Els concerts

   

     Els concerts que vam organitzar a la galeria del 2006 al 2009, van ser la cirereta final del pastís exquisit que van constituir aquells meravellosos anys. El primer concert el vam tenir durant l’exposició de l’Oriol Vilapuig. Recordo que el mateix Oriol em va telefonar un dissabte al matí per preguntar-me si em semblava bé que n’organitzéssim un. Havia conegut un clarinetista que havia muntat un grup de música de cambra, l’Ensemble Mixtures i s’havia ofert per a pensar un concert que s’identifiqués amb la seva obra. L'Oriol estava molt il.lusionat. A mi em va semblar molt bé, però el que va ser definitiu va ser que em va dir que pensaven tocar una obra d’un compositor català contemporani interessantíssim: en David Padrós. El meu amic i professor de piano. Aquell concert es va fer i va ser una pura delícia. Les peces estaven molt ben pensades per a l'exposició. L'obra que van interpretar de'n David Padrós va ser "Xucla el silenci nocturn".  El clarinetista i l’ànima del grup, en Jose A. Gómez Nieblas era - i és - un músic extraordinari. La interpretació que va fer aquell dia de l’obra per a clarinet baix “Oculto”, del compositor Luis de Pablo va ser tant extraordinària, que a tots se’ns va posar la pell de gallina: Uns passatges melòdics es superposaven a altres més rítmics; al darrera d’una música aparent, es trobava una altra que estava “oculta”. Aquella era una definició perfecta de l’obra de l’Oriol Vilapuig. Una definició sonora excelsa.

Ens vam fer molt amics del Jose, un músic amb una sensibilitat i un rigor exquisits, que tenia una curiositat i una inquietud admirables, tant per la música com per l’art contemporani. Posteriorment li vam encarregar dos concerts més, que ell va convertir en dues joies per al record.  El concert que va seguir a aquell primer, el vam dedicar a la Carmen Calvo. Li vam oferir com una mena de regal d’aniversari, la seva exposició era al mes de febrer, que és el mes que la Carmen fa anys. D’aquell concert recordo l’extraordinari duo de clarinet i piano “Ohé”, una obra de Pascal Dusapin, que van interpretar de forma magistral el Jose i en Nabí Cabestany, un fantàstic violoncelista. Aquell regal musical va fer molt feliç a la Carmen, així és que vam repetir l’experiència el juny següent, durant l’exposició de l’Alfons Borrell, que també complia anys. En aquella ocasió, la música de Morton Feldman ens va transportar a tots a l’interior de la pintura de l’Alfons Borrell. Aquella armonia consonant, estàtica, cíclica, aquella mena d’irrealitat mística ens va endinsar en l’atmosfera de les inmenses teles monocromàtiques plenes de vibracions espirituals. El concert va acabar amb una peça del compositor gallec Manuel Rodeiro, a càrrec de la percussionista Carme Garrigó, que va deixar a tots els assistents sense alè. La Carme s’havia situat al davant d’una immensa tela de colors rosa i taronja, i va semblar que actuava guiada per la propia pintura. Si aquella obra hagués estat sonora, hauria sonat com aquella peça de percussió.

     El punt culminant i final va ser un encàrrec que li vam fer a en David Padrós per a que interpretés musicalment una instal.lació d’un artista estranger que va estar durant uns dies a la galeria. L’obra va ser interpretada per en Jose al clarinet i en Nabí al violoncel, i en conservo una filmació que va fer en Llibert, amb molt bona voluntat. Ell mateix va editar després el DVD d’aquella estrena mundial absoluta. Tot allò ara, queda lluny, però va estar molt bé. Els amics, els artistes, els clients, eren conscients que en aquesta galeria donàvem alguna cosa més. De fet, hi posàvem l’ànima.