dissabte, 19 de desembre de 2020

Els trofeus (Itinerari per a unes obres de Fiona Morrison)

 

      


 

      No s’imaginava que, després de travessar el bosc sent ja de nit, arribaria a una casa solitària. S’havia desorientat en voler fer drecera, i com que aviat entraria l’hivern, la foscor l’havia envoltat massa d’hora, sense que es donés compte. Potser fins i tot havia estat caminant en cercles, perquè li semblava tornar una vegada i una altra als mateixos arbres, les mateixes bardisses, les mateixes clarianes. La llum havia anat fent canviar les tonalitats, l’aire havia passat dels grocs als verds, i després el violeta havia donat pas al blau nit. Es va aturar per descansar la vista en les fulles d’un roure que brillaven en la foscor, posseïdes d’una fosforescència quasi fantasmal. Es va asseure al peu de l’arbre, cansada de caminar sense un destí clar. El camí havia desaparegut i la seva orientació s’havia fet miques. Va ser des d’allà que va veure la casa: una paret blanca que apareixia de forma intermitent entre les fulles dels arbres mogudes pel vent.

 

     Es va aixecar i s’hi va acostar. Era una casa senzilla: parets blanques, porta i finestres a banda i banda, dues finestres amb balcó al pis superior. No es podia saber si estava habitada, tots els porticons estaven tancats i no hi havia cap llum encès a fora. Al davant de la casa hi havia una explanada en la que hi creixien tot tipus d’herbes. Llavors, li van cridar l’atenció un objectes escampats per l’herba i que lluïen en la penombra. Eren uns petits gerros de ceràmica blanca. En va agafar un, tenia la mesura de la seva mà, de fet, tots la tenien. Es va fixar en que no n’hi havia cap d’igual, el volum i la forma eren ben diferents entre sí. Va desar el gerro sobre una caixa de fusta que estava recolzada en una paret de la casa. Tot d’una s’hi va identificar. Aquell petit gerro, allà sol, estava descol·locat i perdut, com ella. No hi havia res a dins, i ella va pensar que aquell recorregut per la foscor també l’havia buidat, de records, de voluntat, de llocs. En aquell precís moment, es sentia fora del temps, vivint en una mena de llimbs, en un espai indeterminat entre el present i la memòria.

 

     Va pensar que cada un d’aquells gerros eren animetes en pena que buscaven recer. Cada un d’ells havia contingut una vida que se li havia escapat, i que ja no podia relatar perquè no podia ni tan sols recordar-la. Només eren rastres, testimonis d’un instant fugaç de la línia del temps.

 

     Al davant de la casa, arran de paret i a banda i banda de la porta, hi havia un banc de pedra. Va recollir els petits gerros (eren 10) i els va arrenglerar a sobre del banc per a que estiguessin tots junts. Feien l’efecte d’uns trofeus anònims: sense placa, sense destinatari. Es va asseure un moment al seu costat, i llavors va veure el camí, que sortia d’un costat del prat i que, resseguit de matolls, s’endinsava bosc enllà. Un camí sempre porta a algun lloc i ja feia estona que ella buscava un camí. El seguiria, sense pensar. Les circumstàncies obligaven a no pensar massa, a deixar els plans a l’atzar, a seguir vivint en un present sempre etern. Els petits gerros blancs quedarien per sempre gravats a la seva memòria, ben arrenglerats, tal com els havia deixat, com una prova (com un trofeu) d’aquell parèntesi.

1 comentari:

  1. Text delicat, tendre. Com una imatge nítida en un temps en que tot sen's fa difós...

    ResponElimina