En confinament

Aquest és el text introductori a l'exposició virtual "En confinament", pensada per a reflectir el moment especialment complicat que estem travessant. Agraeixo la col·laboració de Jordi Casañas, Jesús Galdón, Oriol Jolonch, Salvador Juanpere, Elena Kervinen, Jordi Lafon, Jordi Martoranno, Fiona Morrison i David Ymbernon. 

En confinament

     Vivim una situació que mai ens hauríem imaginat: la majoria de nosaltres estem confinats a casa, amb les nostres vides en suspens i tement una malaltia que ens pot conduir a la mort... Amb tot i això, els artistes, intèrprets del món i de la vida, es reclouen a dins de sí mateixos i converteixen en imatges plenes de sentit tot allò que experimentem aquests dies. Virtualment, hem visitat alguns estudis, i hem triat unes quantes obres per muntar una cosa que mai havíem fet fins ara: una exposició virtual. En confinament  és doncs, la primera exposició virtual del quadern robat.

     Jordi Casañas, amb la fotografia Sait-on jamais ens clava una bufetada de quotidianitat nova, amb mesures higièniques extremes i amb la presència i l’amenaça de la mort. Jesús Galdón troba la força per sobreviure en el poema simfònic de Richard Strauss Morgen, en el que s’inspira la seva obra amb el mateix títol, posada l’esperança en un món lluminós i benaurat que ens espera.  A Tormenta blanca, Oriol Jolonch recrea una metàfora del moment que vivim: tots tancats en un habitacle (com els cargols) mentre esperem que passi la tempesta que ens castiga sense pietat. Salvador Juanpere ha posat punt i final a una sèrie de 29 dibuixos amb un que li ha donat el títol : La forma dels dies i les coses, un projecte d’escultura sobre l’aïllament i un nou ordre entre les relacions humanes. Les ales d’Elena Kervinen expressa la necessitat de llibertat i planteja una reflexió sobre la pèrdua i l’absència, sobre la importància d’allò que falta. Jordi Lafon amb De restes reflexiona sobre la vida dels objectes. Unes fustes que havien format part d’una taula de despatx, ara suggereixen un paisatge: la quotidianitat transformada. Malgrat tot quin és aquest aparent misteri darrera les aparences? Buscant la resposta que formula el títol d’aquesta obra introspectiva, Jordi Martoranno es refugia en els símbols per desvelar el gran misteri i per trobar sentit en uns moments transcendents.  A la fotografia Trofeu 005 de Fiona Morrison  la idea de solitud es fa intensa, i expressa la distorsió provocada per l’aïllament i la descontextualització a la que estem sotmesos. L’obra de David Ymbernon Cap a un horitzó imaginari és un  retrat de l’existència humana: vivim buscant el millor, però sovint ho hem de fer amb els ulls embenats, i arrossegant els nostres llasts, particulars i imposats.

     No veiem aquesta exposició com una oportunitat, perquè no ho és. Tampoc creiem què tot acabarà bé, perquè ja no hi va, de bé. No sabem si d’aquesta crisi en sortirem reforçats, ni si en sortirem vius. Veiem aquesta exposició, feta en confinament, com el nostre testimoni d’un moment que recordarem. Agraïm la col·laboració de tots els artistes que ens acompanyen. Sense ells, el nostre confinament no tindria ni sentit ni sentiment.

Nota:
Per veure l'exposició clickar el següent enllaç:
https://drive.google.com/file/d/171wp3WuxBS1w8_my6ZNUHa5eB1QXXzDn/view?fbclid=IwAR3hgwLPi77mAfJDjJLgSIi6-tqu0e50VfX7LujX3kr9yMikArgAAA3yzgQ

L'illa deserta del meu pare

    

     Quan era adolescent, el meu pare em deia: “Has d’aprendre coses que et siguin útils per a sobreviure en una illa deserta. Has d’anar omplint la motxilla amb aquestes coses, quan més plena la portis, millor. Tindràs més eines per sobreviure. Si vas amb la motxilla buida, no et voldran”. Això ho deia quan jo em posava a aprendre fer coses, com quan em vaig posar a aprendre a fer punt de ganxet, i més tard de mitja. “Això és una cosa útil, la gent s’ha de vestir”, deia. A mi m’agradava escriure, i li preguntava: “Un escriptor podria anar a una illa deserta?”. “Sí, -deia-, perquè si no esta sol, la gent agrairà que hi hagi algú que els pugui explicar històries, però ha de ser molt bo, i ha de saber fer altres coses”. Cada vegada que començava alguna cosa, sempre li preguntava al meu pare si amb allò podia anar a l’illa, com quan vaig començar a estudiar idiomes, perquè jo no li acabava de veure la utilitat. “I tant!, -em deia el meu pare, ben convençut- potser a l’illa hi anirà gent d’altres països, i com t’hi comunicaràs si no parles la seva llengua?”. I jo, ben convençuda vaig estudiar primer anglès, després italià, i finalment alemany. “Tu omple la motxilla, sempre has d’omplir la motxilla”.  Quan em vaig matricular a la universitat per fer història de l’art, el meu pare va dubtar, i jo també. “Amb això no és gaire clar que em vulguin a l’illa, oi?”. “Bé, no, no és gaire clar...però són coneixements, i els coneixements no et pesaran gaire a la motxilla, i sempre et poder ser útils per alguna cosa”. I més tard, quan vaig començar a treballar a una galeria d’art, li vaig dir: “Mira, ara els coneixements d’art em serviran, però això de vendre quadres, vols dir que serà útil a l’illa deserta? M’hi voldran?” “Doncs sí! –va dir ben segur- ara aprendràs a explicar, convèncer i a negociar. I això és molt valuós a les illes desertes”.

