dijous, 28 de juny del 2012

La nosa

    




     Ara crec que és necessari fer un incís, un parèntesi. Fins ara, totes les històries penjades en aquest bloc són positives: records per guardar, vivències amb màgia, en resum, bones experiències que, sempre que les revisqui, m’aportaran el seu aire fresc i revitalitzant.  Ara bé, això no vol dir que tot el que passa en aquest entorn tingui el mateix caire. En el món real hi ha un cinquanta per cent de cada cosa: de bo i de dolent. De la mateixa manera que hi ha el dia i la nit, l’anvers i el revers, el yin i el yang. Parteixo de la base que ens hem de quedar sempre amb el que és bo, ens dona energia positiva i fa que la nostra vida sigui agradable. Hi ha però,  una història terrible, que de tant en tant em ve a la memòria. Una història cruel, corprenedora, incomprensible. L’explicaré com a mostra d’aquest cinquanta per cent de dolent que també és present al meu voltant, i que mai explico.

     Durant uns anys, vaig tenir contacte professional amb un artista estranger que vivia a Barcelona des de feia molts anys. Era un tipus espontani, natural, de tracte simpàtic. Com a artista era un treballador incansable; es passava moltíssimes hores a l’estudi madurant i realitzant projectes que després defensava amb una energia, una convicció i una passió encomanadisses. A més a més, posseïa una empenta formidable, que li va servir per obrir portes molt importants. A mi em queia molt bé, m’alegrava molt quan em venia a veure i havíem mantingut llargues converses.

     Una d’aquestes converses deuria derivar cap al tema dels animals per a que ell m’expliqués allò. Segurament, jo li deuria haver explicat coses de la meva gata i va ser llavors, quan em va dir que ell havia tingut un gos feia molts anys. Va estar força estona parlant del seu gos, sobretot perquè quan ell estava sol a Barcelona, era la única companyia que tenia. Em va parlar de la complicitat entre tots dos, de les passejades que feien junts. Qui no ha tingut mai un animal a casa no en té ni idea del pes que te la seva presència incondicional. Un animal esta al nostre costat sense jutjar-nos, ni fer-nos cap retret, esta al nostre costat fins a la mort. En la mirada d’un animal es llegeix el seu amor sense límits, la seva fidelitat inqüestionable. Ell va parlar tant del seu gos, que jo li vaig preguntar que se’n havia fet d’ell. Ja suposava que era mort, perquè ell em parlava de feia més de vint anys enrere. Recordo que em vaig mig marejar quan em va respondre: Tuve que marchar a mi país y lo sacrifiqué.

     Afortunadament,  vaig perdre el contacte amb aquest artista. Un bon dia, va deixar de venir a veure’m. Probablement, jo havia deixat de ser-li útil. O potser després d’aquella revelació ja no era tant amable amb ell com ho havia estat fins llavors. En qualsevol cas, aquella història del gos em va deixar una petja tant profunda, que avui encara hi penso.
   

dimarts, 19 de juny del 2012

James Blair,Peter Patherson, Quimby Michael, Edwin Eklund, Dr. Donald White: els intents d'estafa continuen.

   

     És com una plaga. En aquests moments de crisi terrible, semblen els voltors que ronden un animal ferit, o les mosques que s'alimenten d'un cadàver. Ara, arriben dos o tres mails per setmana. Fa dos mesos feien servir el nom de Baylor, després Mac Nuel i ara Peter Patherson, Quimby Michael o Edwin Eklund. En Patherson i en Michael´es dediquen a canviar la decoració d'un hotel, l'Edwin Eklund fa servir el mateix correu que va enviar en Mr. Baylor: ha de fer un regal a una filla que es casa. Em pregunto a quanta gent deuen haver estafat. El fet que segueixin enviant tants correus, vol dir que alguna vegada els ha sortit bé. La forma és la mateixa: fan veure que volen comprar molt, i paguen de més, sempre amb targeta de crèdit o amb xec, i després demanen que facis una transferència a algú altre l'import que sobra (un industrial que no pot cobrar amb targeta, o el que sigui). Els diners transferits són bons, però els xecs són sense fons i la targeta de crèdit es pot anular. Ells, però ja tenen els diners.

