dimecres, 15 d’abril de 2020

Incògnites

     


     Durant aquests dies de confinament, molts dels que treballem en el món de l’art ens esforcem en explicar que les obres d’art eixamplen les parets més enllà de casa nostra. Ho fem penjant a les xarxes fotografies d’obres d’art que tenim a casa, amb comentaris convençuts de que l’art que ens envolta ens fa la vida més rica. Que la nostra quotidianitat, que ara, per força, s’ha vist reduïda quasi exclusivament a l’àmbit domèstic, s’omple de significats, de records personals i d’història. Venim d’uns moments de distanciament general envers l’art contemporani, i la nostra esperança és aconseguir que, passada aquesta aturada de neguit i malson, l’interès per l’art no sigui cosa d’uns pocs. Tots estem d’acord en que aquest interès ha estat sempre minoritari, però no tant com en els últims temps, que de vegades, havia arribat a pensar que invertia el temps en una feina quasi estèril. La nostra esperança és que la situació es reverteixi... però si les galeries ja érem invisibles abans de la pandèmia, qui ens pot assegurar que no ho continuarem sent després? Creure que la gent considerarà la possibilitat de visitar les galeries d’art, com una altra manera de prendre el pols al món en què viu, en veure altres plantejaments sobre el món o la vida, és més una qüestió de fe que una predicció fonamentada. És cert que aquest temps mort ens dona oportunitats per repensar-nos i projectar-nos de manera virtual...però de temps mort (malauradament) ja en teníem abans, i virtualment ja ens projectàvem. És a dir, que no fem res que no féssim ja abans.

      La qüestió és saber quantes persones “noves” es plantejaran visitar les galeries d’art. O quants desertors –que n’hi ha, i molts- tornaran. O quants d’aquells que ens diuen que ens visiten per internet ho faran en persona. Aconseguirem convèncer, amb totes les nostres estratègies virtuals, de que visitar una galeria d’art és una cosa imprescindible a la vida? És cert que ara tothom té més temps, però s’entreté algú de debò, en tota la informació que publiquem? Algú de fora del nostre món, algú que no sigui artista, ni crític, ni comissari, ni galerista, ni de l'entorn dels museus... Aquesta és la qüestió. I una altra: aconseguiran vendes totes aquelles galeries que ara esmercen els seus esforços en crear “botigues” d’art on line? Pot funcionar aquest sistema? Potser en una societat artísticament molt madura, en la que el comprador sap perfectament el que vol, podria ser viable. Però és aquest el cas? Pot funcionar més enllà de les obres d’ocasió, fotografies o cartells? Pot servir per introduir artistes fora dels circuits, artistes nous? La meva experiència em fa tenir reserves al respecte.

    Durant aquestes setmanes, tothom diu, pensa i escriu que la societat ha de canviar, i que la cultura ens esta fent la vida més agradable durant el confinament. El món de la cultura esta entrenat en totes les estratègies per cridar una atenció que necessitem i no tenim, en especial el món de l’art. Però un cop la vida es normalitzi, qui ens pot assegurar que les coses seran diferents? I no em refereixo a sobreviure amb crèdits i subvencions, que encara faran la dificultat més gran.  En un entorn encara més empobrit que el que hem deixat enrere...hi haurà diners per comprar art?. Haurem convençut algú que val la pena sacrificar viatges i restaurants per envoltar-se d’art a casa? Quedarà enrere l’esnobisme de comprar a les fires, per fer-ho a les galeries, com aventura algun analista? Ho sabrem quan continuï la partida.




Cap comentari:

Publica un comentari