Enveja sana (o sobre la crítica II)

    

     Darrerament, penso sovint en la sort que tenen les editorials, si la comparem amb la que tenim les galeries d’art. Els diaris (i no parlo de la premsa especialitzada, si no de la premsa general) dediquen de forma habitual pàgines senceres a parlar de les novetats editorials. De vegades ho fan a doble pàgina, i, la majoria de les vegades, per poc que l’escriptor de torn s’hi presti, també publiquen entrevistes. Per si això fos poca cosa, hi ha un exèrcit d’escriptors, traductors, intel.lectuals i crítics, que sembla que tinguin les portes de la premsa obertes de bat a bat per escriure articles sobre els llibres acabats de publicar, sigui per parlar de l’autor, o del traductor, cosa que també és força freqüent. La cosa no acaba aquí: les novetats editorials també poden ser el tema central o l’excusa per escriure una columna d’opinió. Per altra banda, i per fer encara més palesa l’atenció que la premsa dedica a la literatura, és freqüent que, els caps de cultura dels diaris sovintegin els actes organitzats per les editorials. Res de tot això ens passa als que treballem en el món de l’art. Per molt que ens hi escarrassem, amb sort només aconseguirem que ens dediquin una breu columna de la mitja pàgina (o quart de pàgina!) setmanal que algun diari (no pas tots) publica per fer un repàs de les exposicions. De vegades es ressenyen dues o tres galeries i només es publica la fotografia d’una, a diferencia de les pàgines dedicades als llibres, en les que es publica la foto de l’autor, del llibre, i de vegades també la de l’editor de torn. Tampoc he vist als caps de cultura dels diaris fent acte de presència a cap exposició en una galeria. Ara treballo en una galeria nova i modesta, però durant els anys que vaig treballar en una galeria històrica, i en la que de vegades havíem exposat artistes de primer nivell nacional i internacional, puc assegurar que no s’hi havien acostat mai de la vida. Així doncs, la publicitat de la que gaudeix la literatura per part de la premsa, és immensament superior a la que rep l’art, i per tant, i si les coses no canvien, no hi haurà manera d’arribar a un públic majoritari. I el que encara és més important: no hi haurà manera de crear-lo.

     Mentre això no passi, l’art es seguirà contemplant com una cosa estranya i elitista. Deixant de banda la premsa especialitzada, els diaris només s’aboquen a escriure sobre art, quan poden associar-lo a l’especulació, o a la barbàrie dels preus desorbitats. Les revistes de moda, per la seva part, dediquen articles a les col.leccions d’art dels dissenyadors, amb obres dels artistes més cotitzats, relacionant l’art amb el refinament, la posició social elevada i el glamour. Una d’aquestes revistes, publicava recentment un article sobre les fundacions d’art de diverses marques de moda de luxe, com: Prada, Vuitton, Cartier i Gucci. Tot això no fa una altra cosa que fer més gran l’esquerda entre l’art i els interessos del públic que, en canvi, sí que s’interessa per la literatura, la música o els espectacles. A l’art, encara que no ens ho diguin gaire,  s’hi pot acostar tothom. No fa falta formar part de cap elit, ni tampoc ser un milionari. Però res de tot això es podrà aconseguir si no es crea un corrent d’interès. I els únics que ho poden fer són els mitjans de comunicació d’abast general. Si l’art no interessa, o interessa tant poc, és perquè la premsa en parla poc, i de vegades ho fa en un sentit que fa més mal, que bé.

     Una editorial modesta publica de sis a vuit llibres a l’any. Una galeria organitza més o menys el mateix nombre exposicions a l’any. L’espai que la premsa dedicarà a uns i altres no s'assemblarà de res. I tant forma part del mercat una cosa com l’altra.

     

El temps retrobat

“… Però quan, d’un vell passat, no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.” (1)

    Així és com Marcel Proust, en el primer llibre de “A la recerca del temps perdut” descriu la importància de les olors i els sabors per fer reviure els records dels temps viscuts. Són allà, en algun racó de la memòria, i són capaços de fer reviure tot allò que semblava oblidat. Ens fan veure les coses passades amb tanta claredat, que sembla que les estiguem vivint una altra vegada. La novel.la de Proust transita per la memòria del narrador, entra i surt del present al passat i a l'inrevés. El temps narratiu s’estira a base de flash backs i el contingut es centra en les sensacions i la sensibilitat.  A mi, particularment, em passa una cosa semblant quan miro les fotografies de Martí Gasull i Coral. Tot i que jo encara no havia nascut a l’època d’aquestes fotografies, el paisatge de la meva infantesa no era gaire diferent al que reflecteixen les imatges. La vida es va tornar a reprendre, a finals dels quaranta i al llarg dels 50; però va costar molt. Es venia de molt avall. La pobresa que havia generat la guerra civil va ser un llast difícil de deixar anar, i l’aspecte de la ciutat trigaria a canviar.  Ara que tot és molt diferent, les fotografies de Gasull ens ensenyen una ciutat que ja no existeix, tot i que perviu en la memòria de molts de nosaltres.

