Sobre la sensació de llibertat

    

     Si havia enyorat alguna cosa durant els darrers temps (vull dir durant els mesos anteriors a la meva marxa de la galeria en la que treballava) va ser aquella sensació de que tot és possible. Sincerament, creia que era una sensació que s’acabava en entrar a l’edat adulta, una sensació restringida a la infantesa. Com a molt, podia arribar fins a l’adolescència, o, amb sort, una mica més. Per descomptat, jo em pensava que ja no tornaria a experimentar-la mai més.

     Aquest cap de setmana, mentre conduïa per l’autopista, aquella sensació que considerava extingida em va tornar a envair. Havia repassat mentalment l’agenda de la setmana següent. Dijous ens vindria a veure un artista per començar a preparar l’exposició del setembre. M’havia de mirar bé la seva pàgina web per triar les obres i mesurar l’espai per veure quantes en podríem penjar.  Em feia molta il.lusió aquesta exposició: una nova proposta, cent per cent arriscada, però fantàstica al cap i a la fi. També havíem de preparar una entrega, i demanar-li a un parell d’artistes que ens deixessin dues obres més per substituir les que havíem venut. La tria de les obres substitutes havia de ser ben acurada, no es podia desvirtuar l’exposició que encara havia de durar tot el mes de juliol.  Aquella setmana o l’altra, ens hauríem de tornar a reunir amb el noi que ens està fent la pàgina web. Mentrestant, calia seguir recopilant tot el material, i encara ens en faltava molt! També li donava voltes a la idea de fer una mena de festa abans de vacances. Llàstima que en John i l’Anabel no ens van avisar amb temps que venien!. En John és un cantant i guitarrista de Colorado Springs i fa una fusió de musica country i blues fantàstica. Hauria estat una excusa boníssima per convocar els nostres artistes i amics.  També podria estar bé presentar les tres primeres exposicions de la temporada, de fet, ja ho estàvem fent en privat. Els primers tres artistes ja ens havien deixat algunes obres per començar a ensenyar-les... La qüestió és que vaig pensar que aquella sensació tant agradable que havia recuperat, tenia molt a veure amb El quadern robat; amb el que estàvem fent i amb el que faríem, amb el nostre entorn actual, amb la nostra gent i els nostres artistes. Per primera vegada em vaig adonar que tot aquell estat d’ànim no era una altra cosa que la sensació de llibertat. A l’altre galeria n’havia tingut una mica, d'això ja feia uns quants anys, però res a veure amb ara.  Ara ja no havia de conviure amb cap altra idea que no fos la meva (nostra), ni d’intentar encaixar-me en formes de fer tant allunyades del meu tarannà. Ara tot està per fer i tot és possible.

   
     Aquesta tarda he visitat una llibreria preciosa. Es diu La Impossible i està a dues cantonades de El quadern robat. La van muntar tot just fa un any, dues noies que havien treballat en una llibreria important que va tancar, juntament amb un bon amic. En dos mesos van trobar el local, el van adequar una mica i van obrir. Pràcticament igual que nosaltres! He estat parlant amb una de les llibreteres, i he percebut en ella la mateixa sensació que jo he començat a tenir. Segur que tampoc s’imagina fent una altra cosa que la que fa, i segur que sabrà transmetre i contagiar la seva passió pels llibres i la lectura. I com jo mateixa, encara que estigui més lligada que mai, i hagi de treballar les vint-i-quatre hores del dia, tindrà la mateixa sensació de llibertat. I puc assegurar que hi ha poques coses que s’hi puguin comparar.

