El Sr.K., les trufes i la independència de Zurich

    


      Cada vegada que el Sr. K. ve a Barcelona, passa per la galeria i em porta una caixa de trufes de la Confiserie Sprüngli de Zurich. La veritat és que són boníssimes, les més clàssiques són les de xampany, que són més petites que les altres, i a dins porten un farcit de color crema amb un sabor intens. Ja fa molts anys que conec al Sr. K, tants, com anys que fa que treballo aquí.  No és un gran col.leccionista - a l’estil d’aquells que col.leccionen grans noms del mercat internacional que valen una fortuna -, és un amant de l’art que compra només les coses que li agraden molt. Els “grans col.leccionistes” compren tot allò que s’ha de tenir, o sigui, segueixen el dictat (paraula de la mateixa família que “dictadura”) dels grans comissaris, crítics, experts, galeries i museus.

     Fa molts anys, el Sr. K. va ser president del Parlament de Zurich. Recordo que va venir a Barcelona en visita oficial, tenia una trobada amb l’alcalde de Barcelona. Va venir a la galeria amb la comitiva del seu partit i, molt solemnement, em va fer el lliurament de la medalla de plata de la ciutat de Zurich. Em va dir que el seu parlament donava aquelles medalles a les persones estimades, i jo n’era una. Em vaig quedar perplexa i molt honorada. “A l’alcalde de Barcelona li hem lliurat la de bronze”, va afegir. Allò em va fer pensar que els suïssos eren diferents, ben particulars.

     Una vegada, va telefonar per anunciar-nos una visita que volia fer a la galeria amb tots els membres del “Lions’ Club”. L’havien nomenat president, i havia organitzat un viatge a Barcelona amb tots els membres. El “Lions’ Club”, era, segons em va dir, una mena de “Rotary Club” suís. Jo havia d’oferir-los una visita guiada al magatzem de la galeria; el Sr. K. estava convençut que els nostres artistes interessarien molt als seus amics. Vam pensar en oferir-los una copa de cava i unes pastes. Eren els duríssims anys 94-95 i no teníem ni un duro, així és que vaig comprar dos paquets de pastes de full “Dulcesol” al Caprabo, eren molt més barates que les de la pastisseria. Vaig omplir una safata amb blondes i feien molt de goig. Ningú hauria dit que eren brioxeria industrial.  El problema va ser que els suïssos les van trobar molt bones –o tenien molta gana- i la safata es va buidar de seguida. Llavors va aparèixer en Sergio - que treballa amb nosaltres al magatzem i jo l’havia fet venir per moure els quadres- amb un altre paquet de pastes “Dulcesol” i el va obrir allà al davant de tots.... La meva mise en scene amb la safata i les blondes no havia servit per a res.

     L'última vegada que va venir el Sr. K. a veure’m, va ser fa uns quinze dies. Ell i la seva dona estaven ben intrigats amb les banderes estelades que havien vist a molts balcons de Barcelona i em van preguntar d’on eren, no l’havien vist mai. Els vaig dir que era la bandera per reivindicar la independència de Catalunya i els vaig donar una idea: proposar al parlament de Zurich posar una estrella a la seva bandera. “Sap,- em van dir -, molts habitants de Zurich es volen independitzar de Suïssa. Si no fos per la rèmora dels altres cantons, ens aniria molt millor”. Era la primera vegada que sentia a parlar de la independència de Zurich. Em vaig imaginar la bandera de Zurich estelada penjant de l’aparador de la Confiserie Sprüngli.

Joc de miralls

    

     La idea d’escriure aquest blog me la va donar un antic professor de la Universitat, en Santiago Alcolea. Venia a veure’m tot sovint. La Polígrafa li editava els seus llibres, i com que les oficines estan a l’entresol, sempre entrava a veure’m i a fer la xerrada. Amb mi sempre va mantenir la mateixa relació de professor i alumna que vam establir a la Universitat. Li agradava molt de donar consells, amb aquell posat d’afecte paternal que a mi m’agradava tant. Suposo que ell era així amb tots els seus antics alumnes, com si ens volgués seguir tenint sota la seva tutela. Jo li explicava les meves experiències a la galeria, recordo que sempre li deia que era un món molt diferent al món de la investigació, de fet no hi tenia res a veure. Ell m’escoltava atentament, i un dia em va dir: “Tu estàs en un observatori molt privilegiat. Hauries d’escriure tot això que m’expliques, quan passin els anys et trobaràs que has escrit un bon llibre”. M’hi vaig posar de seguida, tot i que en aquell moment  encara s’havien d’inventar els blogs (i internet): ho escrivia tot en una llibreta. També és veritat que vaig escriure moltes altres coses que guardo per a més endavant. Al començament em cridava més l’atenció tot el contrari del que ara escric: la cara fosca, tèrbola i dubtosa del mercat de l’art contemporani. Tot això, ara per ara, m’ho guardo per a mi, i em recreo en les coses positives, que també n’hi ha, i són més bones per a la salut.

