Sobre les icones

    

     Un conegut em va enviar una foto d’un petit bronze de l’escultor Víctor Rousseau que havia heretat del seu avi. Volia saber quin podria ser el seu valor abans de decidir si valia la pena vendre-la o conservar-la. Víctor Rousseau va ser un escultor belga (1865-1954) que, entre altres coses, va col.laborar amb l’arquitecte modernista Víctor Horta. El gruix de la seva obra, no obstant, el constitueixen nombroses escultures d’inspiració clàssica destinades a satisfer el gust de la burgesia de principis del segle XX.  L’escultura del meu conegut reprodueix la figura d’una camperola jove, i molt probablement, per la seva aparença dolça i amable, deuria pertànyer a aquesta categoria, sense pretensions de transcendència. O potser sí: a la manera dels nostres noucentistes, potser volia reflectir les bondats del retorn a la natura, en contraposició a la creixent industrialització. Em vaig imaginar aquella escultura al damunt d’un moble de l’època, sense poder evitar pensar en un cap de l’escultor Jaume Plensa que, no feia gaire, havia vist col.locat en una prestatgeria, entre llibres, fotografies i altres objectes. Era un petit cap blanc, de 35 x 16 cm, realitzat en vidre de murano blanc, i del que s’havien realitzat 8 exemplars. És obvi que parlem d’estètiques, plantejaments i pretensions ben diferents, però en aquella prestatgeria, aquell cap feia una funció semblant a la  que potser havia  fet el bronze de Víctor Rousseau.

     Fa un parell de mesos que un client em va demanar que li busqués una escultura de Jaume Plensa, concretament un “home de lletres” de mida mitjana. La recerca em va dur a descobrir desenes i desenes “d’homes de lletres” d’aquest escultor, de les mesures més diverses, peces úniques i seriades. Va ser durant aquesta recerca que vaig descobrir el cap blanc en aquella prestatgeria, i no vaig poder per menys que arribar a la conclusió, que aquelles formes, els caps, els "homes de lletres", i també les figures de poetes i pensadors, s’havien convertit en una mena d’icones que la gent volia posseir al preu que fos. Perquè cal dir que el seu preu fa que no tothom en pugui tenir un.

     Actualment, hi ha una exposició de Jeff Koons al Centre Pompidou, a Paris. Com a imatge reclam de l’exposició han utilitzat un d’aquells gossos que en aparença estan fets amb globus, però que en realitat són d’acer inoxidable. De la seva factoria han sortit milers d’escultures seriades amb formes diverses i que, ens agradi o no, també s’han convertit en icòniques. La seva estètica aquí ens queda més lluny, però segur que més d’un col.leccionista ha anat al darrera d’una d’aquestes escultures per tal d’exhibir-la en un lloc ben visible de casa seva.  En qualsevol cas, el fet de que la gent busqui envoltar-se d’obres d’art recognoscibles i identificables fa pensar molt. Per una banda, remet a la infantesa, quan els nens volen tenir com sigui, la joguina de moda. S’ha de tenir perquè tothom la té. Per altra banda, aquest comportament mimètic és una manera de subratllar la pertinença a un grup cultural i a una època.  Alguns artistes han sabut crear unes formes que s’han convertit en icones del nostre temps.  Formes que poden reflectir la frivolitat o la profunditat del món que ens envolta, però que la gent vol posseir per auto refermar-se. Quan això passa, quan aquestes icones passen a formar part de l’imaginari col.lectiu, és quan entren a formar part del classicisme del moment. Pel que té de bo i el que no.

     

Quasi com abans

     

     Aquesta setmana, durant el muntatge de l’exposició de Jorge R. Pombo, vaig tenir la sensació de reviure completament experiències de fa molts anys. Desembalar les obres com si fossin un regal i trobar una sorpresa que superava en molt el que ens esperàvem, buscar la millor paret per cada peça (ara és relativament fàcil perquè l'espai esta ben distribuit), aixecar-les una mica per veure l’efecte, i començar a penjar-les. Qui ens hauria dit al Josep Ramon i a mi l'any 2008, mentre penjàvem l’exposició Ciutats a la galeria Joan Prats-Artgràfic que la següent exposició del Jorge que penjaríem no seria ja en aquella galeria si no en la meva?. No ens ho hauríem cregut de cap manera. Com a mínim jo no. En aquella època mai vaig sentir la temptació de fer-ho. Malgrat tot, de tant en tant podia presentar artistes meus i treballar com si la galeria fos meva. Em sentia tant involucrada amb el que es feia en l’espai del carrer Balmes, que la meva actitud era la mateixa que la que tinc ara. De fet, no noto cap diferència; ni una. Ara que en sóc la única responsable no faig res que no havia fet abans. Però per continuar fent allò mateix –que era en el que creia i el que m’agradava fer- vaig haver de canviar-ho tot i començar de nou. Allà ja no ho hauria pogut fer. Tothom em diu que he estat molt valenta, però ha estat una mesura de supervivència. Només es viu una vegada i el més important és fer allò que ens agrada.