(Vegeu "La increïble història de Mr. Baylor" abril 2012, "La falta d'imaginació de Mr. MacNuel" maig 2012, i "GilMor Constructions: Art in Reception", maig 2012)

dissabte, 16 de juny del 2012

El piano de cua



                     

       La primera vegada que van portar un piano de cua a la galeria va ser a la tardor del 1996. Va ser per l’acte de presentació de la revista Sybila a Barcelona. A més de la revista, especialitzada en art i filosofia, es presentava tota l’obra gràfica que havien editat fins aleshores. L’exposició constava d’una cinquantena de gravats, litografies i xilografies  d’artistes més o menys coneguts, i mostrava una diversitat d’estils prou atractiva.  Per a ella, no obstant, tot això va quedar en un segon pla. Ella només tenia ulls per al meravellós piano de cua que van portar: estava previst que Jean Pierre Dupuy- un pianista de renom, especialitzat en música contemporània-, fes la cloenda de l’acte interpretant les sonates de John Cage. El piano exercia un fort poder d’atracció sobre ella, això era una cosa que li havia passat tota la vida. Des de petita havia volgut estudiar piano, però pels motius que fossin no ho havia fet. Sempre que veia un piano, sentia una cosa especial, com si li vinguéssin sensacions llunyanes, potser la mateixa nostàlgia d’allò que no havia pogut fer mai: tocar el piano. Potser per tot això es va acostar especialment al pianista, l’ésser privilegiat que sí que el podia tocar, i que aquell dia va estar a punt de no fer-ho perquè no estava d’acord en cobrar amb obra la seva actuació. Ella va haver de fer servir les seves dots persuasives per convèncer-lo, i no va ser una cosa fàcil.

               La segona vegada –i potser l’última, que un piano va imposar la seva presència en aquella sala, va ser a l’hivern del 2008. L’artista Jorge R. Pombo, que exposava en aquell moment, va idear una performance que havia de transcòrrer al voltant dels seus quadres de ciutats. El títol, Promenade, feia referència al tema de l’acció: els quadres de ciutats eren els llocs, i els performers (cantants, músics i un ballarí), eren els visitants d’aquests llocs: un exercici interessant de fusió de dimensions reals i imaginàries.  Per a ella, però, el protagonista d’aquell dia –com ho va ser d’aquell dia de la tardor de 1996- va ser el piano de cua. Un piano de cua de concert, negre, espectacular. El portaven directament del Palau de la Música, l’havien estat tocant en concert el vespre anterior. Tot això li explicava l’afinador, mentre feia la seva feina: “Esta perfecte, és un molt bon piano, no es desafina fàcilment”. Ella se’l mirava, mentre sentia la mateixa fascinació de sempre, el mateix delit d’estar a prop de l’instrument. Una cosa molt important però, havia canviat: ella ja el podia tocar, potser no gaire bé, però ja feia alguns anys que s’hi havia posat a estudiar molt seriosament. Li ho va explicar a l’afinador, i ell la va animar: “Va doncs, tot teu”.
Es sabia de memòria la cançó Feelings, l’havia après l’estiu anterior i l’havia tocat durant el concert de Nadal, així que s’hi va posar, amb molt de respecte al principi i amb més seguretat després. De mica en mica va prendre consciència de que, per fi, era ella la que estava tocant aquell piano. Aquell vell desig s’havia fet realitat.

     Aquella tarda, i fins l’hora que va començar la performance, se la va passar tocant el piano. Va portar les partitures que estava estudiant: les Sonates de Haydn, cançons populars de Bartok i del seu professor, en David Padrós. Tothom donava per fet que ella era la pianista d’aquell vespre. No, ella era una dona feliç que sabia tocar el piano.

dijous, 14 de juny del 2012

GilMor Constructions: Art in Reception

    

   

     Segueixen arribant correus molt estranys. L'últim va arribar el dia 1 de juny, es tractava d'algú que volia convertir la seva casa de camp en una mena de casa rural amb propòsits comercials. Per això havia decidit comprar uns quants quadres, li era ben igual de quin tipus o artista. Textualment deia: oli o aquarel.la, fotografia o paisatge, semi realista o abstracte. L'interès per un artista en concret era inexistent. Es deixaven aconsellar, i posaven un preu orientatiu per cada obra.  Si els seguies el corrent i els suggeries un en concret, llavors entrava en joc la segona part. El pagament es faria amb una targeta de crèdit i per un import molt superior a l'obra. Un cop carregat l'import del quadre, haviem de transferir la diferència a un compte que ja ens dirien, i que corresponia a un fabricant de cortines que no podia cobrar amb targeta de crèdit... En fí, tot plegat una mica dubtós. Mai s'ha d'acceptar un pagament per un import superior al que es demana, segur que hi ha trampa. Ah!, així que els vam dir que havien de pagar per transferència i pel valor exacte de l'obra, ja no van tornar a contestar...

