divendres, 20 de setembre de 2013

A propòsit d'una obra de l'Oriol Vilapuig

    
    
  
     Al magatzem de la galeria, hi ha una obra de l’Oriol Vilapuig titulada “Mus in pice”,  que resulta especialment inquietant. Ja fa temps que és allà, pertany a la penúltima exposició que va fer amb nosaltres i que es va presentar amb el títol d’ Essais, en referència als textos de Michel de Montaigne. L’obra “Mus in pice” iniciava el recorregut de l’exposició: el dibuix realista d’una rata entremig del que podrien ser des d’unes herbotes a unes escombraries, al damunt d’una llegenda extreta d’un text de Montaigne en el que adverteix que la complexitat del món satura i paralitza, i a la vegada pot desorientar a aquells que la van a buscar per trobar una resposta o una explicació.  És curiós que, en els darrers temps, torno a mirar aquella obra una vegada i una altra. Jo crec que m’identifico plenament amb aquella rata, que intenta trobar un sentit, una explicació tranquil·litzadora. Tots els escrits d’aquest blog, de fet, podrien semblar temptatives d’avançar cap a algun indret millor, tant a través dels records com d’esdeveniments del present. La realitat, però, és que segueixo encallada.
     
     Ahir em va venir a visitar un artista, i vam conversar una estona. Havia estat passejant per les galeries, i estava mig abatut. Em va sorprendre una mica, perquè tot i sent una persona molt positiva, li vaig percebre una ombra de tristesa.  Em va confessar que li havien deprimit molt totes les exposicions que havia vist. No li havien despertat el més mínim interès, ni el discurs ni el resultat. Marxava ben desencantat. T’hi has fixat?, em va dir, tot s’ esta enfonsant. Ja no en queda ben res. Em va donar a entendre que la falta d’estímuls era una cosa greu, i que l’ambient que es respirava a les galeries estava tant buit, i era tant innocu, que feia mal. Feia poques setmanes que havia exposat a França, i havia tornat amb molta energia. Ahir, en canvi semblava que s’hagués buidat. L’entenc, ja fa temps que comparteixo el seu estat d’ànim. Si vull respirar, he d’agafar distancia, i això és força difícil.
     
     Quan va marxar, vaig tornar a mirar-me el quadre “Mus in pice” de l’Oriol Vilapuig. D’alguna manera, retratava l’estat d’ànim que m’havia provocat la conversa. És una obra que planteja la impossibilitat de trobar una resolució a qualsevol recerca. La vam exposar l’any 2009, i llavors a més d’un li va semblar que el missatge de l’obra era molt remot. Els conflictes que planteja la multiplicitat, la fragilitat dels humans al davant del desconegut, i la seva necessitat d’establir llaços amb el passat per refermar-se, el donar voltes una vegada i una altra a la mateixa qüestió sense capacitat de trobar una sortida, eren uns temes que, per a molts, encara quedaven lluny. Ara, però, estan a l’ordre del dia. Tot el discurs de l’obra de l’Oriol Vilapuig em sembla tremendament  actual.  La seva darrera exposició, titulada La por més antiga, i que va tenir lloc l’any 2011, va ser molt visitada. La poètica de la por que genera la percepció del perill imminent, ja era majoritàriament compartida.
    
      L’artista que em va venir a veure, estava com jo mateixa, intentant trobar un camí en un ambient complex. Al davant de la impossibilitat d’avançar, tornem a nosaltres mateixos, al nostre món conegut, a les nostres referències culturals. Aquest ja és potser, el signe d’identitat del nostre temps.

3 comentaris:

  1. Veritablement frapant aquesta obra de Vilapuig, que podries subtitular: Quo Vadis Art? I recordo perfectament aquella exposició sobre la por, perquè em va frapar moltíssim de la manera que tractava les pors de l’home més habituals. Vaig encapçalar l’article així:

    “De la misma forma que los sentimientos y las emociones, definen públicamente al ser humano, los miedos y las fobias lo delimitan a un ámbito introspectivo, personal y en muchas ocasiones difícil de comprender”. (…)Sin duda, el miedo a la muerte es el más evidente, aunque en los actuales tiempos de crisis, otras incertidumbres ocupan su lugar. Tal como indica Valentín Roma en el programa de mano “Sabernos mortales produce un pánico contagioso. Sin embargo, este desconcierto podemos contemplarlo, es decir, lo vemos disperso por el universo visual que nos rodea…”

    Tal com he comentat altres vegades, ESTEM EN GUERRA. No hi ha trets ni obusos, però la situació és la mateixa; la incertesa. Però per la meva experiència personal, un s’acaba “acostumant” a la incertesa i conviu amb ella, fins a tal punt que no fa pas massa, mentre m’estava banyant a la platja de Mataró – el mar sempre és un renaixement i un reactivant d’energies – vaig pensar: “Oi que t’has de morir i no hi penses?; Oi que agafaràs una malaltia i no hi penses? Doncs per què haig de pensar en la incertesa, si en realitat he actuat amb responsabilitat, control i intel•ligència? El que hagi de ser serà, amb pors o sense. Per tant, FORÇA I ENERGIA POSITIVA !!!

