Sobre les residències d'artistes

    

     Una de les coses per a les que ha servit aquesta crisi, ha estat que molta gent dels ambients artístics han hagut de fer servir l’enginy per tal de guanyar-se la vida. I un d’aquests invents són les residencies d’artistes. En els darrers anys, aquestes residències han proliferat arreu. En realitat no són altre cosa que espais que es relloguen, una idea ben antiga. Però la veritat és que les vesteixen molt bé. Els qui les organitzen saben el que es fan. Són gent ben preparada, i saben aprofitar molt bé les estratègies de marketing. Una residència d’artistes a Barcelona pot tenir molt de ganxo, sobretot perquè s’aprofita la tirada turística que té la ciutat. L’interès real per l’art contemporani a Barcelona és tota una altra cosa, però els artistes estrangers això no ho saben, i els que regenten les residències tampoc ho diuen. En els darrers mesos de la meva estada a l’altra galeria, vaig tenir una experiència en aquest sentit amb una artista japonesa que havia estat “convidada” a fer una sèrie de gravats i una exposició a Barcelona. Durant la inauguració i els dies posteriors, l’artista es va topar amb la realitat: pràcticament no entrava ningú. Li havien fet creure que Barcelona era un oasi enmig de la crisi; que els ambients artístics bullien d’activitat i que l’art interessava a tothom. Li havien venut la ciutat com un gresol de col.leccionistes, i la veritat és que no es venia res des de feia mesos....

     M’ha costat una mica trobar-ho, però finalment he pogut saber les tarifes d’una d’aquestes residències: Allotjament i estudi 550,- € al mes. Si l’artista resident vol fer una exposició 650,- €. Per cada dia que perllongui la seva estada (sempre que es pugui, és clar), haurà de pagar 50 €. La residència consultada, com la majoria, només accepten artistes estrangers. La seva política passa per la internacionalització, com no podia ser d’una altra manera. No he trobat enlloc una explicació convincent d’aquesta condició sine qua non. Potser els és més fàcil "omplir" si els que venen són de fora: a més d’aprofitar l’atractiu turístic de la ciutat, els poden fer creure, com li va passar a l’artista japonesa, que a Barcelona es lliguen els gossos amb llonganisses. A banda d'oferir allotjament i exposició, val a dir que algunes d’aquestes residències es mouen prou bé. A més d'intercanvis d'artistes amb altres residencies, s'han sabut connectar amb els cercles artístics institucionals (fins i tot reben subvencions, això és saber-se vendre!), i han arribat a  col.laborar en esdeveniments diversos. Ignoro si en algun cas, ha estat a canvi d’alguna contrapartida econòmica, però el que sí que és cert, és que, aquestes connexions els són ben útils per tal de tenir una nodrida llista d’espera d’artistes frissosos de formar part del seu “projecte”. Qui es pot resistir a  entrar en una d’aquestes residències (encara que sigui pagant!) que poden servir d’aparador de museus i centres d’art?. 

     No sé si el que es cou en aquestes residències d’artistes forma part del món real, o si tot plegat és una mena d’entelèquia artística-intel.lectual difícil de convertir-se en objecte de desig. Suposo que això ja es veurà; tant de bo que les seves activitats siguin capaces de generar l’interès suficient per tal d’estimular un col.leccionisme nou! L’únic perill que veig, i que personalment em produeix una gran recança, és que fan servir el llenguatge de l’horror. Frases com “pràctiques curatorials autogestionades” o “projectes independents des d’allò micro i amb el recurs d’un espai domèstic”, a banda de fer bastanta angúnia, no ens diuen res de nou. Que jo sàpiga, això és el que han fet les galeries d’art des de sempre. La única diferència és que les bones, no cobren lloguer als artistes. És de la venda d’art, del que han de viure.

Les 26 finestres de Martí Gasull i Coral

    

     A l’exposició que tenim ara a el quadern robat, hi ha 26 fotografies de Martí Gasull i Coral. Passejo per la galeria, i me´n adono que és com si fossin 26 finestres.  L’altre dia, durant la visita comentada que va fer en Martí Gasull fill, i en altres visites privades, ens va explicar algunes anècdotes sobre cada una de les fotografies. Vaig tenir la sensació de que cada una contenia un fragment de temps congelat, preservat de l’oblit. També penso que són finestres al passat, als records, a la memòria.  En descriuré algunes, perquè aquesta exposició té una dimensió fora de sèrie. No s’assembla a cap de les exposicions que he viscut i treballat durant tants anys. El conjunt produeix una sensació de calma, fins i tot d’alleujament. És una mena d’oasi tranquil i silenciós. De fons, sempre sona la música de piano de Frederic Mompou, que acompanya l’audiovisual. És la música callada per excel.lència, discreta, com ho va ser l’autor de les fotografies. És una música que acompanya i asserena i sembla que surti de dins de les fotografies, d’un passat remot i proper alhora.

