El true crime (expressió en anglès que vol dir “crim real) és un gènere literari, cinematogràfic o periodístic en el que l’autor o autora analitzen un crim real, detallant totes les circumstàncies en les que s’ha produït, i estudiant el perfil de la víctima i de totes les persones amb les que directa o indirectament s’havia relacionat en vida. De vegades hi ha un causant, que també s’analitza amb pèls i senyals, i de vegades no perquè el crim ha quedat sense resoldre. Fa algunes setmanes vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote, i la lectura em va fer pensar que aquest gènere s’ha circumscrit sempre a crims de sang. Però la paraula “crime”, en anglès, també es podria traduir per “delicte” i sobre “delictes reals”, la panoràmica és més amplia. Cenyint-nos al món de l’art, que és en el que m’he mogut tota la vida, i per tant, el que conec millor, hi ha el fantàstic llibre de Juan Tallón “Obra maestra”. En aquest llibre, l’autor descriu la desaparició d’una escultura de 200 tones de Richard Serra que havia estat dipositada al Museo Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid i que va desaparèixer del magatzem on estava en custòdia sense deixar rastre. Tallón segueix el mateix mètode que Capote: llegeix tota la premsa, accedeix a les actes judicials i s’entrevista amb les persones implicades. “Obra maestra” doncs, es podria considerar dins el gènere de true crime amb el món de l’art com a escenari. Jo mateixa, sense ser-ne conscient, ja vaig escriure alguns articles d’aquest bloc que podrien qualificar-se de true crime, tot i que sense descriure les derivades, simplement perquè no n'hi van haver: La desaparició de l’Oteiza, De guant blanc o Un capritx. Ara relataré un altre fet que va quedar sense resoldre i que em va estar torturant durant setmanes.
Era un divendres al vespre. Jo estava molt cansada perquè portava moltes hores fent inventari. De tant en tant, i quan la feina afluixava, m’agradava fer-lo, per controlar els stocks d’obra gràfica i per re-visitar totes les obres que teníem a la galeria. Era una feina feixuga: buidar calaixos, revisar carpetes i anar fent creuetes als llistats de dipòsit. Per això, quan dos companys de l’altra galeria em van venir a fer una visita, em vaig alegrar. Era la manera de parar, per aquell dia. Venien de fer un cafè, i tots tres ens vam asseure a xerrar a l’entrada de la galeria. Durant tota l’estona que vam estar allà, no va entrar ningú. Quan s’acostava l’hora de tancar, els vaig deixar sols per anar a baixar la reixa de l’aparador. Quan vaig tornar, ells es van acomiadar, i jo vaig tancar la galeria i vaig marxar. Però jo havia comès un error. Quan els meus companys van venir, enlloc de tornar a desar tot el material un altre cop al calaix, el vaig deixar apilat al damunt de la calaixera. La última cosa que havia inventariat, perquè així constava en els meus llistats, era una petita carpeta commemorativa dels XV anys de La Polígrafa, que contenia petites litografies de grans artistes: Wifredo Lam, Christo, Miró, Tàpies.... Quan m’hi vaig voler posar al dia següent, no vaig poder. La carpeta havia desaparegut. Vaig trucar a un dels companys, per explicar-li el que havia passat, i per si ell recordava si havia entrat algú durant els minuts que jo m’havia absentat, però no recordava que hagués entrat ningú. Vaig anar a posar una denúncia a la policia, però tot i fer-ho, em van dir que, com que es considerava un furt, no serviria de res de cara a l’asseguradora.
Aquest episodi em va generar un gran malestar. No parava de donar-hi voltes. Segur que, distrets com estaven, no s’havien fixat en que havia entrat i sortit el possible lladre. Però... i si el lladre havia estat un d’ells dos? Van passar mesos, potser fins i tot anys. Havíem organitzat una petita exposició amb els gravats que teníem de Wifredo Lam, aprofitant que La Caixa (el Caixafòrum encara no existia) feia una magnífica retrospectiva d’aquest artista. Un dia, mentre la preparàvem, un d’aquells dos companys (que ara ja és mort) va venir a veure el muntatge. Li vaig ensenyar una petita litografia que jo trobava especialment bonica. Se la va mirar, i llavors em va dir que ell trobava millor la de la carpeta dels XV anys de La Polígrafa. Va ser com rebre un cop de puny. Quan l’havia vist? Era una carpeta de l’any 1979 i era difícil que n’estigués familiaritzat. Estava exhaurida i feia poc que treballava allà. La sospita em va tornar, però no tenia proves ni confiança per explicar-ho a ningú.
Han passat molts i molts anys d’aquest episodi, i, donat l’historial de desaparicions d’obres d’aquella galeria, també penso que algú podia haver entrat quan no hi érem (algú que tenia clau i que coneixia el codi de l’alarma) i haver-se emportat la presa més fàcil: la petita carpeta que estava al capdamunt de la pila de l’obra gràfica. O simplement va entrar algú quan tots estàvem distrets, i se la va endur. Casos sense resoldre, fets que no s’obliden.
