dissabte, 17 de gener de 2015

La bombolla de vidre

     



     Durant tots els anys que vaig treballar a l’altra galeria, sempre vaig tenir la sensació de que estava al centre del món artístic. Tenia la creença (hauria de dir la certesa), per altra banda compartida per totes les persones del meu àmbit de treball, que tot el que succeïa fora de les nostres parets era més irrellevant, menys important i amb un pes específic molt menor, dins el panorama expositiu de la ciutat. És cert que aquella galeria havia gaudit durant molts anys de molt bona anomenada. Representava alguns dels artistes més destacats del moment, i gràcies al nom que havia pres de l’antic propietari del local, s’havia envoltat d’una aura d’exquisidesa i refinament estètic, que el director artístic d’aquells moments inicials, s’afanava a cuidar de manera molt eficaç. Pel que a ell pertocava, tot això ho feia de la manera més sincera. Havia tractat i conegut a fons de vegades, a molts dels personatges de l’avantguarda i va aconseguir impregnar el seu esperit a la programació de la galeria. Això va durar mentre ell hi va ser, i mentre els artistes “insígnia” varen estar actius. Tots eren artistes prou coneguts, posseïdors d’un estil inconfusible, que van gaudir durant tota la seva trajectòria d’un considerable arrelament popular. Però aquell director va marxar, i aquells artistes es van anar morint. Suposo que tampoc es va saber treballar bé una generació artística de recanvi. Sobretot, perquè qui ho hagués sabut fer, ja no hi era. Des del meu espai, vaig intentar seguir mantenint aquella línia; programant exposicions que, pel tarannà del seu discurs, podrien haver estat “beneïdes” per aquell esperit primigeni. Tot i que mai em va ser fàcil (perquè no sé fins a quin punt es valorava o hi havia consciència de la importància d’això), sempre vaig pensar que estava en el millor dels llocs possible. Vivia en una mena de bombolla. La meva creença no era del tot real.

     La realitat és múltiple, variada, calidoscòpica. Hi ha moltes, moltíssimes galeries que intenten fer-ho bé. N’hi ha de molt professionalitzades, i n’hi ha que gaudeixen d’un amateurisme entusiasta que em provoca gran admiració. Potser sí que hi ha un punt de cert en la creença que jo tenia abans. Ningú posarà en dubte que, durant alguns anys, hi van haver unes quantes galeries de referència que marcaven la pauta. Però ara, que moltes han tancat, altres s’han transformat  i altes s’han disgregat, en ubicació i en direcció, el panorama ha canviat radicalment. El món també ho ha fet. Potser ho ha fet massa de pressa, i això ens té a tots una mica descol.locats  perquè en poc temps s’han polvoritzat tots els referents. Però ens hi haurem d’anar acostumant. Als galeristes, però, encara els queda un tic de l’època anterior. Ara que volto més, constato que la majoria segueixen tancats en la seva bombolla. Visiten poc (o gens) les altres galeries de la ciutat, potser perquè els temps són difícils i volen estar sempre al peu del canó. O potser es reserven les visites a galeries pels viatges a l’estranger (més interessant) o per les fires (no els queda un altre remei). Em ve al cap una anècdota de fa uns mesos: un galerista es va haver de subhastar una bona part de la seva col.lecció perquè necessitava liquiditat. Va enviar la relació del que tenia a la casa de subhastes, i quan li van retornar, havien descartat tots els seus artistes més destacats amb l’anotació de local market. Aquells artistes potser només funcionaven dins la seva bombolla. En el món de l’art, ens agradi o no, tot pot ser relatiu.


     

4 comentaris:

  1. Quan les coses van bé, tots conscient o inconscientment ens creiem el rovell de l’ou. Els 26 anys en una galeria que va aconseguir un prestigi, que en la actualitat no sap mantenir, i que va ser capdavantera de presentar l’avantguarda catalana, i la seva acceptació, et donaven prou base com per veure que estaves en una mena de “centre neuràlgic de l’art català”.

    Però és clar, no tothom col•leccionava avantguardes. En aquests moments s’exhibeix a Madrid la col•lecció de Juan Abelló, ex-soci de Mario Conde. Una de les peces és un Santiago Rusiñol que va comprar en una galeria del Consell de Cent, especialitzada en el Modernisme.

