tag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post79363910367249091..comments2024-03-27T20:44:53.331+01:00Comments on El quadern robat: A propòsit d'una obra de l'Oriol VilapuigAnna Belsahttp://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comBlogger3125tag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-57001143511456684242013-09-24T19:35:27.647+02:002013-09-24T19:35:27.647+02:00Marta, apuntes molts temes en el teu comentari!
Ta...Marta, apuntes molts temes en el teu comentari!<br />També penso que cal ser optimistes, i aferrar-nos a l'evidència que hi ha artistes molt bons (com el mateix Vilapuig). Segur que n'hi ha d'altres, alguns els coneixem i els que no, és potser culpa del sistema. No crec que les galeries mostrin només el que hi ha, i com que no hi ha res més interessant, doncs exposen el que hi ha. El que crec de debó, és que no busquen prou, i no fan servir un criteri encertat. Falta caràcter, seguretat, saber el que es vol. Quan això no hi és, és molt fàcil que els hi facin "un rentat de cervell". Hi ha gent, crítics, comissaris, directors de museus, i fins i tot artistes molt influents, que s'acosten als galeristes i els hi fan les propostes que a ells els interessa que s'exposin. Hi ha molta i molt poderosa "falsa cultura". Al davant de tot això, jo em sento com la rata del quadre que il.lustra aquest comentari: absolutament impotent per trobar un camí. Si mai agafo un camí propi, crec que irremediablement quedaré al marge del "món de l'art", de "l'escena", com en diuen ells -vull dir els que estan a dins-. No crec que em deixés manipular. Si jo he de defensar una obra hi he de creure per mi mateixa, no perquè un altre (que no em mereix cap respecte cultural m'ho digui). Això és el que vaig fer durant els darrers anys, a nivell "escena" no m'anava gaire bé, però a nivell de públic, va ser fantàstic. Ara encara no puc decidir, però si algun dia puc tornar-ho a fer, no en tindré cap dubte!. Ara, trobar bons artistes és, sense dubtes, una cosa força difícil.<br />Mentrestant, cal seguir preparant-se. Vull dir seguir llegint, veient exposicions, i seguir exercint la capacitat de crítica i de saber ben bé on tenim la mà dreta i la mà esquerra, i no deixant que l'ambient banal, buit, snob, etc. ens faci trontollar la moral ni la seguretat. Amb això, doncs, estic d'acord amb el que planteges al final del teu comentari. Com a mínim, això ens farà sentir a gust amb nosaltres mateixes.Anna Belsahttps://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-82683082117907037732013-09-23T20:50:48.180+02:002013-09-23T20:50:48.180+02:00L'autor ha eliminat aquest comentari.Anna Belsahttps://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-32214366946758224232013-09-23T18:50:43.734+02:002013-09-23T18:50:43.734+02:00Veritablement frapant aquesta obra de Vilapuig, qu...Veritablement frapant aquesta obra de Vilapuig, que podries subtitular: Quo Vadis Art? I recordo perfectament aquella exposició sobre la por, perquè em va frapar moltíssim de la manera que tractava les pors de l’home més habituals. Vaig encapçalar l’article així:<br /><br />“De la misma forma que los sentimientos y las emociones, definen públicamente al ser humano, los miedos y las fobias lo delimitan a un ámbito introspectivo, personal y en muchas ocasiones difícil de comprender”. (…)Sin duda, el miedo a la muerte es el más evidente, aunque en los actuales tiempos de crisis, otras incertidumbres ocupan su lugar. Tal como indica Valentín Roma en el programa de mano “Sabernos mortales produce un pánico contagioso. Sin embargo, este desconcierto podemos contemplarlo, es decir, lo vemos disperso por el universo visual que nos rodea…”<br /><br />Tal com he comentat altres vegades, ESTEM EN GUERRA. No hi ha trets ni obusos, però la situació és la mateixa; la incertesa. Però per la meva experiència personal, un s’acaba “acostumant” a la incertesa i conviu amb ella, fins a tal punt que no fa pas massa, mentre m’estava banyant a la platja de Mataró – el mar sempre és un renaixement i un reactivant d’energies – vaig pensar: “Oi que t’has de morir i no hi penses?; Oi que agafaràs una malaltia i no hi penses? Doncs per què haig de pensar en la incertesa, si en realitat he actuat amb responsabilitat, control i intel•ligència? El que hagi de ser serà, amb pors o sense. Per tant, FORÇA I ENERGIA POSITIVA !!!<br /><br />I això m’ha ajudat moltíssim, fins a tal punt que et puc assegurar que tinc una situació econòmica absolutament precària, però sigui perquè soc creient, sigui perquè he tingut proves en moments tan durs com aquests, se que em vindrà alguna cosa bona, i que no em deixaran “penjada”.<br /><br />Tot ve per alguna raó; no hi ha res que passi per casualitat. Si les galeries no mostren exposicions interessants, és perquè pot set s’ha saturat el mercat de obres realment intranscendents, y artísticament poc vàlides, o que no han superat el pas del temps.<br /><br />En aquests moments estic llegint l’assaig de Mario Vargas Llosa “La civilización del espectáculo”, una lectura absolutament recomanable, que de ben segur et pot donar resposta al que planteges en l’article i comentaves amb el teu amic artista. <br /><br />Comença l’assaig revisant el cèlebre i polèmic pronunciament de T.S. Elliot (poeta, dramaturg i crític literari anglo-estatunidenc del segle XX): “Notes Towards the Definition of Culture”. I un dels paràgrafs crec que es suficientment explícit sobre el que està passat amb la cultura: “La ingènua idea de que a través de la educació, es pot transmetre la cultura a la totalitat de la societat, està destruint la “alta cultura” (la que es patrimoni d’una elit, no vol dir adinerada sinó intel•lectual), doncs la única manera d’aconseguir aquesta democratització universal de la cultura es empobrint-la, tornar-la cada dia més superficial”. Això ho va escriure l’any 1948.<br />Desgraciadament, el temps li ha donat la raó, ja que l’intel•lectual ha desaparegut, i els que queden, estan al servei del poder. Ha estat substituït per periodistes advenedissos i polítics menyspreables.<br /><br />Total, que desprès d’aquest rollo, el que cal és: il•lusionar-te amb un projecte, no perdre l’esperança i pensar que les coses passen per alguna raó. No som amos del nostre Destí però cal estar preparats per afrontar els avatars de la vida.<br /><br />A ser optimista, i a tirar endavant. I sobre tot, aferrar-te a la “alta cultura”, que és la que més a prop està de la Llum de l’ànima.<br /> <br />Marta Teixidóhttps://www.blogger.com/profile/08594071442305495402noreply@blogger.com