Reflexions des de la xarxa profunda

     

     Els problemes de blogger m’han obligat a fer una cosa que em feia molta mandra: copiar tots els articles que he penjat fins ara. En són 210, així és que he tingut una mica de feina. Les irregularitats del sistema em fan témer que el blog desaparegui sense deixar rastre.  Blogger esta fent canvis, i de moment ja m’he trobat que, si no és a través d’un enllaç, aquest blog ja no es troba amb Google.  El sistema l’ha enviat directament a la xarxa profunda:  si no és a través d'un enllaç, ja no s'hi pot accedir. Durant el procés de tallar i enganxar, m’he entretingut més del compte, perquè a més de copiar els articles, els he rellegit. I no puc dir que aquesta relectura m’hagi resultat gaire satisfactòria... La sensació que he tingut de mi mateixa ha estat la de ser una mena de “bleda assoleiada”. Si bé en alguns dels articles deixo entendre que en el món de l’art hi ha llums i ombres, i en altres faig esment d’algunes males pràctiques freqüents, m’he deixat massa coses de forma – ho confesso- voluntària. Quan vaig començar a penjar aquests articles treballava per un altre i em feia por – sí, així de clar- dir coses que poguessin perjudicar l’empresa on treballava. Després, tot i que menys, ho he seguit fent. En el meu entorn hi ha tantes zones fosques habitades per fantasmes, que de vegades m’ha estat difícil escriure amb conseqüència. És com si estigués molt ben vist fer “periodisme d’investigació” i atacar l’administració o col.lectius molt genèrics (com “la societat), però es corregués el perill de ser molt mal vist si entres a qüestionar de forma directa alguns dels individus intocables de l’entorn  intel.lectual.

     Quan vaig començar a escriure, volia retenir els bons records que em quedaven d’allà on havia treballat, perquè volia quedar-me només amb les coses positives en un moment molt estrany, però no només hi havia bons records. És evident que em vaig deixar moltes coses, si no dolentes, perquè això seria exagerar, sí tèrboles i capcioses. Aquesta realitat que vaig obviar continua existint. De vegades canvia de lloc i d’identitats, altres vegades tornen a ser els mateixos els que em fan mirar cap a una altra banda. Sempre trobo refugi en el meu entorn immediat: en les obres que exposem, en els llibres que m’interessen, en alguns artistes que descobreixo... Per això la majoria dels articles tracten d’aquests temes. Però no he pogut evitar enfadar-me amb mi mateixa després de la lectura del conjunt. Sobretot ara, que Facebook fa un retrat del panorama real molt més acurat que res del que jo pugui explicar. Sense les claus per entendre moltes coses i amb totes les caretes posades, però allà esta tot i estan tots ( o quasi).

      Em sorprèn sovint que algun/a membres de la crítica periodística, sempre afanyosos de destapar qüestions polèmiques, s’empassin sense qüestionar-s’ho, moltes de les coses que veuen i els expliquen. Potser és que allò que és evident per a mi, no ho és per als altres. Quan has vist una obra de teatre moltes vegades, totes les frases, totes les escenes, són previsibles. I encara que estiguin basades en fets reals, la seva semblança amb la realitat no és altra cosa que pura coincidència. A aquestes alçades, ja sé que s’ha de viure i deixar viure, però en la lluita per aquesta supervivència, tinc la impressió d’ofegar-me lentament, de pansir-me igual com ho fa una bleda al sol, avassallada pels que saben moure’s com visionaris en un país de bornis.