El ram

     Quan vaig arribar dimarts al matí, la galeria estava completament inundada. En obrir la porta, vaig notar una olor terrible. Algú deuria haver donat avís del desastre abans de que jo arribés, perquè hi havia un noi recollint aigua del terra. Què havia passat?

-Se ha reventado un bajante, señora. No pase, esta todo inundado.

    

     Em vaig arremangar els pantalons per entrar a veure el que havia passat. Hi havia quatre paletes fent-se càrrec de l’avaria. Ells estaven fent obres al 4rt 1ª i picant, es va despendre un tros de l’antiga tubería de plom i havia esquerdat el baixant. Això havia passat dilluns a la tarda, així es que des d’aleshores cada cop que un veí tirava la cadena del wàter, queia tot al sostre fals de guix de la sala, fins que va cedir, i va caure tot a dins la galeria. La runa i la resta.  Afortunadament, va passar a la part central de la sala, allunyada de les obres penjades a la paret. No s’havia fet malbé res.

    

     Va ser un matí molt pesat, sense poder obrir la galeria, i envoltada d’una olor molt desagradable. Vaig estar tota l’estona refugiada al magatzem, a prop del telèfon. En Santi, un company meu, que era el que s’havia fet càrrec de l’incident des del primer moment, estava desesperat: Només ens faltava això, la galeria plena de merda!, deia. A mi se m’escapava el riure:amb tot el que ens ha caigut a sobre ens ha d’anar molt bé!, li deia.

     A la tarda ja vam poder obrir. Aquells paletes van fer una bona feina, van arreglar el desperfecte i ho van netejar tot a conciencia.

     Al dia seguent ens van enviar el ram de flors més gran que havia vist mai. Era inmens, ocupava pràcticament tota la taula: roses, liliums, margarides, peoníes... feia una olor meravellosa. Un esclat primaveral espectacular, fresc, ufanós, radiant. Era del veí del 4rt. 1ª. A la targeta hi deia: disculpeu totes les molèsties.

    

Dos germans

        

       La Carmen feia temps que estava molt trista. El seu germà, molt més gran que ella, havia mort d’un càncer i ella el trobava molt a faltar. Durant tota la seva vida,ell havia estat el seu refugi, la seva referència familiar, potser l’únic home realment important de la seva vida. Amant de la música, havia deixat a la Carmen la seva important col.lecció de Cds de música clásica, sobretot òperes que l’havien acompanyat sempre, especialment al final. La música era per a ell una finestra oberta a un paisatge inacabable, a l’esperança de trobar un món espiritual plaent i etern. La música era el millor dels consols, la millor companya dels moments difícils.

     Acompanyada per la música  del seu germà, la Carmen es passava  hores al seu estudi, treballant incansablement, com sempre. La taula de treball plena de dibuixos, fotografies, pinzells, pots de pintura i llapis de colors. Al seu voltant, centenars d’objectes comprats als encants, trobats per casualitat, fragments de memòria que prenien una nova vida en les seves obres. De tot això i de la seva imaginació, la Carmen en treia l'energia necessària per sobreviure durant aquella terrible crisi. Ara, a més, escoltava les àries que havien agradat tant al seu germà i li semblava que compartia amb ell moments íntims i secrets, com si encara fós al seu costat, ajudant-la a crèixer.

     Una tarda, la primera de la primavera, va sonar el seu mòbil. Era una trucada de la  galeria de Barcelona que exposava la seva obra. Li proposaven un encàrrec que havien rebut per a ella: la il.lustració del programa de la temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu. Cada any, els amics del teatre editaven un llibre molt cuidat, amb articles molt interessants sobre cada una de les òperes, i encarregaven les il.lustracions a un artista reconegut. Aquest any, l’havien triat a ella.

      La Carmen va plorar d’emoció: una vegada més, el seu germà li donava la mà.

Je te veux

    Hi ha peces musicals que fan que passin coses bones quan sonen. Ja feia temps que ho intuia : aquell vals d’Erik Satie, Je te veux, amb el seu aire festiu, quasi de circ, tenia una energia positiva encomanadissa. A més, deuria tenir algun altre poder misteriós, era massa casualitat que cada vegada que el sentia, rebia bones notícies , es desencallaven coses, o simplement veia senzill tot allò que fins llavors era complicadíssim.  Je te veux tenia  un poder de transformació profunda de l’estat d’ànim. Un dia espès, d’aquells en els que tot s’acaba complicant i  que acabes pensant que fins aquí ha arribat la meva existencia feliç podia arribar a convertir-se en el primer dia d’una llibertat mai experimentada fins aleshores. El seu poder, però anava encara més enllà. Aquella melodía de cabaret de la belle epoque, de ball de saló li donava la volta a la realitat d’una manera extraordinaria. Ho canviava tot. Aparentment, l’entorn era el mateix, però quan sonava Je te veux, tot es capgirava per art de magia. En aquesta dimensió tot era posible, i només podien passar coses molt bones: una trucada inesperada comunicant-nos una herencia d’un oncle en el que mai haviem pensat o vendre el quadre més gran  de l’exposició a un col.leccionista de Leicester... Aquest era el poder que Je te veux exercia al meu voltant. La música em va venir a buscar, s’anava fent present de tant en tant, fins que em vaig adonar del que era capaç de transformar.

     Potser cada persona té la seva música màgica, que un dia apareix per sorpresa per donar-li una volta fantástica a la realitat. És inútil buscar-la, la música ve sola. I quan l’hem trobat, tampoc s’hi val de sentir-la cada dia esperant que obri el seu miracle. La música espera a que es produeixi un error entre la relació de l’espai i el temps, una mena de plec temporal en la vida de l’individu.  La música ho detecta i llavors sona: ens està avisant. Simplement, cal estar molt atent i deixar-la fer.