     A propòsit d’aquesta idea, he llegit un escrit de la Maria Bohigas sobre l’obra de Joan Bodon (2): (...) El gran tema de Bodon és la desaparició, l’extinció de mons humans seculars quan certes formes de vida n’assassinen unes altres. (...). Les fotografies de Gasull també ensenyen un món que no existeix, i ell, com a fotògraf, va ser tant ignorat mentre vivia com ho va ser  Joan Bodon com a escriptor. Rescatar-los ens fa el mateix efecte que la magdalena de Proust: revivim un passat que vam viure (nosaltres, els nostres pares, els nostres avis) i que forma part de la nostra memòria col.lectiva. Encara que l’haguem ( o l’hagin) aniquilat, ens va fer ser d’una determinada manera, i potser hauríem de recordar-lo per recuperar alguns dels valors importants que, potser per haver-los oblidat, ens fa estar allunyats de tot allò que importa de veritat.

     La fotografia titulada Novembre, datada als anys 50, em fa sentir l’olor de la terra humida, del fang i de la boira. Sento l’escalfor del sol, encara xafogós, que es filtra entre les fulles seques dels arbres, i escolto la remor compassada de l’escombra del jardiner. És una fotografia que té el poder de traspassar-me, o d’engolir-me, segons com es miri. És una imatge que podria ser un record de qualsevol de nosaltres, i que es desperta en contemplar aquell instant que va capturar la càmera.

Fotografia de Martí Gasull i Coral

"Novembre", finals dels anys 50

positivat de l'època, sobre paper baritat

Notes:

(1).- Fragment del primer llibre de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Traducció de Jaume Vidal i Alcover.

(2): Vegeu : http://www.clubeditor.cat/ca/llibre/el-llibre-dels-finals i http://www.vilaweb.cat/noticia/4357921/20150607/avanc-editorial-llibre-finals-joan-bodon.html

Martí Gasull i Coral (1919-1994). Barcelona i la llum d'aquells anys

Durant els propers dies, estarem molt enfeinats preparant la propera exposició a la galeria el quadern robat. Aquí us deixo un text que l'explica:

 

      

     L’exposició Barcelona i la llum d’aquells anys, és una sel.lecció de 26 fotografies de l’extensa producció creativa que Martí Gasull i Coral (Barcelona, 1919-1994) va realitzar des de finals de la dècada dels anys 40 i sobretot durant els anys 50 del segle XX. El criteri que hem seguit per a fer aquesta tria, esta explicitat en el títol: d’una banda, els protagonistes de les imatges són els carrers, els parcs, el port, alguns detalls arquitectònics i la gent de la ciutat de Barcelona. De l’altra banda, la importància de la llum ens ha semblat inqüestionable. La llum és l’element que permet al fotògraf captar les imatges a través de la càmera. És un factor físic imprescindible en el procés fotogràfic, però depenent de la voluntat del fotògraf i de la seva capacitat de manipular-la, pot esdevenir un element plàstic essencial per tal de transmetre significat i caràcter. Al llarg dels seixanta anys que ens separen de les fotografies d’aquesta exposició, la ciutat de Barcelona ha sofert canvis de tota mena (atmosfèrics, arquitectònics, d’il.luminació, etc.) que han modificat la seva llum. Les fotografies de Martí Gasull i Coral, per tant, són del tot irrepetibles; un document històric de primer ordre.

     Martí Gasull i Coral es va iniciar en la fotografia per afició quan tenia 15 anys, de la mà del seu pare. Després de la guerra civil i del servei militar, va començar a tenir contacte amb l’ambient fotogràfic de Barcelona i l’any 1945 va entrar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, de la que també en  formaven part fotògrafs com Maspons, Ubiña,  Masdeu, Ponti, Sendra, Centelles, Cuyàs, Esquerdo i els Closa, entre d’altres. Es va anar professionalitzant en la fotografia, tant industrial com artística, de forma progressiva, i va adquirir un gran prestigi com a tècnic de laboratori. No només positivava les seves fotografies, sinó les d’altres fotògrafs destacats del moment.  Va ser dels primers fotògrafs de Barcelona que va revelar diapositives en color Kodak procés E-1, amb inversió física; i un dels primers que va positivar amb paper color. Durant el període 1947-1950, va muntar un estudi de retrat al carrer del Portal de l’Àngel, gènere que va cultivar amb una mestria extraordinària. A partir dels anys 50, va participar en nombrosos concursos fotogràfics nacionals i internacionals. En les seves fotografies, tant urbanes, com de paisatge o retrats, quedaven registrats, tant el seu gran domini tècnic com la seva recerca incansable de noves formes d’expressió. Entre els nombrosos premis que va rebre, destaquem: el Premi d’Honor del Saló-Concurs de l’Escola d’Enginyeria de Barcelona (1951), el Segon Premi Negtor de nadales (1953), el Premi d’Honor del Concurs Nacional i Comarcal de Tortosa i el Primer Premi del III Saló Nacional de Tàrrega (1955). Va deixar la fotografia l’any 1960, per motius familiars, i a partir d’aquell moment, el seu fill Martí es va fer càrrec de l’empresa, especialitzant-se en la fotografia d’obres d’art.

      Aquesta exposició pretén reivindicar el treball del fotògraf Martí Gasull i Coral, que hauria de figurar, per mèrits propis, entre els grans de la història de la fotografia creativa a Catalunya.