divendres, 2 d’agost del 2013

La falta de públic

     



     A més de la falta d’artistes, una altra cosa preocupant és la falta de públic. No és que n’haguem tingut mai gaire, de tota manera. A la gent en general els fa cosa entrar a una galeria d’art. El consideren un espai elitista i exclusiu, un reducte reservat a un públic minoritari, entre snob i entès, al que no s’hi pot accedir si no es forma part d’aquest cercle. Moltes vegades he vist com la gent s’atura al davant de la porta i miren cap a dins, amb curiositat i respecte, sense gosar travessar el llindar. Podria ser que no els interessi gens el que veuen penjat a les parets (això també passa, es clar), però la majoria de les vegades, la realitat és que no s’atreveixen a entrar.

     Tot i amb això, la falta de públic visitant no ha estat mai tant exagerada com ara. Quan vaig començar a treballar a la galeria, no existia ni el Macba, ni el CCCB, ni el Caixaforum, ni la Fundació Tapies. En aquell moment, si es volia estar al dia del que succeïa en el món de l’art contemporani, la única finestra possible eren les galeries d’art.  S’arrossegava encara una certa inèrcia de la curiositat que va sorgir als anys 60 i 70. A finals dels anys setanta, recordo haver assistit a esdeveniments únics en alguna de les galeries de Barcelona, que estaven plenes a vessar en aquelles ocasions. A la inquietud cultural d’aquells temps, es va afegir el “boom” del ressorgiment  de la pintura dels anys 80. Sense tractar-se d’un públic massiu, les galeries encara tenien prou visitants. De mica en mica, però, tot això va anar canviant. Les galeries varen anar perdent el paper d’únic protagonista. Varen començar a proliferar arreu centres d’art contemporani, amb propostes de tot tipus, que abraçaven tant avantguardes històriques com propostes arriscades. Gaudien de prou diners (encara que ells ja llavors diguessin que no), com per a anunciar-se el suficient per atreure públic. Amb la crisi del 93, la majoria de galeries d’art van haver de deixar de fer-ho. Ja mai res seria com fins aleshores. Es va remuntar aquella crisi i es va tirar endavant, però alguna cosa s’havia quedat pel camí.


     Més d’una vegada, amb algun company o companya de professió, hem reflexionat sobre la minva de visitants que han experimentat les galeries. El fet de que els centres d’art segueixin plens de visitants (és difícil de veure còmodament una exposició al Caixaforum un diumenge al matí), fa que no haguem de témer que el problema rau en d’una manca d’interès. L’art segueix interessant, malgrat que potser no a una majoria. Però perquè les galeries d’art són tant poc visitades, si a més tenim en comte que l’entrada és lliure?.  Per aquell sentiment de respecte que he esmentat al principi? Quin sentit té un negoci –perquè una galeria d’art és un negoci- que interessa a tant poca gent? O és potser que no interessa el que s’exposa a les galeries? Si jo mateixa treballés en un altre àmbit, les visitaria? Reconec que el postconceptual que s’entossudeixen a defensar, exposició rera exposició, em cansa bastant.  Tampoc m’emociona l’obra de molts artistes ben posicionats internacionalment i que de tant en tant apareixen en alguna galeria com si fossin l’últim d’allò últim. Avui he sentit una frase que m’ha fet pensar: “la crisi es pot superar fent coses grans i compromeses ideològicament”. Penso que també es pot superar simplement fent coses senzilles compromeses amb un mateix. Això esta molt lluny del mimetisme que regeix la programació de moltes galeries. Mentre sigui així, si és que aquest és el problema, potser es moriran de pur avorriment.

4 comentaris:

  1. Benvolguda Anna,

    El teu article dona en el clau, perquè el que planteges és quelcom que tothom sap però ningú s’atreveix a plantejar.

    Efectivament, una galeria d’art, malgrat que l’entrada sigui lliura, és quelcom elitista, degut a que el propi tarannà dels galeristes així ho han propiciat. La majoria de galeries estan situades en zones molt “xics” de la ciutats, i per tant ja sa sap que allà tot és molt car, inaccessible per una classe mitja-baixa, que ha de pagar a tants un cotxe o una rentadora.

    Demès, un altra factor que també pot impedir l’entrada es el personal d’atenció al públic, que per la meva experiència et puc assegurar que a excepció de tu i d’un parell de galeries més, val un credo. Ni tan sols conviden a entrar. Sembla que molestis el seu “sanctum santorum”. Poc amables, distants, freds... bé que t’haig de dir. De ben segur que en coneixes uns quants.

    Poses de manifest en el teu article que fa 30 anys no hi havia ni MACBAS ni CAIXAFORUMS, etc. I per tant les galeries eren les que proporcionaven les tendències i novetats artístiques de l’any.

    Però al llarg de les últimes dècades, la “cultura oficial ", ha perjudicat greument l'art i a bona part del seu entorn. Gràcies als nostres impostos i endeutament financer per part dels poders públics, gent amb títol universitari, però professionalment fracassats, amb incapacitat total de portar res a terme per si mateixos, han sabut entrar en els viaranys del poder, aferrar-se dins el mateix, i des d'aquesta talaia, s’han pres el dret de considerar al comú dels mortals com imbècil , inculte i ignorant.