    I això m’ha ajudat moltíssim, fins a tal punt que et puc assegurar que tinc una situació econòmica absolutament precària, però sigui perquè soc creient, sigui perquè he tingut proves en moments tan durs com aquests, se que em vindrà alguna cosa bona, i que no em deixaran “penjada”.

    Tot ve per alguna raó; no hi ha res que passi per casualitat. Si les galeries no mostren exposicions interessants, és perquè pot set s’ha saturat el mercat de obres realment intranscendents, y artísticament poc vàlides, o que no han superat el pas del temps.

    En aquests moments estic llegint l’assaig de Mario Vargas Llosa “La civilización del espectáculo”, una lectura absolutament recomanable, que de ben segur et pot donar resposta al que planteges en l’article i comentaves amb el teu amic artista.

    Comença l’assaig revisant el cèlebre i polèmic pronunciament de T.S. Elliot (poeta, dramaturg i crític literari anglo-estatunidenc del segle XX): “Notes Towards the Definition of Culture”. I un dels paràgrafs crec que es suficientment explícit sobre el que està passat amb la cultura: “La ingènua idea de que a través de la educació, es pot transmetre la cultura a la totalitat de la societat, està destruint la “alta cultura” (la que es patrimoni d’una elit, no vol dir adinerada sinó intel•lectual), doncs la única manera d’aconseguir aquesta democratització universal de la cultura es empobrint-la, tornar-la cada dia més superficial”. Això ho va escriure l’any 1948.
    Desgraciadament, el temps li ha donat la raó, ja que l’intel•lectual ha desaparegut, i els que queden, estan al servei del poder. Ha estat substituït per periodistes advenedissos i polítics menyspreables.

    Total, que desprès d’aquest rollo, el que cal és: il•lusionar-te amb un projecte, no perdre l’esperança i pensar que les coses passen per alguna raó. No som amos del nostre Destí però cal estar preparats per afrontar els avatars de la vida.

    A ser optimista, i a tirar endavant. I sobre tot, aferrar-te a la “alta cultura”, que és la que més a prop està de la Llum de l’ànima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Marta, apuntes molts temes en el teu comentari!
      També penso que cal ser optimistes, i aferrar-nos a l'evidència que hi ha artistes molt bons (com el mateix Vilapuig). Segur que n'hi ha d'altres, alguns els coneixem i els que no, és potser culpa del sistema. No crec que les galeries mostrin només el que hi ha, i com que no hi ha res més interessant, doncs exposen el que hi ha. El que crec de debó, és que no busquen prou, i no fan servir un criteri encertat. Falta caràcter, seguretat, saber el que es vol. Quan això no hi és, és molt fàcil que els hi facin "un rentat de cervell". Hi ha gent, crítics, comissaris, directors de museus, i fins i tot artistes molt influents, que s'acosten als galeristes i els hi fan les propostes que a ells els interessa que s'exposin. Hi ha molta i molt poderosa "falsa cultura". Al davant de tot això, jo em sento com la rata del quadre que il.lustra aquest comentari: absolutament impotent per trobar un camí. Si mai agafo un camí propi, crec que irremediablement quedaré al marge del "món de l'art", de "l'escena", com en diuen ells -vull dir els que estan a dins-. No crec que em deixés manipular. Si jo he de defensar una obra hi he de creure per mi mateixa, no perquè un altre (que no em mereix cap respecte cultural m'ho digui). Això és el que vaig fer durant els darrers anys, a nivell "escena" no m'anava gaire bé, però a nivell de públic, va ser fantàstic. Ara encara no puc decidir, però si algun dia puc tornar-ho a fer, no en tindré cap dubte!. Ara, trobar bons artistes és, sense dubtes, una cosa força difícil.
      Mentrestant, cal seguir preparant-se. Vull dir seguir llegint, veient exposicions, i seguir exercint la capacitat de crítica i de saber ben bé on tenim la mà dreta i la mà esquerra, i no deixant que l'ambient banal, buit, snob, etc. ens faci trontollar la moral ni la seguretat. Amb això, doncs, estic d'acord amb el que planteges al final del teu comentari. Com a mínim, això ens farà sentir a gust amb nosaltres mateixes.

      Elimina