dijous, 28 de juny de 2012

La nosa

    




     Ara crec que és necessari fer un incís, un parèntesi. Fins ara, totes les històries penjades en aquest bloc són positives: records per guardar, vivències amb màgia, en resum, bones experiències que, sempre que les revisqui, m’aportaran el seu aire fresc i revitalitzant.  Ara bé, això no vol dir que tot el que passa en aquest entorn tingui el mateix caire. En el món real hi ha un cinquanta per cent de cada cosa: de bo i de dolent. De la mateixa manera que hi ha el dia i la nit, l’anvers i el revers, el yin i el yang. Parteixo de la base que ens hem de quedar sempre amb el que és bo, ens dona energia positiva i fa que la nostra vida sigui agradable. Hi ha però,  una història terrible, que de tant en tant em ve a la memòria. Una història cruel, corprenedora, incomprensible. L’explicaré com a mostra d’aquest cinquanta per cent de dolent que també és present al meu voltant, i que mai explico.

     Durant uns anys, vaig tenir contacte professional amb un artista estranger que vivia a Barcelona des de feia molts anys. Era un tipus espontani, natural, de tracte simpàtic. Com a artista era un treballador incansable; es passava moltíssimes hores a l’estudi madurant i realitzant projectes que després defensava amb una energia, una convicció i una passió encomanadisses. A més a més, posseïa una empenta formidable, que li va servir per obrir portes molt importants. A mi em queia molt bé, m’alegrava molt quan em venia a veure i havíem mantingut llargues converses.

     Una d’aquestes converses deuria derivar cap al tema dels animals per a que ell m’expliqués allò. Segurament, jo li deuria haver explicat coses de la meva gata i va ser llavors, quan em va dir que ell havia tingut un gos feia molts anys. Va estar força estona parlant del seu gos, sobretot perquè quan ell estava sol a Barcelona, era la única companyia que tenia. Em va parlar de la complicitat entre tots dos, de les passejades que feien junts. Qui no ha tingut mai un animal a casa no en té ni idea del pes que te la seva presència incondicional. Un animal esta al nostre costat sense jutjar-nos, ni fer-nos cap retret, esta al nostre costat fins a la mort. En la mirada d’un animal es llegeix el seu amor sense límits, la seva fidelitat inqüestionable. Ell va parlar tant del seu gos, que jo li vaig preguntar que se’n havia fet d’ell. Ja suposava que era mort, perquè ell em parlava de feia més de vint anys enrere. Recordo que em vaig mig marejar quan em va respondre: Tuve que marchar a mi país y lo sacrifiqué.

     Afortunadament,  vaig perdre el contacte amb aquest artista. Un bon dia, va deixar de venir a veure’m. Probablement, jo havia deixat de ser-li útil. O potser després d’aquella revelació ja no era tant amable amb ell com ho havia estat fins llavors. En qualsevol cas, aquella història del gos em va deixar una petja tant profunda, que avui encara hi penso.
   

3 comentaris:

  1. Aquesta història posa els pèls de punta. Hi ha gent que sembla que no tingui res a dins. Quin ensurt!

    ResponElimina
  2. M'ha deixat molt colpida aquesta història. Només puc dir que l'home és capaç de tot lo millor i de tot lo pitjor. L'art d'aquest artista seria per a mi, més que discutible amb un comportament com aquest.

    ResponElimina
  3. Completament d'acord Anna. Tot i que Marta, la conducta execrable, (encara que no sé de qui es tracta) no el fa pitjor artista. Picasso maltractava les seves dones i obviament no el fa pitjor pintor. O per posar un personatge més actual, que l'actor Johnny Depp destrossi una habitació d'un hotel, tampoc el fa pitjor actor. La dita diu que darrera un gran artista hi ha una gran dona, no pas una gran persona ;-)

    ResponElimina