     Durant aquests dies de confinament, i amb la situació extremadament difícil que ens espera, penso molt en l’illa deserta del meu pare. Primer, perquè em falta temps per practicar totes les coses que he après a fer durant la vida, però sobretot, perquè se m’ha tornat a despertar aquell esperit de supervivència que em va inculcar, sense adonar-se... o sí.  Ell, que havia viscut la guerra, i sobreviscut molt bé la postguerra gràcies al seu afany per aprendre i superar-se, em va transmetre uns valors que ara agraeixo. “No et preocupis’, ocupa’t”, em deia sempre que em veia capficada pel futur. “Fes coses, no paris”. Me’n adono que he estat aprenent a fer coses tota la vida, fins fa poc, que les coses s’han anat posant cada cop més difícils, i he hagut de començar a treure coses de la motxilla. Potser aquella idea de l’illa deserta del meu pare era una juguesca pedagògica de gran valor. 

     Aquests dies, amb temps de sobres per mirar fotografies antigues, he tornat a veure aquells jerseis que em vaig fer, els plats que vaig cuinar, els concerts de piano dels Nadals... sempre aprenent, sempre ocupant el temps. Penso molt en el meu pare aquests dies.... Què hauria fet ? S’hauria confinat a casa? Hauria tingut por de la pandèmia?.... Tinc ben clar que no. Aquestes coses no anaven amb ell. Ell hauria seguit anant al seu estudi, en cotxe, això sí. Hauria seguit amb la seva vida. En això no estic fent com ell penso que faria, tot i que em costa. No et preocupis, ocupa’t, em dic a mi mateixa. Quan tot passi, potser aprendré l’ofici de perruquera. El meu avi, que era paleta, va sobreviure al camp de concentració fent de barber. La motxilla, sempre ben plena.

Incògnites

     

     Durant aquests dies de confinament, molts dels que treballem en el món de l’art ens esforcem en explicar que les obres d’art eixamplen les parets més enllà de casa nostra. Ho fem penjant a les xarxes fotografies d’obres d’art que tenim a casa, amb comentaris convençuts de que l’art que ens envolta ens fa la vida més rica. Que la nostra quotidianitat, que ara, per força, s’ha vist reduïda quasi exclusivament a l’àmbit domèstic, s’omple de significats, de records personals i d’història. Venim d’uns moments de distanciament general envers l’art contemporani, i la nostra esperança és aconseguir que, passada aquesta aturada de neguit i malson, l’interès per l’art no sigui cosa d’uns pocs. Tots estem d’acord en que aquest interès ha estat sempre minoritari, però no tant com en els últims temps, que de vegades, havia arribat a pensar que invertia el temps en una feina quasi estèril. La nostra esperança és que la situació es reverteixi... però si les galeries ja érem invisibles abans de la pandèmia, qui ens pot assegurar que no ho continuarem sent després? Creure que la gent considerarà la possibilitat de visitar les galeries d’art, com una altra manera de prendre el pols al món en què viu, en veure altres plantejaments sobre el món o la vida, és més una qüestió de fe que una predicció fonamentada. És cert que aquest temps mort ens dona oportunitats per repensar-nos i projectar-nos de manera virtual...però de temps mort (malauradament) ja en teníem abans, i virtualment ja ens projectàvem. És a dir, que no fem res que no féssim ja abans.

      La qüestió és saber quantes persones “noves” es plantejaran visitar les galeries d’art. O quants desertors –que n’hi ha, i molts- tornaran. O quants d’aquells que ens diuen que ens visiten per internet ho faran en persona. Aconseguirem convèncer, amb totes les nostres estratègies virtuals, de que visitar una galeria d’art és una cosa imprescindible a la vida? És cert que ara tothom té més temps, però s’entreté algú de debò, en tota la informació que publiquem? Algú de fora del nostre món, algú que no sigui artista, ni crític, ni comissari, ni galerista, ni de l'entorn dels museus... Aquesta és la qüestió. I una altra: aconseguiran vendes totes aquelles galeries que ara esmercen els seus esforços en crear “botigues” d’art on line? Pot funcionar aquest sistema? Potser en una societat artísticament molt madura, en la que el comprador sap perfectament el que vol, podria ser viable. Però és aquest el cas? Pot funcionar més enllà de les obres d’ocasió, fotografies o cartells? Pot servir per introduir artistes fora dels circuits, artistes nous? La meva experiència em fa tenir reserves al respecte.

    Durant aquestes setmanes, tothom diu, pensa i escriu que la societat ha de canviar, i que la cultura ens esta fent la vida més agradable durant el confinament. El món de la cultura esta entrenat en totes les estratègies per cridar una atenció que necessitem i no tenim, en especial el món de l’art. Però un cop la vida es normalitzi, qui ens pot assegurar que les coses seran diferents? I no em refereixo a sobreviure amb crèdits i subvencions, que encara faran la dificultat més gran.  En un entorn encara més empobrit que el que hem deixat enrere...hi haurà diners per comprar art?. Haurem convençut algú que val la pena sacrificar viatges i restaurants per envoltar-se d’art a casa? Quedarà enrere l’esnobisme de comprar a les fires, per fer-ho a les galeries, com aventura algun analista? Ho sabrem quan continuï la partida.