dissabte, 16 de febrer de 2013

El coratge de la Fiona Morrison Porta

    


     Recordo molt bé el dia que la Montserrat Porta em va presentar la seva filla Fiona. Com la seva mare, la Fiona era una noia lluminosa, amb un somriure franc i una energia encomanadissa. Jo havia conegut la Montserrat Porta als anys vuitanta, quan organitzava exposicions a Andorra, que era on vivia, i ens comprava obra per als col.leccionistes d’allà. Era una dona molt simpàtica, de tracte excel.lent. A mi m’agradava molt quan ens venia a veure. Era tant entusiasta i positiva, que aconseguia canviar-me per dins, si jo no tenia un bon dia, i l’efecte d’aquesta transformació durava dies o setmanes. Quan vaig conèixer la seva filla, vaig comprovar que havia heretat aquell do de la seva mare. La Fiona, a més, era tota una esportista. En aquella època es preparava per a representar a Andorra en els Jocs Olímpics en l’especialitat de windsurf. Suposo que tot el que va aprendre quan practicava esport, li va ser molt útil per tot el que li esperava després – o sigui, la vida d’artista. Sense l’esperit de sacrifici, de renuncia, de dedicació constant i exclusiva, de perseverança, potser no hauria arribat on és ara: a punt de representar a Andorra a la Biennal de Venècia. Molt probablement, aquests valors els va aprendre de la seva mare, així com el més important de tots: dedicar la seva vida a allò que portés dintre i la fes feliç.

      Fa uns dies vaig poder veure el video que presenta a la Biennal. Es titula Two Walks, i les protagonistes són la seva mare i la petita Martina, la filla de la Fiona. La mare camina vacil.lant, debilitada, corsecada per una artritis reumatoide que l’ha acabat matant. La Martina corre, camina, juga feliç al costat de la seva àvia. Totes dues s’agafen les mans, les de l’àvia retorçades per la malaltia, o simplement s’estan a la platja l’una al costat de l’altra. La Fiona les observa i estableix un paral.lelisme de totes dues amb la natura que les envolta: Mira la seva mare i a l’hora una branca vella; sabem que ha brotat i florit moltes vegades, però ara és a l’hivern de la seva vida. La mare de la Fiona mira la seva néta, i la seva mirada és com la llum del sol abans de pondre’s. Una mà arrenca l’escorça seca d’un arbre i acarona el tronc llis de sota. Com la Fiona, que voldria alliberar la seva mare del patiment i no pot. La mà s’agafa al tronc, vol sentir la vida de l’arbre. La Fiona vol retenir la vida de la seva mare, vol tornar a encomanar-se de la seva energia, notar el seu batec. Les fulles de la vinya verge, abans de caure són d’un vermell-rosat intens, com el color del cor, o de la sang.

     La Fiona em va escriure que havia fet aquest video com a un regal per a la Martina, per a que sabés el molt que l’havia estimat la seva àvia.  Jo crec que és el testimoni de l’amor de la Fiona cap a totes dues, el seu passat i el seu futur. Tot i la tristor que transmet, m’he mirat el video moltes vegades. Hi ha alguna cosa que conforta, que aporta serenor i esperança. Segurament és la tendresa amb la que la Fiona ha filmat les imatges, amb la que ha sabut sel.leccionar cada una de les escenes, i triar la música adient. La Fiona va aprendre el més important que li va transmetre la seva mare: quan es fan les coses amb el cor, s’arriba lluny.
     

2 comentaris:

  1. M'ha emocionat moltíssim el teu relat, i més perquè al 2010 la Fiona Morrison va fer una exposició de fotografia (Llocsplaceslugares) amb Artgràfic, que va ser la meva primera critica a les vostres exposicions. Les fotos de la Fiona eren d'una profunditat i intensitet extremes. No havia vist fotos com aquelles. Fins i tot he repassat el text que vaig publicar, i del que et deixo un petit paràgraf:
    Llocsplaceslugares un conjunto de treinta imágenes aproximadamente, donde el espectador no puede evitar dejarse llevar por la magia de la nocturnidad o el extraño hechizo que puede ejercer la soledad. La grandiosidad de la naturaleza, luminosa y hermosa, aderezada con un verde esmeralda suave y tenue pero terriblemente mediterráneo, lleno de una extremada calidez.
    Per la teva forma de relatar la teva visió del vídeo, entenc que la Fiona plasma amb sensibilitat exquisida aquest caminar entre àvia i neta, agafades de la mà. Àvia i neta, el relleu generacional, la continuïtat de la vida. Saps, moltes vegades passo per davant d'una guarderia, i aquest agafar-se de la mà entre avis i nets, inclús entre pares i fills no té el mateix significat que la Fiona, crec, que ha donat al seu vídeo. El trobo fins i tot distant, diferent.
    Insisteixo, molt emotiu i malgrat la nostàlgia d'una convivència, i la tristesa del traspàs, sempre hi ha un bri d'esperança. En aquestes situacions, és bo recordar aquella frase de Sant Agustí: no ens entristim d'haver-lo perdut; alegrem-nos d'haver-lo tingut.

    ResponElimina
  2. Hola Anna! Acabo de descobrir el teu bloc i m'encanta. He gaudit molt llegint alguns dels teus relats i em disposo, doncs, a tafanejar-lo de dalt a baix!...:) Un salut,

    David.

    ResponElimina