Sobre un reflex

    

      Ahir a la tarda, mentre observava el reflex a la paret que mostra la fotografia, vaig pensar en l’al.legoria de la caverna de Plató. A fora, feia una tarda de primavera esplèndida. Els arbres ja eren plens de fulles d’un color verd intens i l’aire les gronxava d’un cantó a l’altre. El sol donava de ple a l’altra banda del carrer, i quasi totes les cases tenien les persianes baixades. Es sentien molts ocells que cantaven (ningú diria que estàvem al centre de la ciutat), i del carrer m’arribaven les veus de la gent que passejava per l’acera. El reflex de la paret era bonic i misteriós. S’endevinaven les fulles i la llum de fora, però no tenia res a veure amb la realitat que reflectia. Era ben bé una altra cosa. Una cosa ben bonica i plena de misteri, suggerent, magnètica, però no deixava de ser una ficció. Quelcom que, passada una estona, es transformaria i desapareixeria del tot en fer-se fosc.

    

     L’al.legoria de la caverna de Plató ve a demostrar de quina manera el humans ens podem enganyar a nosaltres mateixos voluntàriament o forçats per poders reals o ficticis. Plató va escriure sobre uns presoners encadenats des de que eren nens, forçats a mirar sempre cap al fons d’una caverna. A l’entrada de la caverna hi havia un foc, i ells veien el reflex de la llum del foc i les ombres de les persones i les coses que passaven entre el foc i l’entrada. Aquests presoners es pensaven que el que veien reflectit al fons de la caverna era la realitat. Si un d’ells hagués aconseguit alliberar-se i sortir a l’exterior, hauria patit una gran confusió. Hauria pensat que les ombres que veia a dins eren més veritablement reals que les coses que veia a fora. Hauria volgut tornar la vista cap al que veia abans. Plató explicava que, en el món subterrani, els presoners s’elogiaven els uns als altres, es premiaven i fins i tot recompensaven a qui era capaç de veure més bé les ombres. Si un d’ells sortís a l’exterior, la vida li resultaria insuportable. Sortir de la caverna, tot i que els alliberessin, no seria una cosa fàcil. Aquest tema ha donat molt de si en la literatura. D’una manera o una altra trobem variants d’aquesta al.legoria en l’obra d’autors com Calderón de la Barca (“La vida es sueño”), Aldous Huxley (“Un mundo feliz”) o Haruki Murakami (“El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas”) o en pel.lícules com Matrix, The Truman show o Abre los ojos.

     

     Ahir jo pensava en tot això mentre mirava el reflex a la paret, perquè alguna cosa semblant em va passar a mi quan treballava a l’altra galeria. Jo em pensava que els artistes que teníem allà, eren els millors i els més coneguts. El món en el que ens movíem, era l’únic dels mons possibles. Passades unes setmanes de vertigen (quin terrible mal d’ulls en veure la llum real!), vaig poder veure la immensitat del món que s’obria al meu davant. Ara dubto fins i tot del convenciment que tenia sobre la impossibilitat de que m’arribés a agradar un artista nou. Havia arribat un punt en que pràcticament ja no m’interessava res. Ara afegiria: de la caverna, és clar. El món no era només allà on jo estava. Hi ha milers (milions) d’artistes; bons, mediocres i dolents. Hi ha artistes tant bons  i tant dolents com els que hi ha en aquell altre món. També he vist que hi ha centenars de persones que es passegen per galeries que jo no sabia ni que existien. D’aquestes també n’hi ha moltes. Defensen els seus artistes i tenen el seu públic. La realitat és immensa i acolorida, rica en matisos, variada. Abans no estava al centre del món. Estava en un món que havia deixat de ser real, per passar a convertir-se en un reflex. 