Nota: La fotografia que il.lustra aquest escrit és de l'Oriol Jolonch

Sobre la crítica

    

     Durant les primeres dècades del segle XX a Viena, Karl Kraus va dirigir la revista Die Fackel (La Torxa). Des d’allà va atacar la hipocresia i la corrupció de l’imperi dels Habsburg, les diverses polítiques governamentals i qualsevol manifestació del pensament, fos artística o literària, que ell considerés intranscendent, retrògrada o dependent de qualsevol interès econòmic o polític. La majoria dels col.laboradors de Die Fackel varen ser intel.lectuals de pes del segle XX, com Peter Altenberg, Oskar Kokoschka, Adolf Loos, Heinrich Mann, Arnold Schönberg, August Strindberg, Georg Trakl, Franz Wedekind, Franz Werfel o Oskar Wilde. Tot el que es publicava a Die Fackel era un punt de referència obligat per a totes les persones amb inquietuds intel.lectuals avançades, i va exercir una gran influència en l’esdevenir de les avantguardes del segle XX. Així ho relata Elias Canetti en el segon volum de la seva autobiografia que va titular Die Fackel im Ohr  (La torxa a l’oïda).

     Feta aquesta introducció, passo a lamentar profundament, la situació que travessa en aquests moments, la crítica cultural en general. La setmana passada vaig glossar la figura, de vegades grotesca, d’una crítica d’art de Mèxic que es dedica a criticar indiscriminadament qualsevol manifestació artística contemponànea que s'allunyi d'alguns dels cànons acadèmics.  He pogut constatar que la Rosa Olivares, des de la revista digital Exit Express, també ha carregat contra aquesta crítica mexicana (amb molta més contundència i radicalisme que no pas jo!). La demagògia, de la mà de la ignorància, han trobat un terreny perfectament adobat per campar lliurement, i dol veure com persones com aquesta, tenen milers de seguidors d’arreu. La cultura és una cosa que demana temps, i el tarannà d’avui dia prefereix la immediatesa. Potser per això es tendeix al coneixement superficial, i això permet que els arguments de la crítica mexicana quedin impunes. Es trist pensar en la quantitat de gent que deu trobar encertats els seus raonaments simplistes! És hora, però, de parar-li els peus.

     Per altra banda, lamento també el panorama que ens ha deixat la crisi (per trobar un motiu) en el terreny de la crítica en el nostre país. L’altra dia, durant una conversa amb professionals del sector de l’art, ens preguntàvem com podia ser que la crítica dels mitjans escrits dediquessin pàgines senceres a artistes mediocres o a galeries sense volada i que ignoressin moltes iniciatives lloables, amb recorregut o sense, però amb molta més profunditat intel.lectual. Algú va apuntar, molt encertadament, que el sector de la crítica de cultura, s’havia “professionalitzat”. Amb això volia dir, que aquest “servei”, s’havia de contractar, directament, o a través d’una agència de comunicació. Abans havíem de lluitar contra els “amiguismes”, però ara a més, si artistes o galeries volen sortir als mitjans, han de pagar d’una manera o una altra. I si això afegim el minso pes específic dels crítics, la cosa s’agreuja.

     Des d’aquí celebro els escrits de la Rosa Olivares, que sempre posa el dit a la llaga i fa ús d’un bon criteri i d’un vast coneixement dels temes d’art. Intueixo que no la mou cap altre interès que la defensa de la cultura. I, una vegada més, trobo a faltar altres temps en els que la crítica d’art no només era un tema de discussió i de referència, si no que també convidava a la reflexió. Molta gent que fa anys que es mouen en aquest sector, troba a faltar els articles d’Alexandre Cirici, per exemple. Sigui com sigui, la pobresa crítica ens sumeix en un ambient encara més gris, més mort, més avorrit i diguem-ho de passada, més frívol.

    

 

   

Sobre els perills del maximalisme

       