    

     També em va fer recordar èpoques passades rebre multituds de visites mentre encara estàvem muntant. Gent que no podia venir a la inauguració i volien ser els primers en veure l’obra nova del Jorge. El telèfon tampoc va parar de sonar. El mateix dia de la inauguració vam rebre visites des de primera hora del matí, i després, tota la tarda. Vam anunciar la inauguració per les set de la tarda, però els assistents van començar a venir a partir de les cinc. A les set, ja no s’hi cabia, i va ser així fins a quarts de deu. Un col.leccionista em va dir que hauria de tornar per força, perquè només es veia la part superior dels quadres, i era així mateix. Vam rebre molts elogis i molts ànims, tot van ser mostres d’afecte i de recolzament. Només cal llegir el comentari que ens va deixar en Ferran Rousaud al final de l’anterior escrit d’aquest blog (1). El dos dies següents, divendres i dissabte, van seguir la mateixa tònica. Dissabte a la tarda, per exemple, em va recordar les tardes de dissabte de fa molts anys, quan rebíem visites sense parar i ens passava la tarda volant (2). De fet, un cop vam tenir l’exposició muntada vaig pensar que si la gent no responia, llençaria la tovallola, em faria astronauta i m’exiliaria a un asteroide. Crec que no caldrà: tenim una gran exposició de pintura i és evident que l’obra d’en Jorge R. Pombo ha aconseguit vèncer la indiferència. Potser la crisi ha fet tornar la gent extremadament exigent? Si ha estat així, me’n alegro molt.

     Una cosa, però, ha canviat i molt. Aquella alegria que impulsava la gent a voler que els quadres que els agradaven formessin part de la seva vida, ha minvat considerablement. El comprar un quadre ja no és una cosa que tingui a veure només amb la passió. La raó també demana el seu paper, i ara la decisió s’allarga, es demora, demana moltes visites a la galeria i llargs períodes de reflexió. Potser això també és el que hauria de ser, malgrat que alguns es desesperin. Les mentalitats també canvien. El més important és que l’interès segueixi viu, encara que s’hagin de fer les coses molt bé per despertar-lo. Precisament aquesta és la nostra feina.

Notes:
(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/11/jorge-r-pombo-de-mapa-territori.html

(2).-Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/09/deconstruint-el-record-la-manera-de-la.html

     

Jorge R. Pombo: Del mapa al territori

    

     Alfred Korzybski va ser un filòsof polonès que va desenvolupar la teoria de la semàntica general. Segons la seva teoria, el coneixement dels éssers humans esta lligat a l’estructura del seu sistema nerviós i a l’estructura de les seves llengües. Així doncs, les persones no podem experimentar el món directament, si no a través de tota una sèrie de filtres que fan que el que percebem i el que passa realment, siguin dues coses diferents. L’obra de Korzybski  va influir en els camps de la teràpia gestalt, la teràpia racional-emotiva-conductual i la programació neurolingüística. El seu aforisme més conegut el mapa no és el territori (1), defineix la base del seu pensament. El mapa és un fet objectiu, quan l’home l’interpreta, o encara més, quan el recorre físicament, el converteix en territori. Una de les funcions més fonamentals del cervell és la de distingir. Aquesta capacitat de distingir i de valorar dades més o menys rellevants, més o menys explicatives, és la que permet un ordenament del coneixement cerebral. Un mapa, sense aquesta interpretació és una pura ficció, no serveix per a res. El conjunt de filtres que es fan servir per interpretar-lo són els que converteixen un mapa en un territori.

     Donar sentit a les coses és sense cap mena de dubtes una de les qüestions inherents a  la creació artística. Per tant, convertir un mapa en un territori (físic, mental o intel.lectual), és un tema que ha centrat l’obra de molts artistes. L’exposició “Cartografías contemporáneas”, que es va poder veure al CaixaForum a finals de 2012, en va ser una bona mostra. L’exposició constava d’una quantitat considerable d’obres que tenien el mapa com a tema central. Artistes com: Gordon Matta-Clark, Richard, Long, Mona Hatoum, Erick Beltran, Oriol Vilapuig, Artur Barrio, Carolee Scheemannn, Alighiero Boetti i un llarg etc., estaven presents en aquesta mostra, que encara que extensa, no deixava de ser parcial. De fet, aquest és un tema tant recurrent que seria molt difícil d’incloure tots els artistes que l’han treballat.

