Un canvi d'aires

   

       Aquesta va ser la darrera fotografia que en Jordi Casañas (1) em va enviar a la galeria. La vaig rebre el meu darrer dia de feina, cap a mig matí. Vaig pensar que l’havia triat expressament, a manera de comiat. Allà estava la gandula, al mig del prat, ben solitària. S’havia aixecat un vent massa fresc potser, i l’ocupant, que, fins feia poc s’hi havia assegut a gaudir del sol i la tranquil.litat, havia marxat cap a una altra banda. La gandula s’havia quedat allà, tota sola, oblidada potser. Qui l’havia deixat allà, havia marxat. Segurament, ja s’havia posat a fer alguna altra cosa;  potser era dins la casa que es veia al darrera dels arbustos, o potser havia pujat a dalt d’un cotxe i havia marxat ben lluny. El més probable, és que ja no se’n recordava que havia deixat la gandula al prat.

    

     Fa tres dies que vaig plegar de la galeria, després de vint-i-sis anys d’haver-hi treballat. Com a la foto, havia començat a bufar un vent molest, i ja no s’hi estava bé. Pocs dies abans de plegar, un visitant de la galeria i amic, en Carles Lliure, em va dir que els escrits d’aquest blog eren massa nostàlgics. No és que no estigui bé, la nostàlgia,- va dir-me un dia que em va venir a veure-  però hauries de mirar endavant. Potser perquè quan vaig començar a escriure el blog, ja sabia que el moment de plegar s’acostava. Havien canviat massa coses, res no s’assemblava al que havia estat. O potser era jo, la que havia canviat?.  En qualsevol cas, calia fer memòria de tots els moments que havien valgut la pena. En són tants, que en els dos anys que fa que escric el blog, no en dec haver explicat ni la meitat. Qui és que pot dir que ha estat treballant tant a gust durant tants anys? Em va preguntar un client i amic quan li vaig dir que plegava. I tenia tota la raó, quan miri enrere, com ho fan molts dels escrits d’aquests blog, me’n adonaré que aquesta pila de bons records, m’han fet la persona que sóc ara. Tots i cada un d’ells, així com moltes de les persones que m’han acompanyat durant els darrers anys, seguiran amb mi en el futur. També estic ben segura que n’apareixeran d’altres, que seran molt valuoses. L’important és que em vaig adonar de quan va ser el moment just per prendre la decisió de seguir el meu camí. Passi el que passi, era el que havia de fer. Quan s’aixeca el vent, és millor entrar a dins.

   

       A partir d’ara l’autora de El quadern robat canviarà d’escenari, però seguirà ocupant-se del seus artistes, dels vells i dels nous. Potser s’indignarà menys, ja no haurà de suportar ni patir les situacions i les persones que, cada vegada més, la posaven malalta dels nervis. També és possible que tingui altres maldecaps, ja se’ls veu a venir. De tant en tant, recordarà els espais en els que va passar tants anys i oblidarà (ja ho està fent) els canvis no desitjats viscuts amb una gran impotència. I al capdavall, tot haurà estat a fi de bé. Haurà pogut recuperar l’energia i la il.lusió de tots els seus records i mirar cap endavant.

Notes:
(1).- Vegeu :http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/06/la-ciutat-i-la-vida-les-fotos-den-jordi.html i http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/practicament-ja-no-es-reben-cartes.html

L'estudiant

    

Després de llegir el comentari que va deixar la Marta Teixidó en el text anterior (1), vaig pensar que seria el moment oportú de publicar aquesta reflexió, que vaig escriure cap al mes de maig de l'any passat. Aquest text li dedico a ella, una dona lluitadora que sempre es qüestiona el perquè de les coses, amb sentit comú, intel.ligència i respecte. Es mereix una menció especial en aquest blog, pels seus comentaris sempre enriquidors.

                                                                ***

     

      Molt de tant en tant, alguns estudiants de Belles Arts visiten la galeria.  Crec que haurien de visitar les galeries d’art molt més sovint, però només ho fan quan algun professor els ho demana, com a condició sine qua non per tenir millor nota. De fet, per a un aspirant a artista, la galeria seria el pas següent a la facultat. La finalitat de l’artista –deixant de banda qualsevol consideració relativa a l’expressió íntima espiritual, social, o el que sigui- és poder ensenyar la seva obra, i això es fa a les galeries. La realitat és però, que venen poc. Potser és que, a hores d’ara, les galeries han perdut el pes específic dins el món de la cultura, que tenien abans. Els centres d’art (museus, fundacions, etc.)  han passat al davant. Jo sempre havia defensat que la galeria és la primera línia de foc, el primer lloc on l’artista es mesura amb la realitat, l’espai on es fan els primers judicis sobre les obres. Sempre havia pensat que les exposicions en els altres centres venien després. Pel que sembla, tot això –al menys aquí- ja no és així.

     La setmana passada, va venir una noia, estudiant de Belles Arts, i em va demanar si em podia fer unes preguntes per a fer un treball de l’assignatura de sociologia. Estem a finals de curs, i em vaig imaginar que, a aquelles alçades de curs, les preguntes podrien ser mínimament interessants. Però la veritat va ser que, després de la primera pregunta (la noia em va preguntar si era imprescindible tenir el títol de Belles Arts per a exposar), em vaig quedar tant parada, que vaig acabar sent jo, qui li va fer preguntes a la noia. Després d’un curs fent sociologia de l’art,  pràcticament no sabia què era una galeria d’art – tot i que la noia semblava força desperta-. Em va explicar, que els professors els hi marquen la pauta del que han de pintar, no de com ho han de fer per treure la màxima expressivitat del que volen dir. Si no practiquen un determinat tipus d’art, estan morts, i suspesos.  O sigui: han d’oblidar-se d’ells mateixos i del que porten a dins. Han de fer un bon producte a l’ús, que encaixi amb la moda del moment, amb els espessos i soporífers discursos dels comissaris. Quin sentit tindrà, doncs, l’art que produeixin?.

