dimarts, 29 de maig de 2012

En Barbat/H i la seva poesia visual

  



     Podria afirmar que la galeria ha estat transcendental en la meva vida i no exageraria gens. La història que ve a continuació ho demostra.

     Fa molts anys, tants com vint-i-quatre, hi havia un noi que visitava la galeria els dissabtes al matí. Era fàcil fixar-se en ell, perquè venia molt d’hora. El públic dels dissabtes s’acostava a la galeria cap al migdia, i ell en canvi, era el primer visitant del matí, arribava poc després d’obrir, cap a dos quarts d’onze.  El primer record que tinc d’ell és la tranquil.litat que transmetia. Recordo que sempre anava vestit amb texans i una samarreta molt blanca. Portava el cabell una mica llarg, i el seu aspecte era de netedad i transparència. La seva presència era quasi espiritual, mirava l’exposició silenciós i atent, amb un posat interessat i una mirada analítica.

    El juny de 1988, teníem una exposició de poemes visuals de Joan Brossa. El primer dissabte al matí, després d’haver inaugurat, va aparèixer aquell noi, i com de costum, va ser el primer visitant que va entrar aquell dia. Aquella va ser la primera vegada que vam parlar, perquè va comprar dos dels poemes visuals que teníem exposats. Vaig saber doncs, que era un gran admirador d’en Joan Brossa i això em va agradar molt. No va parlar gaire, de fet era una persona de poques paraules, però em vaig fixar que la seva mirada era franca i honesta,i que convidava a la confiança.  Més endavant, la Pepa Llopis, la dona d’en Joan Brossa, em va dir que les persones que ténen moltes coses a dir, parlen poc. Aquell dia, em va dir que ell també feia poesia visual.

     Els primers poemes visuals que em va ensenyar, eren unes cartes de joc que havia transformat en homenatges als seus artistes favorits. Les vaig trobar genials, i vaig decidir ensenyar-les a en Joan Brossa. Recordo l’entusiasme d’en Brossa mirant aquelles cartes, i que li va dedicar un cartell de l’exposició, amb la frase “de poeta a poeta”.  Li vaig donar durant la seva següent visita. Em va donar les gràcies, i recordo que no va manifestar un gran entusiasme, cosa que em va estranyar.

     Van passar els mesos, i aquell noi discret i silenciós, va seguir venint a la galeria els dissabtes al matí.  Reflexiu, s’aturava al davant de cada una de les obres exposades, com si volgués arribar al fons de la intenció de l’artista que les l’havia creat. Després, veia com marxava, i cada cop em feia més preguntes sobre la seva vida.

     Un dia, va aparèixer carregat amb dues carpetes. Em va dir que una era per a en Brossa i l’altre per a mi, un regal d’agraïment per aquella dedicatòria. Les carpetes contenien trenta-dos poemes visuals en homenatge a Joan Brossa.  Els havia estampat en serigrafia, i tots i cada un d’ells eren una mostra d’enginy, de lucidesa i d’extrema intel.ligència. Em vaig quedar sense paraules. A mi que m’havia semblat poca cosa, l’agraïment que em va demostrar aquell dia!. En Joan Brossa, quan va veure aquells extraordinaris poemes visuals em va dir: a aquest noi li has de demanar la mà.

       Des del 23 de setembre de 1992, és el meu marit. Des d’aleshores ha continuat fent poemes visuals. Només els ha ensenyat a dues o tres persones, ell és així.

7 comentaris:

  1. Una història tendra. Avui els he parlat als alumnes del Brossa, els he ensenyat la web de l'artista on hi ha una sèrie de poemes visuals amb els que pots jugar a endevinar significats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona idea. A mi, la poesia d'en Brossa em va ensenyar que tot et pot conduïr a una altra realitat sorprenent. Una bona manera d'introduïr-los a l'art contemporani.

      Elimina
  2. Una bonica història.
    M'has fet recordar l'Emily Dickinson per allò de guardar els poemes al calaix.
    Les coses bones més tard o més d'hora surten a la llum però.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He llegit el teu comentari mentre obria un sobre que contenia una altra foto teva!.Abans de que tot comencés a trontollar no ens paravem a veure aquestes flors magnífiques que trobem en el camí.

      Elimina
  3. Bon vespre, Anna.

    Quan es parla de poesia, automàticament associem a la paraula mots com: estrofa, rima, ideal, vers... però no és necessari seguir escrupulosament aquests cànons per trobar l'art de les musses Calíope, Erato o Polimnia en un text expressament construït. Hi ha narracions que per si mateixes, desprenen l'encis de la flaire poètica.

    I amb aquest text trobo Anna, que saps embolcallar al lector de tots els requisits poètics, a través d'una narració absolutament embriagadora, molt tendra, i demès amb algunes dosis de suspense que fa que no es pugui deixar la lectura fins al final.

    Tot i que el nexe comú del text és Joan Brossa i la seva poesia visual, curiosa, atractiva, critica y caustica però molt poc bucólica o romántica, ens parles d'una història d'amor, i ja se sap que "en l'amor i en la guerra, tot si val". Serveixi doncs la quotidianitat pràctica de la poètica de Joan Brossa, com a rerafons d'aquesta trama, perfectament estructurada, pulcrament presentada i magnificament expressada.

    Com sempre, un plaer llegir-te. Fins ben aviat !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Marta, pels teus comentaris. Vaig començar aquest bloc com qui envia un missatge en una ampolla, cada cop més aclaparada per un entorn que trontolla i s'enfonsa de mica en mica. Em fa feliç saber que algú ha trobat aquest missatge, i ja no em sento tant sola.

      Elimina
  4. No se si es perquè us conec a tu i al Carles, però aquest text m'ha emocionat profundament. Ja fa molts anys, vaig tenir la gran sort de veure una serie dels poemes visuals del Carles, i em van impactar moltissim, eren genials, fabulosos, preciosos, i mes. És una llàstima que no els pugui veure mes gent.

    ResponElimina