terreny els és molt més propici. O com a mínim, a mi em sembla que a ells les coses els són més fàcils, fins i tot alguns apareixen com a veritables triomfadors.

Molts dels bons han hagut de tancar les seves galeries per falta de públic, o han hagut de reinventar-se, fent coses diferents, canviant el seu model de negoci. La veritat és que al davant de tantes dificultats, jo cada dia, quan surto de casa tinc la sensació d’anar al front. Tot costa, qualsevol èxit, per petit que sigui, comporta un esforç titànic. No és estrany doncs, que abans de començar cada jornada em vingui al cap la frase que deia la Meg Ryan a la pel.lícula Tens un e-mail, quan es tractava de defensar el seu petit negoci, una llibreria de contes infantils : “A les trinxeres!”. I no tenir mai por, sobretot!

Nota: Al final del tercer paràgraf utilitzo el masculí genèric, però també hi ha moltes triomfadores de l'espècie que descric.