Trobada en un concert

     

     Aquesta historia no parla d’art, sino d’amistat i la publico aquí perquè si jo no hagués conegut en Jordi Casadevall (1) a la galeria, no hauria succeït mai.

     

     Un calorós dimarts del mes de juliol, en Jordi ens havia convidat a un concert que es celebrava als jardins de la Universitat. En Nico Roig presentava el seu nou disc: Les dones macabres. En Jordi formava part de la banda d’en Nico, i tocava un cristall Baschet (2). Com que m’ho estava passant bastant malament a la galeria, aquell dia no tenia l’estat d’ànim apropiat per anar al concert, però vaig fer l’esforç. En Jordi ens havia enviat un link a la bandcamp del disc (3), i l’havíem sentit el dia abans. La veritat és que em va sorprendre agradablement. Tant la música com les lletres de les cançons em van arribar: hi havia una barreja d’ humor negre amb tendresa que em va semblar diferent de tot. Després de passar una tarda tediosa sense que passés res de res, aquell concert era una bona manera de fer un punt i a part amb la feina.

     

     Vam arribar quan faltava poc per a que comencés el concert. Als jardins de la Universitat l’ambient era fantàstic: hi havia moltíssima gent, la majoria estudiants, que seien al terra en grups, xerrant animadament. Els pocs bancs que hi havia, estaven plens. Havien muntat una barra de bar, i com que feia tanta calor, la gent s’hi amuntegava per buscar una beguda. En Carles em va assenyalar tota aquella gent i em va dir: Si vols seure ho tens una mica malament.... Jo havia d’aixecar l’ànim com fos, i vaig proposar anar a buscar una cervesa. Després, ens vam obrir camí entre la gent, i ens vam asseure a prop de l’escenari. Al nostre voltant, tots semblaven estudiants. Em va fer una sensació estranya ésser allà; va ser com tornar enrere en el temps. Havien instal·lat rengleres de bombetes de colors entre els arbres, i aquella ambientació em va fer pensar en una revetlla de feia trenta o quaranta anys. Em vaig fixar que al fons de tot, hi havia gent dreta. La majoria eren com nosaltres o més grans... Havien preferit quedar-se drets. Potser eren professors, o coneguts dels músics. Entremig d’aquestes persones, vaig reconèixer un antic company de facultat: en Joan Marimón. Aquella sensació de retrocés en el temps que m’havia envaït, va fer que la seva presència em semblés d’allò més normal. Però què hi feia allà? Feia uns vint anys o més de la darrera vegada que ens vam veure. Havia entrat un dia a la galeria per casualitat, recordo que em va dir que col·laborava amb en Benet i Jornet, que vivia a prop d’allà. En Joan Marimón havia estat un bon amic durant els anys a la universitat. Jo però, i encara que sembli estrany, el recordaria sempre pel numero 52. Quan érem companys d’Universitat estava obsessionat amb aquest número, deia que estava per a tot arreu, miressis on miressis. Fins i tot havia projectat un curtmetratge sobre aquest número. Amb els anys, he comprovat que tenia raó. Anant per la vida, sovint et topes amb un número 52.

     

     A la mitja part del concert el vaig anar a saludar. La trobada va ser una bona sorpresa per a tots dos, però el motiu encara ho va ser més: tots dos teníem una cosa en comú: en Jordi Casadevall. En Joan Marimón estava fent un documental sobre els instruments Baschet, i per això havia anat al concert. Aquella coincidència em va semblar extraordinària: s’havien trobat dos amics meus d’èpoques ben diferents, i jo no hi havia intervingut per a res. Estava clar que, malgrat tots els entrebancs, allò potser era un senyal de que la meva vida anava pel bon camí.

     

(1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/lenergia-den-jordi-casadevall.html 
(2).- Per saber que són : http://ca.wikipedia.org/wiki/Germans_Baschet
(3).- Aquí podeu sentir el disc: http://nicoroig.bandcamp.com/