diumenge, 16 d’octubre de 2016

Partint de l'Antàrtida

     



     Deuria ser l’any 1998 o 1999 quan, un vespre, en un col.loqui de la televisió, vaig descobrir la Josefina Castellví. Va ser després de la pel.lícula Los dientes del diablo, que anava sobre la vida dels esquimals a l’Àrtic. Suposo que el tema principal  d’aquell col.loqui era el canvi climàtic i les seves conseqüències, però per a mi va significar la descoberta de l’Antàrtida. Em va seduir completament tot el que va explicar la Josefina Castellví, que havia sigut la primera dona en dirigir la base espanyola de l’Antàrtida. Sobretot pel que significava el saber coses que fins aleshores ignorava completament, i per la conseqüent curiositat que em va despertar aquella descoberta. A partir d’aquell dia, em vaig dedicar a buscar tota la bibliografia que hi havia a les llibreries sobre l’Antàrtida, i ben aviat, em van atrapar completament les tremendes aventures dels primers exploradors polars. Sobretot pel que tenien de romàntic, i per tot allò que jo podia extrapolar a la meva vida quotidiana. Aquells aventurers havien hagut de travessar un ambient completament inhòspit, i en conseqüència, s'havien vist abocats a viure totes les penalitats imaginables per tal d’assolir un ideal. En el seu cas, aquest ideal era la “conquesta” del pol sud.

     Durant aquella època, jo havia de lluitar cada dia no contra les inclemències climatològiques ni contra barreres de gel infranquejables, sinó contra un tarannà laboral que a mi se m’acudia banal i frívol. A la galeria d'art en la que jo treballava, que durant molts anys havia estat un punt de referència indiscutible en el panorama artístic de la ciutat, començaven a predominar uns valors, que poca cosa tenien a veure amb els d’abans. De vegades es defensaven projectes d’una relativa inconsistència, projectant una imatge que desdibuixava la que s’havia tingut. En aquells moments, jo em vaig identificar amb el capità Scott. Malgrat les adversitats, ell va perseguir el seu ideal. Jo, malgrat estar en un lloc poc privilegiat -tot i que el "meu"'espai era millor que el de la galeria principal,  no deixava de ser la galeria secundària- maldava per seguir la línia dels inicis de la galeria. No ho vaig tenir mai fàcil, i com el mateix capità Scott, a la fi vaig sucumbir a un temporal. Però durant alguns anys, jo em sentia com una exploradora polar: res és fàcil i s’han de posar tots els mitjans imaginables per tal de mantenir el nord (en el seu cas el sud) i la integritat. Les lectures sobre les seves aventures polars em van donar energia, i em van ajudar a trobar mecanismes de resistència. Sempre vaig ser molt conscient que la confiança de la gent era un valor que mai es podia arriscar, i la deriva de la galeria començava a fer-la trontollar.

     Aviat però, les experiències dels exploradors antàrtics em van resultar insuficients. La tempesta era massa forta i les meves capacitats i el meu poder per a canviar les coses massa dèbil. Va ser llavors quan em vaig posar a estudiar piano. La música em va donar a partir d’aleshores, els recursos que em feien falta per a la supervivència. Cultivar les pròpies capacitats, preparar-se, tot plegat tampoc estava gaire lluny del que vaig aprendre d’aquells aventurers.

     Un dia, a la galeria van exposar l'obra d'una artista que havia basat tot el seu treball en els exploradors polars. Em vaig sentir profundament desconcertada. Va ser com si després de travessar una tempesta de neu, d’haver caminat fins a l’extenuació per tal d’arribar a un indret més confortable, hagués tornat al punt de sortida. Paradoxes de la vida. 


     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada