divendres, 6 de març de 2015

Sic transit gloria mundi

     



     A finals del segle XIX, l’imperi austrohongarès va començar la seva progressiva decadència. La bonança econòmica va fer pujar una burgesia culta amb ganes de coses noves. El règim aristocràtic dels Habsburg i tot el que aquest significava era un llast pesat i caduc, calia regenerar-se, mirar cap a altres bandes. L’art acadèmic, defensat fins a l’extenuació pels estaments oficials, va començar a provocar el més profund dels avorriments: calia deixar enrere el realisme estètic, l’ethos empirista, les ortodòxies, i començar a crear sota uns nous supòsits, uns nous plantejaments. El moralisme i la reproducció mecànica de la natura, les referències historicistes i tot allò que estava adscrit a l’estètica imperant fins aleshores, varen ser desplaçats per la novetat i la rebel·lia contra tot el que es podia identificar amb els poders fàctics d’un temps passat. A les noves generacions, tant l’art imperant com els seus màxims defensors i representants, els semblava que ja no tenien recorregut. Calia gestar un art nou, alliberat, gens alliçonador i sobretot rupturista. L’art havia d’esdevenir una nova forma d’evasió. Una manera de canalitzar les ànsies de llibertat de tota una generació que havia crescut sota els dictats d’uns cànons estètics que ja no els motivaven. Fa gràcia llegir les descripcions que feien alguns joves intel.lectuals de l’època, com Hugo von Hoffmannsthal o Georg Trakl de les persones que representaven aquests poders fàctics del món acadèmic de l’art: els descriuen com a pusil.lànims, malalts de sobèrbia fins la mort, convençuts de ser l’eix que fa girar el món, i en el fons, insegurs, manipuladors i incultes. En definitiva un destorb, el principal obstacle per a la tant necessària renovació. També assenyalen que eren personatges amb un fort poder, ben establerts dins la societat i amb una certa aura de falsa sapiència que els atorgava tant anys en el poder dels dictats estètics. Estava ben clar que tot allò repel.lia. S’havien d’explorar totes les possibilitats més enllà de l’art acadèmic. S’havia de crear un nou estil.

     Suposo que tots aquells poders fàctics van mossegar, intrigar, i presentar batalla fins la mort. Això no ho he trobat en els llibres, i en el seu dia, tampoc va ser l’objecte dels meus estudis. No sé si algú s’ha dedicat a investigar quines varen ser les argúcies i els jocs bruts que van fer servir tots aquells acadèmics austrohongaresos per tal de frenar els seus deixebles díscols i desvergonyits. Donat que havien estat persones molt poderoses, dubto que es quedessin quiets, veient com altres (indesitjables) els prenien el protagonisme del que havien gaudit durant molts anys. Es molt probable que els traïssin (com Judes), que mentissin, que manipulessin jurats i comitès, que volguessin –encara- manipular els burgesos adinerats més dèbils i culturalment insegurs. Segur que deurien passar coses increïbles! Suposo que si féssim un bon estudi en una hemeroteca, trobaríem tota la bilis que, aquests estaments que s’enfonsaven de mica en mica, van bolcar en articles que els deuria publicar la premsa retrògrada.

     No sé perquè, però tot plegat em resulta tremendament familiar. La gent ha tornat d’Arco avorridíssima, fastiguejada i amb ganes de veure coses noves. Allà no han trobat res que no fossin les mateixes velles històries de sempre. I també m’han parlat d’algun antic plutòcrata que treu espuma per la boca quan veu que els seus temps daurats ja són història. Sic transit gloria mundi.

4 comentaris:

  1. Esas mismas actitudes, deseos de cambios y deseos de que todo continue como hasta ahora, son un reflejo de lo que está pasando actualmente. Y es que la historia se repite una y otra vez.
    Los cambios son inevitables, claro que a quienes no les favorezcan harán todo lo que esté en sus manos, legal o no, para retrasarlos.
    Excelente artículo.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Ohma.
      Olvidé añadir algo importante. Al mismo tiempo que niegan, traicionan, muerden y disparan contra todo aquello que les incomoda, estos seres retrógradas y prepotentes apoyan lo que les es favorable, lo que no pone en tela de juicio su falta de valores, su falta de riesgo, en definitiva, su falta de imaginación. Temen como a la peste las buenas ideas y el trabajo bien hecho, aborrecen a todo aquel que sabe más que ellos y le apartan, lo marginan, intentan ahogarle. Por el contrario premian lo vacío, lo superficial, lo aburrido, lo que en apariencia da el pego pero que esta completamente hueco. Son gigantes con pies de barro. Y ahora que están tocados de muerte, utilizan sus peores artes. Quizás deberíamos decir las únicas que tienen, porque si las hubieran tenido buenas ya lo habríamos notado!
      Un abrazo!

      Elimina
  2. Benvolguda Anna, de poders fàctics n’hi ha hagut i ni haurà sempre, tinguin la ideologia que tinguin. La història es repeteix en aquest aspecte amb una constància implacable, perquè tal com deia el meu admirat Arthur Koestler, d’origen hiongarés, periodista, assagista, historiador i un munt de coses més: “L’home no ha superat la seva fase de rèptil”, i per tant continuarà maniobrant per benefici propi, fins que trobi un altra arribista com ell.

    Tenim un exemple molt clar en la política actual espanyola; personatges que van vivent de la mamella de la Transició, quan haurien d’imitar l’exemple de les corts franquistes i auto-immolar-se davant la corrupció i el desgavell del país.
    Però no. Mantindran la poltrona fins que al menys en fotem fora uns quants, que es l’únic que podem fer els ciutadans.

    Si això passa en la política, què no ha de passar amb l’art, fira de vanitats per excel·lència, i on el destacar i fer-se notar, es prioritari tant de cara al públic com dins els estaments pertinents, i on demostrar poder és absolutament essencial per continuar en el “top ten” indispensable de pertinents subvencions i constants pleitesies.?

    Fugir del sistema establert té els seus riscs, però a vegades és absolutament imprescindible per la persona i el seu desenvolupament. Però naturalment, això comporta una lluita constant, i pot ser buscar-se altres vies per continuar fent la tasca que un creu.

    Respecte a Arco, bé tot té un principi i un fi, i els “poders fàctics” que dominen el cotarro, davant la realitat que impera, també sucumbiran... evidentment perquè se n’aixequin d’altres. És el cicle de la vida. Com també forma part d’aquest cicle que sorgeixin veus discrepants contra les imposicions i les dictadures. El temps, et ben asseguro, que posarà les coses al seu lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però no sé perquè, tinc la sensació que en l'ambient de l'art ha passat el mateix que el que ha passat en la societat: que els poderosos segueixen allà, campant al seu aire i que els que han rebut han estat els de baix. Han de batallar amb la situació duríssima i amb els que detenten el poder que els barren el pas.
      Pel que fa a l'art, trobo a faltar l'esperit dels vienesos. Les ganes de buscar alternatives, de fer propostes. Tanta dissecció de la realitat avorreix. Trobo a faltar compromís i transmissió de sensacions!

      Elimina