    Amb aquest exemple, el que poso de manifest es que cada galeria, per dir-ho d’alguna manera, era o és “sectorial”, perquè una galeria, si vol aconseguir prestigi, és necessari especialitzi. I el mateix que senties tu ho sentien elles.

    Dius que el panorama ha canviat radicalment, i jo afegiria que a velocitat vertiginosa, i en un temps record. I ho continuarà fent, no tant per la crisi, que pot ser el que ha fet és posar unes quantes coses i persones al seu lloc, però sí per l’avanç imparable de les noves tecnologies, que han canviat hàbits i costums, i sobre tot, en referència a l’art, ho estan capgirant tot, a través de les sales de subhastes, presencials – que emeten butlletins i envien catàlegs – i on line. Hi ha una coneguda pàgina de subhastes a Internet que rep 7.000 visites diàries, i subhasta 120 lots al dia. No tots es venen, però compte que prop d’un 40% o més, pot tenir sortida.

    Jo crec que en l’art s’ha dit tot, i el que es diu, dona voltes al mateix, però a través de noves perspectives. També s’ha escarmentat al comprador i col•leccionista sobrevalorant obres, en base a preu i crítica. La crítica d’art està absolutament defenestrada, doncs també han participat del joc. I per descomptat, les institucions públiques que per mantenir la mamella dels seus addictes, han usurpat el paper de l’art i la seva gestió a la societat civil, i amb el pas dels anys, han empobrit l’art, demès de donar valor a coses demencials i de escassa creativitat de les quals hem parlat més d’una vegada. I ara tots em paguem les conseqüències: desconfiança del comprador i col•leccionista, i invertir sobre segur.

    Ben aviat vindrà ARCOmadrid i ARTMADRID. La primera en franca decadència, i només alimenta al sector públic. La segona en pujança. Diferència: les provocacions i excentricitats d’ARCO passen factura. I ara, gràcies a Internet, es pot tenir una informació molt més acurada i precisa. El comprador, si vol pot anar sobre segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però les sales de subasta a les que fas referència han fet molt de mal, malauradament. No han valorat bé les obres, i les cotitzacions dels artistes han estat literalment arrossegades. Això ha fet mal a les galeries, als artistes, i al pais. Espero que quan l'economia es normalitzi, els preus de les obres que es subasten també ho facin. Tot plegat una llàstima i un reflex del què som. Ni esta bé que els preus pugin sense cap raonament de pes que ho avali, ni que els tirin per terra de mala manera (que és el que han fet tot sovint).
      És cert que de vegades em pregunto si a l'art li queda alguna cosa a dir. Potser no, la única cosa que queda són les diferents i múltiples maneres de veure la vida, i aquestes són infinites; n'hi ha tantes com persones. Sobre això, m'ha vingut al cap una anècdota: en el llibre sobre el que vaig escriure una article fa un parell de setmanes (el que tractava sobre l'art del segle XXI), em va cridar l'atenció una obra de la Julie Mehretu. No perquè em semblés extraordinària, si no perquè em va recordar molt (moltíssim) les obres d'una artista que havia vist feia poc. La Julie Mehretu és una de les artistes de més anomenada actualment, i una de les més cotitzades. Fa poc es va subastar una obra seva per 3,7 milions d'euros a Christie's. L'artista a qui em va recordar és la Montserrat Xicola, te uns 80 anys i 0 pretensions. I de la Mehretu no en tenia ni idea de que existís! Ja m'explicaràs què hem de pensar!

      Elimina
  2. Me encantó esta reflexión Anna. Y es que todos vivimos en burbujas muy comodamente creyendo que somos mejores que otros. Por eso sienta muy bien ver lo que otros hacen. Y sobre todo si es distinto.
    Todo es muy relativo. Lo que hoy gusta, mañana puede que no sea así. La mayoría somos aves pasajeras.
    Un fuerte abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I no hay nada como salir de nuestra "zona de confort" para ver las cosas como son. A veces somos víctimas de una especie de síndrome de Estocolmo generado por nuestra propia vida, por encerrarnos demasiado en nuestro mundo e ir dando vueltas sólo dentro de nuestro micro universo, en una especie de "circuito moebius". Sí que va bien ver lo que hacen los otros, también puede servir para hacer una cura de humildad.
      Igualmente, un fuerte abrazo.

      Elimina