Amb motiu d'un premi

      

     Conec en Toni Giró des de fa més de trenta anys, quan ell encara era un estudiant de Belles Arts i jo feia pocs anys que treballava a la galeria Joan Prats. El vaig conèixer perquè en Jim Bird, artista de la galeria, el va contractar com a ajudant quan venia a Barcelona a fer estades relativament llargues. Sovint, en Toni Giró venia a la galeria, a fer-li encàrrecs. El record que tinc d’ell d’aquella època era el d’un noi discret i servicial, involucrat en el treball d’en Bird, eficient i de tota confiança. Sempre pensava que en Jim Bird tenia molta sort de tenir aquell ajudant tant responsable.

      Amb el temps, en Toni es va convertir en un visitant assidu de les exposicions que fèiem a Joan Prats-Artgràfic. Les comentàvem; però ell continuava sent molt discret, mesurava els seus comentaris, o simplement se’ls guardava per a ell mentre observava les obres amb una mirada atenta als detalls. Reflexiu com és (i era), segur que li passaven mil idees pel cap que no em transmetia, guardant-se-les per a ell amb la seva més màxima prudència. 

 

    Els anys van anar passant, i quan vam obrir el quadern robat, en Toni va seguir visitant les nostres exposicions, fent-nos costat durant les inauguracions i els actes col·laterals que organitzàvem. Però mai, des de que el conec, em va parlar de la seva obra, ni va fer el més mínim intent d’ensenyar-me el que estava fent. Faig un parèntesi per afegir que aquesta és una tònica constant en tots els artistes que hem exposat al quadern robat. Sempre hem estat nosaltres que hem anat a les obres, mai a l’inrevés. O sigui que, el tarannà d’en Toni Giró era com el de tots els altres: prudent, reservat, modest, gens invasiu. Per lògica, vaig ser jo qui va anar descobrint, a poc a poc, la dimensió de l’obra que estava fent. Una obra personal, que reflexionava sobre el món des de la seva òptica particular, des de la seva experiència i records, des de les seves inclinacions intel·lectuals, des de les seves fílies i les seves fòbies. Una obra al marge dels temes tòpics del moment, de les tendències i les modes. Ben aviat, m’hi vaig sentir atreta per simpatia. Simpatia en el sentit etimològic de la paraula, que ve de la grega sympatheia i que ve a significar una cosa semblar a “sofrir junts” , i comporta la capacitat de percebre les emocions de l’altra, la sensació d’estar compartint un sentiment.  Les obres de Toni Giró despertaven idees que jo havia experimentat, sensacions o estats d’ànim que havia viscut, reflexions que jo també m’havia fet. El sofriment compartit és doncs una cosa positiva.

 

     Quan vam descobrir les obres de la sèrie “Revelacions”, va ser una identificació immediata. Jo em sentia exactament com tots i cada un dels cotxes en flames de la sèrie. Res podia expressar millor el meu sentiment de ràbia i impotència, sobrevivint un moment frustrant i inhòspit per a les arts visuals, especialment des de la perspectiva d’una galeria d’art modesta, sense història, fama ni grans noms. Un moment en que l’interès desinteressat (per mil motius) envers l’art contemporani s’ha fet fonedís i ha convertit la meva feina en una travessa pel desert. Per això valoro molt el premi que li ha atorgat el Gremi de Galeries per aquesta exposició. Demostra que, encara que travessem un desert ple de pedres i estèril, no estem sols. Sofrim en companyia, i això és precisament el que ens ha ajudat a arribar fins aquí.  

El circ

 

     Em vaig incorporar al món de l’art contemporani quan vaig començar a treballar en una galeria. Era jove, i portava gravats a foc uns valors que eren els que m’havien conduit fins allà. Eren els d’una estudiant aplicada, que gaudia fent el que feia i que, com que era molt exigent amb ella mateixa, no parava fins a fer les coses bé. Aquests valors doncs passaven per : coneixement + treball + dedicació completa = bons resultats i, molt important, reconeixement. El que no sabia en aquells moments, i això em va costar un daltabaix emocional considerable, era que per a bregar en el aquell món em feien falta unes altes dots que passaven per damunt de totes les altres: les dots de la política. Jo ja havia sentit moltes vegades la frase que deia en Ferran García Sevilla als seus alumnes: “No importa que el que feu sigui una merda, el que importa és amb qui et relaciones”. Doncs exactament això, que a mi en aquells primers anys m’escandalitzava, era, segurament, el més important per moure’s en l’ambient en el que jo havia aterrat. De poca cosa em servirien els coneixements, ni el bagatge que havia acumulat durant els anys d’estudiant. Jo era poc política i tenia una gran confiança amb mi mateixa. Precisament, aquestes dues característiques es tornarien en contra meu i em farien passar  molt males estones. 

 

     Per començar, vaig aconseguir que altres companyes de la galeria – especialment la que feia de directora- em veiessin com a una enemiga. Es tractava de marcar bé el terreny i fer-me entendre que, per molts mèrits que jo fes, i per molt bones qualitats que demostrés, mai em podria moure del petit terreny que m’havien assignat. I això ho van fer ignorant-me i bordant fort si m’hi acostava. Cap idea meva seria mai tinguda en compte. Jo estava per sota seu, llavors i sempre. Des del primer dia vaig veure que aquells valors que a mi sempre m’havien regit, em servirien de ben poca cosa. Perquè els que allà valien per tal de ser “algú”, no passaven pel treball, ni per la constància, ni per la capacitat intel·lectual, ni molt menys pels bons resultats. Les habilitats que s’havien de tenir eren unes altres, i ben aviat vaig veure que jo no les tenia. Això encara es va fer més palès amb la segona directora. La primera tenia el seu criteri, que encara que no coincidís amb el meu, era vàlid en altres cercles. Però amb la segona, tot es va fer molt confús. Excepte una cosa: el galerista la tenia en la màxima consideració, i això vol dir que alguna cosa feia bé, o molt bé. Encara que no sabéssim exactament quina era. Amb el temps vaig aprendre a navegar en aquestes aigües tèrboles, però per mantenir l’autoestima, vaig haver d’assumir que la meva vida començava quan baixava la reixa.  

 

     Ahir, comentant això amb un bon amic, ell ho va resoldre amb una equació en la que jo no hi havia pensat. Em va dir que si jo no hagués obtingut bons resultats (això vol dir fer moltes vendes), m’haurien fet fora a la primera. Així doncs el màxim reconeixement allà dins era, simplement, que em perdonessin la vida. Vaig ser una gladiadora, que es va jugar la vida en aquell circ, i salvar la pell era la única cosa a la que podia aspirar. Les altres dues, jugaven en una altra lliga i em miraven des de dalt. Els fantasmes polítics mai arrisquen res. Són els que, des de la grada, juguen amb el poder i sempre guanyen.