     Li vaig aconsellar que canviés de carrera universitària. Que estudiés alguna cosa sobre filosofia, història o pensament, alguna cosa que la fes pensar i omplir-se de continguts. Si volia ser artista, era important que tingués un coneixement ,el més profund possible, de la seva societat i d’ella mateixa. Havia de saber el perquè les coses havien arribat a ser com són, i conèixer les diverses actituds, les diverses reaccions que s’havien produït al llarg de la història sobre els fets que havien donat forma al món tal i com l’entenem.   Un cop en aquest camí, havia de trobar la manera de fer sortir el que ella sentia al respecte de tot. Li havien d’ensenyar el com, i no el què.

     La noia em va donar les gràcies, em va dir que l’havia ajudat molt.  Poc després, però, em va semblar que m’havia equivocat.  Li havia dit que anés a contracorrent. Que no fes el que es porta, si no el que ella creies que havia de fer. Coneixent aquest món des de dins, he de confessar que aquest va ser un molt mal consell. 

Notes: 

(1) Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/01/sobre-la-megalomania.html

Sobre la megalomania

        

      En José María Valverde va ser un dels professors que em va influir més durant la meva vida d’estudiant. La primera vegada que vaig sentir parlar dels vienesos (Ludwig Wittgenstein, Karl Kraus, Adolf Loos, etc), va ser durant una conferència a la que vaig assistir a l’antiga escola de disseny tèxtil que dirigia en Ramon Folch, i que estava al carrer Margenat, en una torreta precedida d’un jardí. Aquelles conferències, tenien lloc els dilluns al vespre, i si no recordo malament, jo feia primer curs d’Història de l’Art a la Universitat. Era un curset sobre estètica, i suposo que el meu pare em va matricular confiant en que em seria ben útil pels meus estudis universitaris. En aquell moment, ell no es podia ni imaginar fins a quin punt em serien d’útils, no només durant els estudis, sino per tota la vida. A part d’en José Maria Valverde, els altres conferenciants eren intel.lectuals com en José Luis López Aranguren i en Xavier Rubert de Ventós. Moltes de les coses que, més endavant em serien de gran utilitat intel.lectual, les vaig aprendre durant aquelles sessions.

     
     Recordo que una vegada, en reflexionar sobre la complexitat dels temes relacionats amb la filosofia, en José María Valverde ens va preguntar: ¿No les ha pasado a ustedes alguna vez, que estando en cama con fiebre, ven de repente las cosas claras, llegan al nudo del problema y se les ocurre, de la manera más diáfana, la única solución possible?. Doncs sí, això ja m’havia passat més d’una vegada, i m’ha tornat a passar aquest matí, quan m’he despertat enfebrada, atacada per una grip. Ahir vaig ser mig testimoni (ho dic així perquè no vaig prendre part activa del fet) del procés de muntatge d’una instal.lació d’un artista. La instal·lació constava de dues parts. En una paret, hi havia una obra d’uns 20 metres (suposo que si la paret hagués mesurat 50 metres, l’obra també els hauria mesurat), i a la paret del davant (també d’uns 20 metres), es projectava el procés de creació d’aquella obra (la projecció també mesurava 20 metres, es clar). La dimensió imponent d’aquella instal.lació, em va semblar exagerada. De primer vaig pensar en l’ego exagerat d’alguns artistes, que pensen en exposar només en grans espais. Sempre s’ha parlat de l’ego dels artistes, absurd del tot, si pensem en la poca transcendència del seu treball pel que fa a l’evolució de la humanitat. Com hauria de ser de gegant l’ego d’un científic que descobreix el remei per una malaltia?. Al vespre vaig pensar que la megalomania d’aquell artista era tal, que em feia pensar que es creia un ésser diví. Aquell artista, tenia complex de Déu i aquella instal.lació no era una altra cosa que l’escenografia ideal per al seu ego.

     
     Quan m’he despertat aquest matí, però, enfebrada i havent passat una mala nit, he passat una estona de semiconsciència, sense treure’m del cap aquella instal.lació de 20 metres. Com si fos el tràiler d’una pel.lícula, m’han passat altres obres del mateix artista pel davant dels ulls. Des de fa anys, el centre de la seva obra l’ocupen els rastres de grans desastres naturals: terratrèmols devastadors, erupcions volcàniques, la força destructora de l’aigua, i recentment, s’ha centrat en les derivacions de l’Holocaust. Aquesta obsessió pel rastre de la destrucció només pot ser el resultat, no de patir un complex de Déu, sino del seu contrari: del mateix Dimoni.

     Arribats a aquest punt, els lectors potser riureu. Alguns pensareu que la teoria del mestre Valverde, no fa altra cosa que donar credibilitat al deliri. Jo m’inclino a pensar que un artista no ha de necessitar 20, ni 50 metres de paret per expressar-se. Si no, torneu a mirar el petit dibuix d’en Ràfols Casamada reproduït en el text anterior. Aquesta megalomania, si més no, em produeix un gran desassossec i molta recança.