    

     

A l'altra banda del mirall

    

      Després de l'època de la Il.lustració, va sorgir una categoria estètica antagònica que, d’una manera o una altra ha continuat al llarg dels segles i ha abraçat totes les disciplines artístiques. A banda de l’imperi de la raó i el coneixement científic, va sorgir un corrent literari, le fantastique, tal com el van anomenar els francesos a finals de segle XIX, que s’ocupava precisament de tot allò que sobrepassava l’àmbit de la raó i el de la lògica. Les coses no s’havien de comprendre a través de l’enteniment, si no de la sensibilitat. Al llarg de tota la història hi ha hagut moments màgics. Pensem en les mitologies antigues, en alguns passatges d’Homer, en les faules medievals, en la Divina Comèdia de Dante, en Shakespeare o en algunes obres de Quevedo. De tota manera, però, en cap d’aquests casos el que se’ns narrava no s’oposava al concepte general de realitat, o si més no, parlava dels fenòmens estranys com a testimonis d’una realitat invisible tutelada sempre per una o altra religió. Les coses inexplicables formaven part dels misteris del món, i podien servir per treure’n lliçons morals. A partir de finals del segle XVIII i sobretot a principis del XIX, es va imposar una tendència que es va ocupar de l’altra cara de la moneda. Una manera de percebre el món i l’experiència humana, que es va canalitzar a través de l’art i la literatura, els millors mitjans per a parlar sobre tot allò que rebutja la raó.

     

     Allò fantàstic irromp i altera l’ordre normal de les coses. El que importa ja no són les causes, si no els efectes. Els seus paràmetres s’acosten més a la poesia que a la ciència. Keats deia que aquests territoris demanen “deixar el seny en suspens”, per trobar “la veritat de la imaginació”. La literatura fantàstica, doncs, va aparèixer com a contrapartida de la raó il.lustrada i el seu absolutisme, en un moment que la religió ja havia perdut part del seu vigor. Els autors romàntics van preparar el camí per a que posteriorment, E.T.A Hoffmann, Pushkin, Edgar Allan Poe, Théophile Gautier, Villiers de l’Isle-Adam, Wilkie Collins, Turguéniev, Vernon Lee, Maupassant, Kipling, Kafka, i molts altres fins arribar als nostres dies, s’ocupessin d’introduir elements fantàstics o sobrenaturals en la realitat quotidiana. L’ambigüitat, les atmosferes enigmàtiques, la importància d’allò subjectiu i la psicologia del comportament, són factors claus d’aquesta estètica que tracta temes que s’escapen se qualsevol explicació científica: fantasmes, cases encantades, vampirs, la mort, el diable, les metamorfosis, el desdoblament de la personalitat, les nines, els autòmats, la màgia, els somnis, les paradoxes temporals, etc.

     

     Ara ens trobem en un moment de predomini absolut del postconceptualisme. L’art conceptual s’ha ocupat sempre de registrar un procés creatiu. L’important era la idea i el procés de desenvolupar-la. El resultat era un mer registre. El postconceptualisme, a més, s’ha ocupat de donar una relació detallada del procés el.laborant llargues relacions de noms, inventaris, seqüències fotogràfiques i compilacions múltiples de documentació. Tota aquesta tendència té un cert regust d’il.lustrada, qualsevol manifestació artística es presta a ser analitzada, explicada, demostrada. A mi, que sóc de les que sempre es pregunten què hi deu haver a l’altra banda del mirall, aquesta tendència ha acabat causant-me el més desesperant dels avorriments. Per sort, un dia vaig descobrir la fantàstica obra de l’Oriol Jolonch. La imatge que il.lustra aquest article és seva.

    

     Les fotografies de l’Oriol Jolonch pertanyen a la tendència d’allò fantàstic que he descrit en aquest article. Cada una és com un breu relat de literatura fantàstica que ens ensenya un món paral.lel diferent al que estem acostumats. Un univers alternatiu, de vegades amable, de vegades terrible, però sempre poètic. On és la frontera entre realitat i imaginació? Com passa amb els contes de Hoffmann, les fotografies d’Oriol Jolonch ens ensenyen que les dues coses són les dues cares de la mateixa moneda. En aquest moment de despotisme il.lustrat (les institucions s’entossudeixen en exposar una vegada i una altra la mateixa tendència), descobrir l’obra de l’Oriol Jolonch va ser com un alleujament. A banda de la seva execució impecable, és una mostra de que l’art pot tornar a ser poètic, suggerent, imaginatiu i, sobretot, personal.

Sobre el valor de l'art

     

     Estic llegint amb gran plaer el llibre de Michael Findlay El valor del arte. Michael Findley és actualment el director d’Acquavella Galeries de Nova York. Als anys 60 va fundar la galeria Soho, on va presentar exposicions individuals d’artistes com John Baldessari, Styephen Müller, Sean Scully o Hannah Wilke. El 1984 va entrar a Christie’s, com a responsable de pintura impressionista i moderna, entitat amb la que segueix col.laborant. Michael Findlay és una persona amb una llarga experiència acumulada amb tants anys de treballar en el món de l’art. M’agrada especialment un paràgraf del llibre en el que parla de la relació directa de l’espectador amb les obres d’art. Ell defensa la necessitat d’enfrontar-s'hi d’una forma directa, sense la intermediació de cap discurs didàctic. Després d’observar el públic que visita un museu, se’n adona que la gent mira la cartel·la abans de mirar el quadre, enlloc de fer-ho al revés, que és el que hauria de ser. Tampoc creu en els itineraris que proposen els comissaris; i sovint, visita les exposicions començant pel final. No només perquè així “esquiva” un discurs sobreposat a les obres en sí, si no perquè ha observat que d’aquesta manera les veu més bé. La gent s’acumula al principi de les exposicions, perquè han de llegir tota la informació que s'els proposa i perquè encara no estan prou cansats. A mesura que avança el recorregut, el públic circula més de pressa. A Michael Findlay no li interessa gaire el discurs d’alguns comissaris, ell creu que expliquen la seva història i que les obres d’art esdevenen meres il.lustracions. Explica que fa molts anys, a l’hora de dinar, tenia el costum d’anar a seure al davant d’un quadre de Monet que estava en una de les galeries del Metropolitan Museum of Art de Nova York. S’estava allà durant més d’una hora. Era (és) la seva manera d’enfrontar-se a la pintura: com més la mires, més coses sents.

     

     Aquest matí, durant una visita a la Fundació Miró, he tornat a pensar en Michael Findlay. He anat a veure una exposició que resumeix els 35 anys de programació dels espais 10 i 13, dedicats a l’art emergent i d’experimentació. El títol de l’exposició és prou llarg i explícit: Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Miró. De bon començament, ja m’he topat amb uns panells, constituïts per una mena d’estructura de fusta de color fosc, que prenien tot el protagonisme visual de l’espai. En alguns havien posat un plafó blanc al darrera, en altres no. Les obres no es veien bé: les interferències contínues a l’altra banda del panell, ho impedien. El mateix que passava al magatzem de la galeria, que havia de despenjar els quadres de les mampares metàl.liques i recolzar-los contra una paret blanca per tal de veure’ls bé. Les obres disposades en taules i vitrines, quedaven eclipsades per l’impacte visual de l’estructura que les sostenia. He mirat el programa de mà, i he vist que l’autor d’aquell despropòsit era un artista, a qui havien encarregat un muntatge modular que accentués la condició de temporal de l’exposició i que convertís l’arquitectura de la fundació en una potencialitat històrica(1). I les obres què?. El responsable de la mostra (i dedueixo que també l’autor d’aquest l’encàrrec) és, com no podia ser d’una altra manera, un comissari d’exposicions del nostre temps. En la seva pàgina web destaca que des de 1998,  treballa en fragments d’una història cultural de les pràctiques estètiques de finals del segle XX al voltant de la producció d’una subjectivitat somàtica i sexualitzada. La seva investigació pre-doctoral es va centrar en la revisió de la teatralitat i les estructures lingüístiques al.legòriques en l’escultura de la dècada dels 80 (2)

     

     Enmig d’aquesta boira intel.lectual, sort de poder comptar amb escrits com els de Michael Findlay. Per trobar el valor de l’art, val més esperar que escampi.