    Envoltats en un aire messiànic, pretenen educar les nostres ments, a través d'una singular i incomprensible verborrea, i d'exposicions i activitats artístiques, de dubtosa qualitat i que el temps ha sabut desvalorar oportunament, gràcies al comú dels mortals que , des de la seva particular saviesa, ha sabut veure que l'emperador anava nu, com el conte d’Andersenm però no era políticament correcte dir-ho, i per tant, es manifesta silenciosament, sense passar per les sales d'exposició, perquè et puc assegurar benvolguda Anna, que ni les sales públiques d’exposició es visiten, ni de diari ni en festius. Tal com molt bé indiques, tendències artístiques massa conceptuals, un abús de l’art contemporani al llarg de tant de temps ha abocat a la desídia i a passar de les sales.

    Jo que dono més voltes que un ventilador per galeries i per MNAC o CAIXAFORUM et puc dir que afortunadament puc visitar les exposicions d’aquests grans centres entre mig de setmana, i la afluència de públic no és exagerada. Es pot visitar amb perfecta comoditat, i entretenint-te i contemplar la mostra com cal. Per tant, son llocs que s’han convertit d’oci més que d’exhibició de l’art. Van a veure, però ni a contemplar ni a reflexionar. Tan sols, admirar, i encara les MEGA-EXPOSICIONS. En el Caixaforum, el Goya-Delacroix va batre records, però en canvi d’altres es queden a la meitat de visitats...si arriba. I això que de moment, el Caixaforum es gratis.

    Estem en crisi, millor dit, en guerra, un conflicte bèl•lic sense armes perquè matar-se dins la vella Europa ja no queda bé, i per tant, és preferible deixar que el personal el desnonin i el deixin morir de gana i sota un pont. I l’art ho pateix, fins a tal punt que en una llibreria-quiosc es difícil veure revistes d’art o de literatura. Tanquen galeries i en tancaran mes, i el negoci continuarà a petita escala, a través d’Internet. És clar, però que el canvi, costa d’assumir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Marta,

      Gràcies pel teu comentari; es veu que aquest fet et preocupa tant com a mi.

      Una antiga companya de professió va deixar la feina fa un temps perquè s'avorria. Ni les exposicions que li programaven eren interessants (ella no era ni la directora ni la propietària), ni el públic visitava la galeria com abans. Ella estava segura que l'art no interessa a les noves generacions. Els seus clients s'havien fet grans, i tampoc venien. Com que s'ho podia permetre, va decidir plegar. Per avorrir-se, preferia quedar-se a casa. Em resisteixo a creure que l'art no interessa a les noves generacions. Jo crec que encara que sigui a una minoria, l'art sí que interessa.

      Per altra banda, aquest cap de setmana he llegit una frase de la Tita Cervera ( ell personatge no és del meu gust, però la frase demostra que és una dona intel.ligent): "hay muchos que coleccionan por esnobismo, como tambien muchas galerías entorpecen el camino del buen arte". Desde la meva experiència, el que diu és ben cert.

      Elimina
  2. Diu la Marta "Tanquen galeries i en tancaran mes, i el negoci continuarà a petita escala, a través d’Internet. És clar, però que el canvi, costa d’assumir"

    Naturalment, si, té raó, la manera de gestionar el negoci no canviarà no, ja està canviant, igual que la resta. Però permeteu-me que justifiqui perquè penso continuarant existint les galeries, els espais expositius i altres. Ho explicaré a través d'una altra disciplina:

    Abans els músics podien vendre música a punta pala sense moure's del sofà de casa,la gent compravem música en cassette, discos, cd. Ara però, si els músics volen viure, han d'agafar la furgoneta i fer molta "carretera i manta" perquè la gent no comprem cd's però si volem viure un concert en directe,volem viure l'experiència, l'emoció del directe!

    M'ho compreu que igual passi amb l'art? Es pot comparar veure una pintura a través d'una web que en directe? Més encara, et pot apreciar una escultura en una pantalla plana?

    Ho hem dit altres cops, la gent no és de natura tonta, ens fan tontos, i el pitjor de tot és que ho permetem! Falta pedagodia i la voluntad institucional de fomentar l'art, i la cultura en general. Fem una prova: que expliquin en el context d'una classe dins una aula (és igual l'edat dels alumnes) qui era el Sr. Clavé (homenatge subliminal pel seu centenari jeje) o que els hi expliquin amb la seva obra davant dins de qualsevol galeria. Ja veurem en quin dels dos espais entendren i retendran millor la informació que els dónin...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva experiència és que, a l'hora de prendre una decisió, el comprador prefereix decidir al davant de la pintura original. Només he venut una obra (en tants anys) sense que el client la veiés al natural; i era una pintura d'un artista jove, o sigui d'un import poc significatiu. Jo crec que les webs serveixen per informar, i d'una manera fantàstica... però vendre art només a través d'internet, és una mica difícil.A l'hora de veritat és necessari "sentir" l'art en viu. Això, és clar, si es compra art per passió i convenciment. Actualment hi ha col.leccionistes de noms, que poc els importa l'obra d'art en sí. Els falta aquest o aquell artista... hi ha una incultura terrible entre molts mal anomenats col.leccionistes. Aquests sí que han fet mal, han ajudat a fer pujar autèntics subproductes... . Ara ja hi estic acostumada, al principi em va xocar molt la proliferació d'aquests personatges que jo anomenava "Pedro Picapiedras". Arco és el seu hàbitat preferit. O era... molts han desaparegut!.Però per altra banda els necessitavem...

      Elimina