diumenge, 28 d’agost de 2016

Intrusos

     



     Si un no és coneixedor de la baralla espanyola, no sabrà quin dels dos pals és l’intrús. Cal saber que la línia que delimita la imatge és diferent segons el pal. La dels “oros” és contínua. La de les copes té un espai a les parts superior i inferior, la de les espases en té dos i la dels bastos, tres. Així doncs, la línia de la carta del poema visual que il.lustra aquest escrit, ens diu qui és l’intrús: tres espais corresponen als bastos, per tant, l’intrús és l’espasa.

     En tots els àmbits de la vida, sovint trobem intrusos. Persones que es fan passar pel que no són, en major o menor grau. O que es dediquen a coses per a les que no tenen la qualificació suficient o apropiada. Hi ha molts que a les primeres de canvi no se’n surten, perquè el lloc que han triat per introduir-se és massa específic, massa tècnic o que requereix unes habilitats manuals que no es poden improvisar. Però un dels àmbits en que es practica l’intrusisme de manera quasi professional és en el món de l’art. La majoria de la gent no és entesa en la matèria, i, com ja he assenyalat en altres escrits d’aquest bloc, és molt fàcil vendre fum. No cal ser un expert en art per convertir-se en galerista. Només calen alguns diners, coneixements d’art que poden ser superficials, dominar el llenguatge del mercat, tenir dots de relacions públiques, dominar les estratègies del màrqueting, i tenir bons contactes. Malauradament, i pel que m’ha demostrat l’experiència, això sembla ser suficient en un món en el que el borni és el rei. Aquest galerista intrús haurà sabut construir un muntatge  creïble, i posarà preus alts a artistes fora del mercat. Per posar un exemple:  les obres d’un artista publicitari que només hagi exposat a alguns hotels, tindran uns preus que correspondrien a tenir un currículum exhaustiu d’exposicions a galeries, museus i fundacions d’arreu del món.  Per interessant que sigui la seva obra, els preus han de tenir un equilibri entre la qualitat i el mercat. No n’hi ha prou en ser molt bo. El mercat de l’art té unes regles bàsiques que s’han de conèixer i respectar. Tot això, els intrusos ho ignoren, o no els importa. Alguns es creuen per sobre del bé i del mal. Potser la única cosa que els interessa és fer diners. La seva capacitat de relacionar-se és la seva major virtut. En els ambients en els que es saben moure, troben molta gent amb diners que no saben distingir les diferències dels pals de la baralla.

     Els intrusos són molt perillosos. Fan mal als galeristes que sí que es preocupen de no vendre fum, perquè és fàcil que la gent els posi a tots al mateix sac. Confonen i fan confondre. Barregen, degraden, esborren la línia que hi ha entre el que és i el que no és. I si alguna vegada l’encerten, bingo!; perquè no és pot dir d’altra manera. També fan mal als artistes, no als que són com ells - que també n’hi ha, i això ja és un altre tema-, sinó als que patiran quan vegin que tracten les seves obres com a pures mercaderies. I el pitjor de tot plegat és que, a la llarga, generen desconfiança. Afortunadament, hi ha persones ben informades, que saben distingir el que té interès del que no, i el que té un valor del que no en té.  Col.leccionistes i aficionats entesos que agraeixen la feina feta amb tot el rigor. Però en són pocs, i tal i com estan les coses, tinc por que els intrusos ens acabin guanyant la partida.



Nota: La il.lustració es titula "Intrús" i és un poema visual de Barbat/H de 1983.

2 comentaris:

  1. Caram!!!, comencem bé la temporada del teu blog !!!

    Un article que és un atac directe als que venen quadres, que no tenen res a veure amb el galerisme, però que s’emparen en el mateix.

    Benvolguda Anna, jo que em petejo els carrers i visito forces galeries, et diré que et quedes curta en referència a aquests particulars intrusos, que en realitat estimen poc l’art i només volen fer calers ràpidament... tot i que els temps no estan per la labor de la velocitat crematística.

    Hi ha “botigues d’art” – per diferenciar-ho d’una galeria que té un sentit molt diferent – que es dediquen a cobrar dels artistes, i desprès els hi venen la pel•lícula que els hi fan difusió – és limiten a enviar una invitació a mitjans de comunicació que no els hi fan ni p...o cas, i demès els enreden dient que tenen un client interessat en l’obra, però que no s’ha decidit encara, i millor tornar-la a l’artista, a ports deguts, si és possible.

    Hi ha altres “botigues d’art” on el client, sol tenir possibles, i els enreden de mala manera venent una obra que si bé té qualitat tècnica, l’artista en prou feines és conegut fora d’un determinat circuit. Ho dic amb coneixement de causa doncs acabo de taxar dues peces que se positivament de la “botiga” d’on varen sortir, que feien pagar de mitjana 5.000 € - el client podia pagar a terminis – i la seva cotització de sempre oscil•lava els 500 €. Unes obres que capten l’atenció d’un client que no hi entén amb art, però que sap que aquella galeria “es bona”.

    Hi finalment, hi ha els intrusos institucionals, que sota l’aixopluc del diner públic, potencien a personatges, que ni sa mare els coneix, però els hi donen espai per exhibir una obra, que mai passarà d’un tarannà públic, i que no els aportarà cotització. Els intrusos institucionals us, i permetem una expressió vulgar, però crec que prou explícita – us han donat pel sac als galeristes, i en més d’una ocasió, en consentiment del galerisme establert, que ha volgut estar a bones... perquè també viu de subvenció pública – i s’ha trobat que l’han fet passar pel mateix adreçador que els altres.

    Si el galerisme té intrusos, com molt bé dius, també és cert que s’ha quedat estancat. No es pot viure d’una difusió de notes de premsa, i de si un mitjà vol publicar o no. Estem en un món globalitzat, i expandir-se publicitàriament es fa necessari, davant el canvi de costums vertiginós que pateix la societat actual.

    En aquests moments estic llegit la biografia de Simon de Pury, que va ser curador de la col•lecció Thyssen Bornemisza i també va tenir sala de subhastes pròpia, titulada: El subastador, i explica que quan es pensava que era un artista de primera, va anar a Nova York, i va visitar les galeries que s’anunciaven en els diaris, i en anuncis ben grossos. Naturalment el varen refusar perquè precisament eren galeries d’alta gama, - pot ser per això podien anunciar-se, s’ha de dir tot - i triaven molt bé, i també era una altra època (anys 70). Però, com a americans, entenien que “qui no s’anuncia, no ven”.

    Conclusió, d’intrusos ni hauran sempre, en tots els àmbits. No obstant, la majoria d’aquests, de qualitat poca, per tant, el temps s’encarregarà de posar-los en el seu lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poca cosa puc afegir al teu comentari. Efectivament, d'intrusos n'hi haurà sempre, i potser els que fan menys mal són els que jo he descrit. Una lectora del blog m'ha fet veure la gravetat de l'intrusisme en la medicina, sobretot en l'anomenada "medicina natural".

      No ho tinc tant clar que el temps posi les coses al seu lloc... Entre que molts no viuen de l'art, i que la ratlla que separa una cosa de l'altra és molt fina, ho veig difícil. Al contrari, he vist plegar galeristes seriosos i bons coneixedors del que tenen entre mans. El panorama no és gens optimista.

      Però precisament, alguns d'aquests intrusos s'anuncien a tot arreu!!! La publicitat no és gens de fiar avui dia! Tenen diners (o en deuen), i ja saps que "pagant Sant Pere canta"!

      Elimina