dijous, 23 de març del 2023

L'hora crítica

 



     Quan visitem l’estudi d’un artista ens agrada anar-hi d’hora. Això vol dir que si quedem al matí hi anirem de 10 a 11 (màxim), i si quedem a la tarda, hi anirem cap als volts de les cinc. Si podem triar, preferim a la tarda, perquè és més llarga. I això és així perquè ens agrada veure les obres amb calma, i conversar amb l’artista tranquil·lament. És important entrar al seu món sense pressa, i veure les obres bé, entendre-les i entendre el seu context; conviure amb elles una estona, per tal de veure la seva projecció. Si ens parlen, i com ho fan. De vegades, s’independitzen de l’artista i agafen vida pròpia. Tot això, ho pots veure si fas una visita a l’estudi pausada i sense pressa, i per suposat, sense mirar el rellotge. És cert, que hi pot haver directors/res d’institucions molt enfeinats/des, amb una agenda molt atapeïda, i que amb sort, podran esgarrapar una hora per visitar un artista que els interessa, i això ja serà molt. Moltíssim. Per tant, és d’agrair que facin la visita, i a ells no els hi tindré en compte que, de tant en tant, hagin de mirar el rellotge. Però els galeristes no tenen excusa. Sempre podran trobar un dia que no tinguin altra cosa a fer que passar un matí o una tarda amb un artista. 

 

     Fa anys, però, vaig conèixer un galerista que sempre, sempre, sempre, feia veure que era l’home més ocupat del món. Rarament es parava a conversar amb clients a la galeria; com a molt, els saludava corrent, quasi sense ni entrar, perquè l’esperava alguna cosa molt important i no es podia retardar ni cinc minuts. I si no tenia més remei que aturar-se una estona, no passaven ni cinc minuts que mirava el rellotge, treia l’excusa d’una reunió, i marxava esperitat. A les inauguracions, passava de pressa entre la gent, sense aturar-se ni un moment , sempre mirant més enllà dels grups, amb l’actitud de què buscava algú. Però això era així sempre. Els que només el veien de tant en tant, es podien creure que havia quedat amb algú que no acabava d’arribar, però si l’havies observat des de feia temps, ja sabies que era la seva actitud, que la qüestió era no aprofundir en cap conversa, perquè en el fons no hauria sabut gaire bé què dir. La cosa és que aquest galerista sempre quedava amb els artistes cap a la una. Jo suposava que potser després els convidava a dinar a algun restaurant, perquè això era el que més li interessava del món (els restaurants); i perquè potser amb una copa de vi a la mà, s’inspirava més en la conversa. 

 

     Un dia, em va demanar que l’acompanyés (mai vaig entendre exactament perquè). Com era d’esperar, havia quedat amb l’artista a la una. Jo vaig protestar, perquè em semblava massa tard. A més, jo no tenia un horari flexible, amb la qual cosa no m’anava bé quedar tant tard. “No pateixis”- va dir- a dos quarts de dues, màxim a les dues, ja seràs fora”. Al davant de la meva cara d’interrogació intensa, es va explicar. “Sí, dius que tens un dinar a les dues, i la visita mai dura més d’una hora. En tres quarts d’hora màxim, visita enllestida”. O sigui, que quedar a la una era l’estratagema per “ventilar-se” ràpid les visites als estudis. I per seguir fent creure que era l’home més ocupat del món, etc. etc. etc. I la gent, els que el coneixien poc, s’ho creien. 

2 comentaris: