diumenge, 17 de gener de 2021

Una història provisional dels 90

 

     


 

     L’altre dia, mentre visitava l’exposició Acció!, una història provisional dels 90 al Macba, vaig tenir una sensació molt estranya i inquietant. Després d’una estona de recórrer les sales del museu i de mirar les moltes fotografies que documentaven accions que havien tingut lloc als anys 90, em vaig preguntar: i jo, on era?. Seguint aquella exposició vaig tenir la sensació que se m’havia esborrat tota una dècada de la memòria. Coneixia alguns dels artistes que protagonitzaven moltes de les accions, però era incapaç de recordar, de trobar en la meva memòria, la constància de tot allò que havien fet. Era ben bé com si durant aquella dècada hagués estat en coma, o abduïda per uns extraterrestres que m’havien esborrat els records, o que un succés traumàtic m’hagués produït una amnèsia selectiva. També podia passar que jo patís un trastorn de la memòria descrit com a “Deficiència Severa de memòria Autobiogràfica”, segons el qual, els subjectes que el pateixen experimenten la incapacitat de recordar episodis sencers de la seva vida. És un trastorn de naixement que fa que els episodis viscuts es vegin en tercera persona. O sigui, exactament el que em passava a mi veient aquella exposició: el museu m’explicava allò que a mi se m’havia oblidat del tot. També podia haver passat que, de tot allò tan històric, no me’n havia ni assabentat. Als anys 90 no existien les xarxes socials, ni tan sols l’accés a internet. Si no tenies una certa proximitat als nuclis artístics dels que sorgia tota aquella activitat performativa, si ningú te’n feia partícip, no sé pas com ho podies saber. De tota manera, el fet em va semblar preocupant, sobretot perquè durant aquells precisos anys jo estava treballant al món de l’art. La sensació de patir un trastorn de memòria, una el·lipsi temporal severa em va perseguir durant tota la visita a l’exposició i encara ara em dura.

 

     Quan vaig arribar a casa, vaig esforçar-me en recordar el que havien estat per a mi els anys 90. És una dècada, i una dècada és molt de temps. Tornant del museu, aquell espai temporal em semblava un buit fosc i misteriós. Vaig agafar la pila de postals que guardo de totes les exposicions que es van fer a la galeria en la que treballava. Com a mínim, em va semblar que em donarien la resposta a la pregunta sobre on era jo durant aquells anys i en què m’ocupava concretament. Vaig apuntar uns quants noms que trasllado aquí en ordre d’aparició:  Tàpies, Brossa, Alfons Borrell, Hernández Pijuán, Jordi Alcaraz, Eugeni Forcano, Hiroshi Sugimoto, Georg Baselitz, Juan Uslé, Perejaume, Ràfols Casamada, Zush, Miquel Navarro, Dora García, George Condo, Jim Dine, Manel Lledós, Guinovart, Joan Ponç, Hannah Collins, Benet Rossell, Jorge Pombo, Chema Madoz, Riera i Aragó, Manuel Ángeles Ortiz, Julio González, Ricardo Cotanda, Max Ernst, Luis Gordillo, Ferran García Sevilla, Christo i Robert Motherwell. Suposo que hi deurien haver uns quants més, però sóc conscient que no conservo totes les postals de totes les inauguracions.

 

     La conclusions que en trec són dues:  que de mons de l’art n’hi ha més d’un, i que no sempre han estat interconnectats i que com bé diu el subtítol de l’exposició, la història sempre és provisional. La meva, però també la dels que me l’expliquen. Al cap em ve una frase de Mario Benedetti: No vayas a creer lo que te cuentan del mundo, ya te dije que el mundo es incontable.

 

 

Nota: la foto que il·lustra l'article és propia (acció propiciada al voler obeir estrictament la fletxa que indicava el camí d'entrada a l'exposició). 

 

Cap comentari:

Publica un comentari