     Ja fa uns dies que tinc ganes de dedicar-li una entrada- a manera de record- al professor Santiago Alcolea. Va ser una persona molt significativa per a mi durant els meus anys universitaris i darrerament he tornat a pensar molt en les seves classes. Des de fa algunes setmanes estic tocant peces del segle XVIII: ja he tocat dues sonates del Pare Antoni Soler i ara m’he posat amb Domenico Scarlatti. A mi m’agrada molt submergir-me en l’època de les peces que estudio, i des de que vaig començar a tocar aquestes, que ara esmento, vaig repassar la història i l’art del període històric al que pertanyen. Tots els artistes del segle XVIII els vaig conèixer a través d’en Santiago Alcolea: Mengs, Canova, Canaletto, Tièpolo, Fragonard, Meléndez, Goya, Van Loo ... Recordo que les classes de Barroc les fèiem a les deu del matí, i les recordo a les fosques. El professor ens parlava dels artistes i les seves obres projectant sempre diapositives. El retrat de la família de Felip Vè de Van Loo... encara sento la veu d’en Santiago Alcolea quan torno a veure aquest quadre.  A l’esquerra hi ha la Bárbara de Braganza, que va ser la deixeble de Domenico Scarlatti. El quadre va ser pintat l’any 1743, o sigui que encara no apareix l’infant Gabriel, fill de Carles III -que sí que surt- i que va ser deixeble del Pare Soler. És curiós pensar que la Bárbara de Braganza molt probablement va tocar les mateixes peces que jo estic tocant ara; Domenico Scarlatti va escriure les sonates per a clave per als seus alumnes, entre els que també hi va estar el Pare Soler. Jo vaig conèixer aquest quadre a través d’un mestre, que a més em va donar consells que encara segueixo: com si fos un joc de miralls.

     En Santiago Alcolea sempre viurà en el meu record. La riquesa que comporta l’intercanvi de coneixements és el millor aliment espiritual en moments de crisi.

De Unamuno a les Catskill Mountains

    

      Miguel de Unamuno, quan va escriure Niebla, va voler qüestionar el patró de la novel.la segons el qual el narrador és una mena de Déu omnipotent. Els protagonistes de les novel.les no són amos del seu propi destí, si no que estan sotmesos a la voluntat del narrador.  Augusto Pérez, el protagonista de Niebla, es rebela contra l’autor, Miguel de Unamuno, i reivindica el seu lliure albir.  Aquesta actitud però, no el va portar gaire lluny, perquè de facto, també havia estat orquestrada pel mateix Unamuno.

     Tot això em va venir al cap quan en Mario Soria (vegeu: Mario Soria, un descobriment fantàstic, gener 2013) em va començar a escriure correus, manifestant-me el seu desig de trobar en Jeffrey Jenkins. Li havia apassionat la història sobre El misteri d’en Jeffrey Jenkins,(desembre 2012) i li va encarregar la recerca a la seva dona  que, segons em va dir, era una experta en moure’s per la xarxa.  Pocs dies després, em va enviar el resultat. Havia trobat moltíssimes pistes, i una va resultar ser la bona. Havia localitzat un artista que es deia Jeffrey Jenkins, i que exposava en una mena de centre cultural a la ciutat de Nova York que es deia Mildred’s Lane. Això sol no volia dir res, ja que pel que sembla, aquest nom és prou corrent. Però no em costava gaire escriure un correu a l’adreça que en Mario havia trobat i preguntar si aquell Jeffrey Jenkins era el “nostre”.

     Em va contestar una tal Ms. J. Morgan Puett, per confirmar-me que, efectivament, acabava de localitzar en Jeffrey Jenkins, l’autor de l’obra que vam comprar l’any 1989 a la Fira de Basel. M’informava que feia poc havia mostrat la seva obra al MoMA, i que en aquest moment presentava un projecte amb ells, amb fotografies, petites escultures, i instal.lacions. També em deia que en Jeffrey Jenkins era un brillant dissenyador gràfic, i que esperava que aviat es creés una pàgina web que donés a conèixer al món la seva obra.  Em va cridar especialment l’atenció que em va dir que tenia l’estudi a les muntanyes de Catskill, a l’estat de Nova York. Les Catskill, malgrat el seu nom, no són muntanyes en el sentit estricte, sino un altiplà erosionat. És la zona per excel.lència en la que es desenvolupen les històries entre tribus índies i colons. Actualment és una mena de “paradís de les vacances”, plena d’hotels, càmpings i cases de colònies.  Em vaig trobar, una vegada més, veient fotografies del Google, de les immenses extensions verdes de les Catskill Mountains.

     És meravellós constatar com, els personatges del meu bloc interactuen entre ells de la manera més creativa. Ells sí que són tots amos del seu propi destí. Encara diria més: potser són ells els que determinen el meu destí. A l’inrevés del que passava amb Miguel de Unamuno i els seus personatges. O potser és que no cal inventar-se res. Ja ho deia Stendahl: una novel.la és un mirall posat al costat del camí.