Sota la síndrome de Pollyanna

     

     Aquests dos mesos de confinament, obligat per la pandèmia, m’han passat volant. És veritat que he tingut la sort de no caure malalta, i de que ningú del meu entorn familiar hi caigués. Però mai m’hauria imaginat que una aturada com aquesta m’anés tant bé, física i psíquicament. Hem hagut de tancar la galeria, amb tot el que això comporta, i el futur és del tot incert. Però durant aquests dos mesos, han nascut dins meu una esperança i una il·lusió inimaginables dos mesos abans. A poc a poc em vaig anar adonant que preocupar-se per la situació no tenia cap sentit, perquè res estava ja a les meves mans. Es tractava de fer coses sense sortir de casa, i de fet, se’n poden fer moltes. Potser perquè sempre he sigut de viure de portes endins, tot plegat m’ha resultat fàcil. Les possibilitats que ens donen les xarxes i la vida virtual, han ajudat a no perdre el contacte amb res ni amb ningú.

    Potser feia temps que no feia tantes coses com durant aquests dos mesos. He pogut dedicar al piano tantes hores com he volgut, i m’ha fet il·lusió repescar peces que havia tocat feia anys i que tenia oblidades del tot. És cert que aquesta pràctica musical em desperta sempre molta nostàlgia de les hores compartides amb en David Padrós, que ja no hi és. Però em feia sentir bé el fet de que estava seguint un consell que em repetia una vegada i una altra cap al final: “Sobretot, no deixis mai el piano”. A més, aquesta situació anòmala, em va portar a comunicar-me més amb tots els artistes del quadern robat, que m’anaven compartint el seu confinament, a través de fotografies i pensaments escrits, i que he anat publicant a les xarxes, per tal de què el tancament forçat de la galeria no els fes perdre visibilitat. Avui que tot és tant efímer, la lluita contra l’oblit és un deure. Entre tots, vam pensar també un projecte d’exposició, que vam titular “En confinament”, perquè totes les obres que la integraven havien estat creades o finalment resoltes durant aquest període de reclusió. I perquè totes les obres reflectien de manera clara i expressa l’esperit d’aquests moments inèdits en els que el món que coneixíem fins ara estava literalment en suspens. Aquesta exposició la mantindrem penjada a la web durant un temps indeterminat.

     Abans de que passés tot això, sovint el pessimisme, però sobretot l’escepticisme, em guanyaven la partida. Però l’altra dia, quan vaig haver d’anar a la galeria per una visita concertada - permesa en aquesta etapa del confinament -, em vaig adonar de que alguna cosa important havia canviat. Em sentia profundament a gust, com feia molt (anys?) que no m’hi sentia. Les ganes de reprendre l’activitat eren més intenses i brillants que mai. Em vaig adonar de que aquest parèntesi m’havia provat molt. Més que cap període de vacances, més que cap experiència anterior. Potser perquè, per força, he hagut de triar i sense ser-ne conscient he triat tot allò positiu de la nova situació.

      No sé com, l’altre dia em vaig topar amb un article sobre el "complex de Pollyana”. El nom de “Pollyana” em va despertar un record completament oblidat. De petita havia llegit el conte, que anava d’una nena òrfena que es veia obligada a conviure amb una tia esquerpa i malhumorada, i a tractar amb tot de persones amb handicaps i malalties. La nena, que es deia Pollyana, només veia la part positiva de qualsevol situació, i al final, contagia el seu optimisme a les persones amb qui tracta, transformant-les del tot i per a bé. L’article definia el "complex de Pollyana", com a la capacitat d’enfocar-se només en allò positiu. La lectura d’aquest article em va fer adonar de dues coses: havia recordat una lectura d’infantesa meravellosa, i, afortunadament, m’havia vençut un complex que no sabia que patia.

     Aquesta setmana reprendrem a poc a poc la nostra vida anterior al confinament. Espero seguir recordant i tenint ben clar quines són les coses que veritablement importen... i creuarem els dits.