     En Martí ens va explicar que el seu pare tenia unes dates i unes hores  predilectes per fer les fotografies: entre el dia del Pilar i Tots Sants. Les hores havien de ser les primeres del matí, fins les 10, que era quan entrava a treballar. Quasi totes les fotos de carrer, excepte les nocturnes, estan fetes a aquestes hores, i en aquestes dates. En parlar de les fotos del port, ens va dir que per poder entrar al port havien de demanar un permís especial. El port era un lloc estratègic de defensa i les mesures de seguretat de l’antic règim, així ho exigien. Solien quedar els quatre o cinc fotògrafs amics, i demanaven un permís conjunt. En Martí fill els acompanyava, però enlloc de seguir el seu pare, ell preferia anar a fer fotos amb el fotògraf Masdeu. A l’exposició tenim una fotografia molt bonica: tres soldats caminen pel port. Les seves siluetes es retallen sobre el fons boirós de la ciutat. Ens va dir que al seu pare no li agradava aquesta fotografia, perquè li havia sortit massa fàcilment: no havia hagut d’esperar a que la llum fos la perfecta. La va fer a la primera, i al seu pare li agradava preparar les fotos. Com la de la teranyina, per exemple. La llum havia d’incidir de manera que els fils, brillants per la pluja, destaquessin ben definits sobre un fons fosc, quasi negre. Ens va explicar que va fer aquesta fotografia al pati que tenien els seus avis a Horta, al carrer Venècia cantonada amb Salses. El fons negre no és altra cosa que el bosc que hi havia al darrera la casa; la ciutat acabava allà. També hi ha hores d’assaig al darrera de la foto de la fulla de plàtan voleiant sobre les llambordes: la fulla no voleiava a l’atzar. Era en Martí fill que la llençava a l’aire. I ho va haver de fer moltes vegades, fins que el seu pare va poder atrapar la imatge perfecta.

     Una de les fotos que m’agraden més és una nocturna del carrer del Palau de la Música. El seu pare la va fer, precisament, perquè el carrer era ple de cotxes aparcats (avui dia, això seria el normal). Hi havia concert al Palau, i les autoritats de la ciutat aparcaven al davant. L’estela lumínica dels fars d’un cotxe que acabava de passar és, per a mi, una mena de metàfora del pas del temps. Un rastre que queda sostingut en el temps. Com cada una de les 26 fotografies de l’exposició, que, amb la seva presència clàssica, la seva elegància mesurada i el seu silenci sostingut ens ensenyen a veure el valor de les coses.

Nota: Al setembre tenim previst organitzar una altra visita comentada que anunciarem al facebook oportunament. 

Quan la idea preval sobre la realitat

   

     L’altre dia, algú em va fer veure el curiós paral.lelisme entre les nostres dues darreres exposicions: la de Jordi Casañas, i la de Martí Gasull i Coral. A banda de la disciplina, la fotografia, totes dues exposicions es complementen. Setanta anys separen el treball fotogràfic dels dos autors, però d’alguna manera, en podem fer lectures complementàries.

     Una de les coses que enerven més a Jordi Casañas és que l’encasellin dins la tendència del street photography (fotografia de carrer). És cert que ell fa fotografies al carrer, però no és el carrer per se el que li interessa. Ell no té cap intenció de documentar allò que veu, i encara menys de fer una fotografia més o menys costumista i que relati el present. El que busca és allò inesperat, accidental, que es produeix per atzar, retratar-ho i a través d’aquest instant, obrir una porta a totes les lectures possibles. Pot ser una lectura irònica, romàntica, nihilista, humorística o càustica. Durant la seva exposició, vaig ser testimoni de reaccions oposades al davant de la mateixa fotografia. Quina havia estat la voluntat del fotògraf? Doncs precisament aquesta: descobrir el gir inesperat que es produeix en la realitat i que és capaç de generar múltiples respostes. Jo mateixa he tingut pensaments ben diferents al davant d’una fotografia de Jordi Casañas. Cada foto no era altra cosa que el fragment d’un relat. A cada un de nosaltres ens pertoca començar-lo i acabar-lo, i ho podem fer de diferents maneres cada vegada. Qualsevol lectura acabarà sent vàlida. Potser per això no li agrada gens que el defineixin com a street photographer. El que ell fa, esta molt lluny de ser únicament un testimoni documental.