    Aquest correu, demostra bastant més creativitat que els que haviem rebut fins ara, el de'n Mr. Mervyn Baylor i el d'en Mr. Mac Nuel, em pregunto si prové del mateix equip creatiu o n'és un de nou.

(Vegeu "La increïble història de Mr. Baylor", publicada al mes d'abril de 2012 i "La falta d'imaginació de Mr. Mac Nuel", publicada al mes de maig de 2012)

dimecres, 6 de juny del 2012

Un estiu amb la Marilyn Monroe



Aquest escrit esta dedicat a en Josep Ramon Masllorens i a l'Eugènia Orriols, pel record compartit.
     

     Mai s’hauria arribat a imaginar que, de totes les exposicions fetes al llarg de tants anys, la de les fotografies de la Marilyn seria la que se li quedaria més gravada a la memòria. Aquella exposició es convertiria en una experiència vital extraordinària, que la portaria a viure un seguit de situacions del tot impensables en el context d’una exposició convencional.

     En tornar d’un viatge a Los Angeles, el seu cap li va comentar que li havien ofert una sèrie de fotos de la Marilyn Monroe, per si volia exposar-les. Els fotògrafs eren tots molt coneguts, i les condicions per exposar-les, molt bones. Quan li ho va dir, a ella no li va semblar be. Seria un toc de frivolitat poc escaient,  una nota esbojarrada enmig d’un seguit d’exposicions serioses. Tot i això, li va dir al seu cap que podien pensar-s’ho: s’acostava l’estiu, i les exposicions de l’estiu acostumaven a ser un fracàs. A la gent no els hi venia de gust visitar les galeries d’art quan feia bon temps, i era una llàstima presentar el resultat de dos o tres anys de la feina d’un artista quan passava tant poca gent. Així que, ben pensat, la idea d’exposar fotos de la Marilyn podia resultar una proposta fresca, diferent i poc compromesa.

     Quan les fotos van arribar dels Estats Units,  va començar a desembalar el paquet amb una barreja de curiositat, emoció i intriga. Fins i tot tenia la sensació de que feia una cosa mal feta, com si allò anés adreçat a una altra persona i ella ho obrís sense permís. Però en veure les fotos, es va entusiasmar: al davant tenia tot el glamour del Hollywood dels anys 50. La Marilyn, embolcallada amb un jersei gruixut asseguda a la sorra, la Marilyn amb pantalons pirata i brusa de seda posant en un interior amb la mirada perduda,  la Marilyn del braç d’Arthur Miller a l’entrada d’un cinema, somrient als periodistes, la Marilyn  tapada només per un vel  transparent de color vermell...

     Abans d’inaugurar, ja van rebre moltíssimes trucades. El telèfon no va parar aquella tarda: cap mitjà de comunicació no es volia perdre l’esdeveniment. L’energia que es va generar mentre muntaven l’exposició va ser tant intensa que fins i tot va saltar la instal.lació elèctrica. El lampista va haver de treballar contra rellotge per arreglar-ho i poder inaugurar a l’hora prevista. Després... una autèntica gentada. Tots els  col.leccionistes i visitants habituals van assistir a la inauguració, a més de públic de tota mena  que se la miraven com si ella fós la reencarnació de tot el que significava la Marilyn. La premsa se li adreçava com a la gran entesa sobre tot el que envoltava el mite. Per tant, es va haver d’informar a fons, i es va llegir la biografia més extensa que va trobar sobre la Marilyn Monroe. Aquella lectura va ser molt plaent, i va arribar a enganxar-s’hi del tot. Tot un món que ella veia en blanc i negre i que associava a les pel.lícules que havia vist de petita a la televisió.

     Quan l’Antoni Bassas va enviar una unitat mòbil a la galeria per tal d’entrevistar-la, o quan l’Andreu Buenafuente la va fer sortir al seu programa de radio per parlar de la Marilyn, ella ja era una experta: sabia tot el que es podia saber i el que no, sobre la Marilyn. Podia fins i tot mantenir discussions i defensar teories amb tots els mitòmans que van passar per la galeria, que en van ser molts.

     Després d’aquella exposició, mai més es tornaria a formar una cua de gent  fins la cantonada esperant que ella obrís. Mai més tornaria a tenir la galeria plena de gent a totes hores. Mai més la premsa es tornaria a bolcar d’una forma tant aclaparadora per cap altra exposició. Per tot això, aquella exposició ocuparia un espai destacat en la seva memòria, i perquè la Marilyn, despentinada i fràgil,  l’ acompanyaria  durant tot aquell l’estiu del 1997.