     Aquest és el cas, per exemple, de Jorge R. Pombo. Podríem veure els seus mapes com una necessitat de distanciament respecte als codis que han aparegut en la seva obra: dels edificis als plànols; dels plànols a la vista de satèl·lit. D’una banda, són obres que fan pensar en un conceptualisme interioritzat, i d’una altra, ens remeten a una mena d’expressionisme sensorial, sobretot pel que fa a la seva factura. La pintura aplicada amb rodet, directament sobre el plànol d’una ciutat dibuixat en blanc i negre, o el gest de guixar el nom de la ciutat, són, segons l’artista, una manera d’expressar el caire anti-natura de les ciutats, la dificultat d’adaptació, d’explicar (denunciar) la vida artificial que es gesta a les ciutats.  Aquestes obres no obstant, també ens fan pensar en una altra cosa. Una cosa tant obvia com necessària: la necessitat de convertir el mapa en territori. Una acció instintiva que té la facultat de convertir una convenció impersonal en una cosa pròpia, un patró de conducta que dona sentit al què a través del com. Si l’art és una manera de representar la realitat després d’haver-la passat pels filtres del coneixement i del llenguatge; els mapes de Jorge R. Pombo tenen un inqüestionable valor polisèmic: exploració a través de les idees i sentit a través de la pintura.

Notes:
(1).- Aquesta frase va inspirar el títol de la novel.la de Michel Houellebecq: El mapa i el territori

Fins el 31 de gener es pot visitar l'exposició de Jorge R. Pombo"Mapes": http://elquadernrobat.com/exposicions/jorge-r-pombo-mapes-20-novembre-2014-gener-2015/

Sobre la participació en fires d'art

      

     Una de les coses que ens pregunten més és si pensem anar a fires d’art. La veritat és que les fires són un aparador boníssim. Els col.leccionistes visiten cada cop menys les galeries, i en canvi, sí que es passegen per les fires. Vull pensar que ho fan per afició real, més que no pas per esnobisme o per deixar-se veure. En conec més d’un que és un amant de l’art de debò i visita tant les galeries com les fires, però hi ha d’altres que fa anys que no trepitgen una galeria i en canvi son assidus de les fires. Potser per falta de temps? A les fires es pot trobar un resum ràpid de les propostes de les galeries. En els darrers temps, sovint sento que hi ha galeries que tenen sort de les fires, que és en l’únic lloc on venen. Però jo no puc per menys que preguntar-me si realment els resulta rendible. Entenc que ho pugui ser si a la fira es fan contactes que puguin comprar més endavant a la galeria, o si les obres que es porten pertanyen a la categoria de preu mig-alt. Però no acabo de veure clar que sigui un bon negoci de debò.

     

     En els darrers anys, els preus del metre quadrat de les fires s’ha disparat. El de la fira Swab, per exemple, costa 240,- € i el d’Art Madrid 230,- €. Aquestes dues fires formen part del grup de fires de gamma mitjana, a les que una galeria seria però sense una llarga trajectòria hi podria accedir. Fa pocs mesos ens van proposar de participar a Art Madrid. Però el càlcul de les despeses que tindríem ens ho va fer desestimar de seguida. No treballem pas amb artistes de preus alts, i encara que ho venguéssim tot, perdríem diners sense cap mena de dubte. Quant s’ha de vendre per a que una fira resulti rendible? Doncs moltíssim. I en aquests moments, això és, francament, molt difícil. La meva experiència de molts anys, em fa dubtar una mica de tot plegat. Que jo recordi, l’assistència a les fires per part de la galeria en la que vaig treballar, era quasi sempre deficitària. I dic quasi, perquè amb sort es cobrien les despeses i poca cosa més. També he de dir, que aquella galeria participava en  fires de primer nivell, en les que el preu per metre quadrat era francament caríssim. És clar que, en aquest cas, no participar-hi, podia fer pensar que la galeria havia anat a menys, perquè, malauradament, en segons quins nivells i per segons quines mentalitats, el més important és mantenir l’estatus. Aquesta és la situació a la que ens ha abocat el sistema del mercat de l’art. I això, en els temps que corren, pot resultar ruïnós.

     Algú (gent externa o sobretot artistes) ens podria dir que el galerista ha de córrer el risc, i no ho poso pas en dubte. Però prefereixo córrer un risc mitjanament calculat, i sempre i quant (és clar!) tinguem fons per arriscar. Per arribar a aquest punt haurem d’esperar una mica (!). El que veig clar de tota manera és que la fira d’art és un negoci real per a qui l’organitza. I tal com esta muntat el món de l’art avui dia, ho han sabut vendre molt bé. Tant per a les galeries, com per als artistes, si no vas a fires, no existeixes. Vaig viure autèntics drames protagonitzats per artistes que no havien sigut escollits per anar  a una o altra fira. La presència o no a les fires ha esdevingut la resposta a l’eterna pregunta existencial. I pel que he pogut comprovar, després de conèixer galeristes que paguen fortunes a fons perdut per participar-hi, l’afany de trobar aquesta resposta deu ser una cosa que crea addicció.