     Casualment, navegant per internet, vaig trobar una entrevista a la crítica d’art mexicana Avelina Lésper. Aquesta noia acostuma a criticar en profunditat l’art contemporani, i aquesta vegada no va ser diferent. Segons ella, l’art V.I.P. (Video Instal.lació Performance), que és el que representa la contemporaneïtat no és art. D’entrada critica el fet de que s’apropiïn del terme “art contemporani”, perque tot el que es realitza en el moment present és contemporani. Segons Lésper, seria més adient parlar d’estil contemporani. En aquesta entrevista l’atac és tant frontal, que fins i tot jo, que tendeixo a ser molt crítica amb aquestes manifestacions, em va fer donar un pas al costat. Comença fent una definició del concepte d’art com a manifestació expressiva de l’ésser humà, una forma d’expressió molt sofisticada que per assolir la seva fita, o sigui, transcendir, ha d’estar molt ben feta. L’artista ha de dominar molt bé el llenguatge que utilitza, o sigui la tècnica, per comunicar bé. Fins aquí, estic totalment d’acord. Ara bé, continua l’argumentació negant les aportacions de Marcel Duchamp. Segons ella, el ready made no és art, si no un exercici retòric. Jo no crec que la descontextualització sigui simplement un exercici retòric. Segueix afirmant que tant Duchamp, com Joseph Kossuth o Donald Judd  (es poden posar en el mateix sac?) van obrir el camí a la mediocritat: tot és vàlid i qualsevol pot denominar-se artista. La seva crítica va més enllà. Nega el videoart: un video ben fet és una altra cosa, pot ser cinema o publicitat. Nega les instal.lacions: provenen del ready-made, que no és art. Nega les performances: si esta ben feta, és o bé dansa o bé teatre. A mi, que no sóc gaire “fan” de l’art conceptual, s’em van posar els pèls de punta. Jo sí que considero art els vídeos de Bill Viola, per exemple (entre molts d’altres!) I fa pocs dies vaig assistir a una altra performance de David Ymbernon, molt ben feta i amb una càrrega artística ben intensa. Una d’aquestes performances de l’Ymbernon a mi em va canviar la vida. No sé quina informació té l’Avelina Lésper, però crec que pel camí se li ha perdut alguna cosa. El cert és que en aquestes disciplines és fàcil que a molta gent els donin gat per llebre, però afortunadament, hi ha videoartistes i performers molt bons. Duchamp no va obrir pas a la mediocritat, si no que va assentar unes noves bases d’investigació. I aquestes bases poden ser ben o mal utilitzades.  No cal prendre-ho de forma literal, el procés no és pas tant limitat. Per tant, no es pot ser tant radical com la Lésper. Te raó en algunes coses, però en el seu atac tant frontal, tanca els ulls a algunes coses importants. Es pot fer videoart ben fet i no ser ni cine ni publicitat.

   

     En la mateixa entrevista, carrega amb força contra el mercat de l’art i les polítiques culturals. Afirma que l’art s’ha convertit en un objecte de luxe excèntric per a gent sense cultura, i que les polítiques culturals són inexistents, dominades per algunes galeries, col.leccionistes i comissaris. Ben argumentat, podria tenir certa raó, però tendeix a posar-ho tot al mateix sac. Pot tenir raó en alguns dels casos, però no en tots. Defineix els comissaris com a “coyotes”, que seguint discursos arbitraris utilitzen les obres dels artistes, i critica que avui dia tinguin més importància aquests comissaris que els propis artistes. En algun dels escrits d'aquest blog, alguna vegada he fet alguna observació puntual semblant.  També té raó en criticar el fet de l’oportunisme artístic en referir-se a artistes que, sense saber fer res bé, estan presents a tot arreu (museus, galeries i institucions), generant en el públic –que no rep cap input de les seves obres perquè no estan ben realitzades- un desesperant sentiment d’estafa.

    

     És una llàstima que generalitzi tant, que utilitzi idees massa maximalistes (o reduccionistes, segons com es miri). Tenint bona part de raó, transmet estretor de mires. Si no fos per això, l’aplaudiria.

     

Add by Vidx

   

 Aquesta entrada és una altre parèntesi en el blog. És una advertècia als usuaris d'internet.
   
 La setmana passada vaig estar sense poder escriure res en aquest blog, perquè en el meu ordinador s'havia colat un programa intrús que insertava publicitat en la meva plataforma de blogger i no podia treballar. Afortunadament, el vaig poder localitzar i desinstal.lar. És la primera vegada que ens entra un intrús al Mac. El programa és diu Vidx, i es va instal.lar en una de les carpetes de "Preferencies". Desinstal.lar-lo va ser tant fàcil com localitzar-lo i prémer la tecla "desinsta.lar". Després, cal reiniciar l'ordinador i ja està el problema solucionat.

Escric això, per si pot ser útil a algú que visiti aquest blog.