La falta de públic

     

     A més de la falta d’artistes, una altra cosa preocupant és la falta de públic. No és que n’haguem tingut mai gaire, de tota manera. A la gent en general els fa cosa entrar a una galeria d’art. El consideren un espai elitista i exclusiu, un reducte reservat a un públic minoritari, entre snob i entès, al que no s’hi pot accedir si no es forma part d’aquest cercle. Moltes vegades he vist com la gent s’atura al davant de la porta i miren cap a dins, amb curiositat i respecte, sense gosar travessar el llindar. Podria ser que no els interessi gens el que veuen penjat a les parets (això també passa, es clar), però la majoria de les vegades, la realitat és que no s’atreveixen a entrar.

     Tot i amb això, la falta de públic visitant no ha estat mai tant exagerada com ara. Quan vaig començar a treballar a la galeria, no existia ni el Macba, ni el CCCB, ni el Caixaforum, ni la Fundació Tapies. En aquell moment, si es volia estar al dia del que succeïa en el món de l’art contemporani, la única finestra possible eren les galeries d’art.  S’arrossegava encara una certa inèrcia de la curiositat que va sorgir als anys 60 i 70. A finals dels anys setanta, recordo haver assistit a esdeveniments únics en alguna de les galeries de Barcelona, que estaven plenes a vessar en aquelles ocasions. A la inquietud cultural d’aquells temps, es va afegir el “boom” del ressorgiment  de la pintura dels anys 80. Sense tractar-se d’un públic massiu, les galeries encara tenien prou visitants. De mica en mica, però, tot això va anar canviant. Les galeries varen anar perdent el paper d’únic protagonista. Varen començar a proliferar arreu centres d’art contemporani, amb propostes de tot tipus, que abraçaven tant avantguardes històriques com propostes arriscades. Gaudien de prou diners (encara que ells ja llavors diguessin que no), com per a anunciar-se el suficient per atreure públic. Amb la crisi del 93, la majoria de galeries d’art van haver de deixar de fer-ho. Ja mai res seria com fins aleshores. Es va remuntar aquella crisi i es va tirar endavant, però alguna cosa s’havia quedat pel camí.

     Més d’una vegada, amb algun company o companya de professió, hem reflexionat sobre la minva de visitants que han experimentat les galeries. El fet de que els centres d’art segueixin plens de visitants (és difícil de veure còmodament una exposició al Caixaforum un diumenge al matí), fa que no haguem de témer que el problema rau en d’una manca d’interès. L’art segueix interessant, malgrat que potser no a una majoria. Però perquè les galeries d’art són tant poc visitades, si a més tenim en comte que l’entrada és lliure?.  Per aquell sentiment de respecte que he esmentat al principi? Quin sentit té un negoci –perquè una galeria d’art és un negoci- que interessa a tant poca gent? O és potser que no interessa el que s’exposa a les galeries? Si jo mateixa treballés en un altre àmbit, les visitaria? Reconec que el postconceptual que s’entossudeixen a defensar, exposició rera exposició, em cansa bastant.  Tampoc m’emociona l’obra de molts artistes ben posicionats internacionalment i que de tant en tant apareixen en alguna galeria com si fossin l’últim d’allò últim. Avui he sentit una frase que m’ha fet pensar: “la crisi es pot superar fent coses grans i compromeses ideològicament”. Penso que també es pot superar simplement fent coses senzilles compromeses amb un mateix. Això esta molt lluny del mimetisme que regeix la programació de moltes galeries. Mentre sigui així, si és que aquest és el problema, potser es moriran de pur avorriment.