Durant tots els anys que vaig fer de galerista, mai vaig donar falses expectatives a cap artista. Mai vaig prometre cap exposició si no tenia la seguretat de poder-la fer. Només una vegada, quan ja teníem quasi tot a punt per emmarcar un conjunt de fotografies de Jordi Casañas (1), el galerista va decidir canviar el rumb de la galeria, i vaig haver de dir-li que no faríem l’exposició. Però li vaig donar la meva paraula de que, si mai tornava a estar en disposició de programar-li una, ho faria. I així va ser. La imatge de la postal inaugural del quadern robat va ser seva, i pocs mesos després vam fer-li la primera individual. Per a mi, la paraula donada té un valor essencial. Però durant els últims mesos he hagut de tastar el sabor amarg dels qui no actuen així, dels que prometen coses que no fan. Pitjor encara quan jo no havia demanat res. La cosa és que durant les últimes setmanes del quadern robat, ens va visitar una editora que va comprar una petita obra de David Ymbernon. Ens va explicar que acabava d’editar una novel·la ambientada en el París de principis de segle, i jo li vaig explicar que feia molts anys, jo n’havia escrit una ambientada en la Viena de principis de segle, i que, de fet, era la que havia donat el nom primer al bloc, i després a la nostra galeria (2). La va voler llegir, i jo, ximple de mi, li vaig deixar un manuscrit. Unes setmanes després, em va dir que el meu text li havia agradat i que, si jo no tenia pressa, perquè en aquell moment tenia molta feina, volia editar-la. Em va parlar de la boníssima correctora d’estil que tenia, i em va dir que tenia la idea de fer un llibre il·lustrat. Va dir que potser no em faria rica, però que tindria un llibre molt maco. També em va dir que em faria un contracte i tot. Em va demanar que li enviés el llibre en format Word per poder-lo treballar. No sé ben bé perquè, però tot allò, que fa vint-i-cinc anys m’hauria fet tornar boja d’alegria, em va deixar completament freda. No sé perquè, però no me la creia.
Van passar els mesos.... L’editora em donava cites que després cancel·lava a causa de reunions inesperades, excés de feina o accidents insòlits del seu gos. Òbviament, amb el temps vaig entendre que, de tot allò que m’havia dit, res de res. De fet, potser això és el millor que podia passar, perquè el meu llibre, vist amb la perspectiva dels anys, era ben fluix, i a més, l’havia escrit feia més de quaranta anys. No m’identificava gens amb la persona que jo era aleshores. Quan el vaig rellegir abans d’enviar-li l’arxiu per mail, se’m feia estrany que li hagués agradat. Molt probablement, això és el que li hauria dit en cas d’haver tingut la reunió que mai es va produir.
I jo em pregunto: quina necessitat té la gent d’embolicar la troca? Jo mai vaig demanar res, va ser aquella senyora que es va ficar tota sola de peus a la galleda. I si havia canviat d’opinió, tant costava donar la cara i explicar-ho? Em dol que m’hagin fet allò que jo mai he fet a ningú. A aquestes alçades de la pel·lícula, sincerament, fa molta mandra viure situacions com aquesta No entenc a què treu cap, ni quina lliçó en puc aprendre de tot plegat. O potser sí. Aquesta experiència, malgrat que enfadosa, m’ha fet veure que, després d’anys d’entrenament, el sentit de la desconfiança envers determinades persones segueix en forma. Però no sé si això és bo o és dolent.
Notes:
(1). Vegeu "La ciutat i la vida. Les fotos de Jordi Casañas"
(2). Vegeu "Sobre el títol d'aquest bloc"