     Per la seva banda, les fotografies de Martí Gasull i Coral també són fotografies de carrer. En aquests moments, ens semblen un document històric, perquè són els carrers de Barcelona dels anys 40 i 50. Ell, però, no tenia cap intenció de documentar res. Buscava fets diferencials: una fulla voleiant sobre el terra de llambordes, les ombres de les tauletes d’un bar projectant-se a la vorera del carrer, o el contrast de les siluetes d’uns soldats que passegen pel port amb el fons emboirat. Investigava amb les formes, buscava nous resultats plàstics, atrevint-se fins i tot a experimentar amb l’abstracció: la superfície de l’aigua, un mar de teules, construccions de formigó, una teranyina... elements que ell aïllava de la seva funció, convertit-los en simples formes abstractes. Si en algunes fotografies el protagonista aparent és el carrer, una mirada més atenta ens fa veure de seguida que, el protagonista real, no és altra cosa que la llum. La llum que te el poder de crear espais, atmosferes o estats d’ànim. La llum com a element capaç de transformar les coses, de canviar-les. Suposo que a Martí Gasull tampoc li hauria agradat gens que el definissin com a street photographer, si aquesta classificació hagués existit en el seu temps.

      En qualsevol cas, me’n adono que hem fet dues exposicions consecutives, sobre un mateix tema (Barcelona, els seus carrers i la seva gent) i que tot i ser completament diferents, ofereixen una multiplicitat de lectures quasi infinita i que cap de les dues retraten la ciutat tal com és, sinó com la veu el fotògraf. La idea preval sobre la realitat.

Intel.lectualitat dubtosa

     

     Fa uns dies, vaig rebre una invitació a una exposició col.lectiva. Els organitzadors havien escrit un text per explicar-ne la tesi. El vaig haver de llegir tres vegades (potser quatre) per esbrinar el que deia exactament; i la veritat és que no ho vaig aconseguir del tot. Bé, en vaig extreure una idea nebulosa, agafada pels pèls, que no em va acabar de convèncer: es tractava realment d’una idea? La causa del meu desconcert va ser, en primer lloc, la redacció del text. Reprodueixo aquí la primera frase (el text estava escrit en castellà): “Las condiciones posibles (aquest era el títol de l’exposició) es un proyecto colectivo que surge de una proposición dirigida a una serie de artistas y proyectos independientes en Barcelona entre los que existen diferentes estructuras de trabajo creativo y redes de afecto”. Ni una sola coma. En canvi, varies paraules fetitxe: “projecte col.lectiu” (ara tot ha de ser “col.lectiu”, l’individualisme s’ha convertit en una mena de tabú artístic!), “proposta” (sembla que l’art ha de ser proposat, si sorgeix de dins, pot ser sospitós), “projecte” (l’art ha caigut en la inseguretat total, tot han de ser projectes... de què? On està la proposta definitiva? Només valen els esborranys? “estructures de treball creatiu” (i això que és exactament? Deu ser que la paraula “estructura” queda bé, manllevar paraules i buidar-les de significat és una pràctica habitual. Les paraules finals de la frase “redes de afecto”, les entenem bé (suposem!): Vol dir que els artistes són amics o coneguts. Però és clar, per dir-ho s’ha d’emprar la paraula màgica dels nostres dies : xarxes!.

    La segona i última frase del text pretén acostar-nos al contingut de l’exposició: Su intención es provocar una dinàmica, bajo ciertas condiciones temporales y espaciales, que permita reflexionar sobre el proceso creativo y los aspectos que le vinculan a la teoria de los afectos. Deixaré de banda la gramàtica, per a ressaltar la presència, en aquesta frase final, del concepte “rei” del fetitxisme actual : “reflexionar sobre el procés creatiu”. Avui dia trobem aquesta idea fins a la sopa. La veritat és que el procés creatiu d’alguns artistes és interessantíssim, i d’això en podria donar molts exemples històrics. El que passa, és que la majoria d’artistes que, d’entrada, el que volen és ensenyar-nos el seu procés creatiu, el que ens provoquen és un avorriment considerable. Entre el projecte, la xarxa i les estructures, el seu procés creatiu es dilueix com el sucre a l’aigua. Però el que em va generar el dubte més gran, és el que es refereix als “aspectes que el vinculen a la teoria dels afectes”. A quins afectes es refereixen? A l’amistat que uneix als artistes a la que fa referència la primera frase? O a la teoria dels afectes que sorgeix de la música barroca? La teoria dels afectes sorgeix de la filosofia i la psicologia del segle XVIII, i esta explicada en un text de René Descartes: “Les passions de l’ànima”. Segons aquesta teoria, la música és capaç de produir efectes i afectes a les persones que l’escolten. La teoria dels afectes (Affektenlehre), va ser un concepte estètic, derivat de les doctrines gregues i llatines de la retòrica i l’oratoria, i que descriu com codificar les emocions, i com aquests codis, aplicats a la música, produeixen emocions a l’oïent. És aquesta, la teoria dels afectes a la que fan referència?

     Un escriptor amic meu que també va llegir el text d’aquella invitació, es va posar les mans al cap. No només pel redactat del text, sinó perquè reproduïa, un al darrera de l’altre, tots els conceptes que utilitza la intel.lectualitat artística del moment. “I el més greu és que cola”, va dir.