Notes:
La fotografia reprodueix els panells que esmento en aquest text.

(1).- Del programa de mà de l'exposició

(2).- En cursiva perquè el redactat no és meu.

Quart creixent, dia de pluja, paraigues oblidats

    

                                                    A manera de disculpa, per haver donat el públic per perdut.       
      Fa poc més d’un any, en una entrada titulada Karl Kraus i l’avorriment dels gats (1), vaig fer una reflexió sobre la manca de públic a les inauguracions de les galeries. Si més no, a la qualitat d’aquest públic. Feia poc, havia hagut d’organitzar una inauguració a la galeria en la que treballava, que per decisió de la direcció, deixava d’existir. El seu espai seria ocupat per una editorial d’obra gràfica. Els gestors d’aquesta empresa necessitaven tenir un espai expositiu a Barcelona, per poder accedir a fires internacionals que exigien, que, a més de ser editors, disposessin d’una galeria per ensenyar les seves noves edicions. Quan em van explicar el nou projecte, vaig suggerir que, a banda de tots els artistes estrangers que editaven, seria necessari incloure artistes del país en la programació de la nova galeria. Segons la meva opinió, es tractava de connectar la seva tasca editora amb la vida i l’interès de la ciutat. Ni tant sols em van escoltar, de seguida em van manifestar que a ells, Barcelona no els interessava. Aquell espai el pensaven utilitzar exclusivament per a la projecció de la seva imatge a l’estranger. Així doncs, deixava de ser una galeria per convertir-se en una estratègia de marketing

     

     Tot i amb això, vaig fer la feina de sempre. Els vaig redactar una nota de premsa i vaig enviar la invitació a tots els correus electrònics. En la redacció d’aquella nota, vaig procurar que els dos artistes que presentaven semblessin prou atractius i interessants al públic. De fet, la relació d’exposicions de tots dos als Estats Units era tant llarga que vaig haver de reduir-la. Aquella vegada però, els meus esforços per atorgar interès al tema, no van donar resultat. El dia de la inauguració –no només s’inaugurava una exposició, si no un espai- no hi va assistir gaire gent, tret de la família i els amics dels editors. Cap client, cap artista, cap crític. És per això que aquella inauguració, tal com vaig escriure en el seu dia, em va semblar provinciana (demano excuses per l’expressió). Les tres ampolles de cava buides al terra, en acabar l’acte, van ser la imatge més expressiva del que havia estat tot plegat: una cosa que no va atraure gaire gent.

    

     Vaig arribar a la conclusió de que l’art interessava poc, i que les inauguracions ja no eren el que havien estat. També vaig donar la culpa a la crisi d’aquella deserció del públic. El país estava ben ensorrat, la gent patia problemes molt greus, i l’art era una cosa supèrflua i frívola que, en aquells moments, estava fora de lloc. L’any passat vaig escriure alguns articles sobre tot això en aquest blog (2). La manca de públic i d’interès era una cosa que em preocupava molt, perquè posava en perill massa coses. Però després de la inauguració de el quadern robat dijous passat, he de demanar excuses per haver pensat que l’art ja no interessava. La tònica del darrer any i la pluja que va caure durant tota la tarda, em va fer pensar que no vindria ningú. Afortunadament, em vaig equivocar: van venir tots. L’assistència va ser tant massiva, que no vaig poder atendre a ningú com es mereixia. Les obres exposades ni es veien, de tanta gent. Em vaig passar el dia següent escrivint correus amb excuses als assistents per no haver pogut estar per ells com a mi m’agrada. Amb alguns no vaig poder ni tan sols parlar-hi.

     

     En marxar la última visitant, em va fer adonar que molta gent s’havia oblidat el paraigües. Ui,-va dir- quart creixent, dia de pluja, paraigües oblidats... segur que t‘anirà molt bé. Així ho espero. Després de molts mesos avorrits, el millor que pot passar és tornar a la vida.

Notes

(1).- Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/11/karl-kraus-i-lavorriment-dels-gats.html
(2).- Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/08/la-falta-de-public.html