Latung La La, poemes i epopeies

    

     David Ymbernon és un d’aquells artistes que crea emboscat, sense arrenglerar-se en cap de les tendències complexes que predominen en el panorama de l’art contemporani. El seu, és el llenguatge de la innocència, i de la imaginació en fa la principal virtut. Ara sortirà a camp obert amb l’exposició Latung La La, poemes i epopeies. Potser descobrirem una manera particular de fer la revolució? 

“Hi veuen més dos ulls que quatre. Quan el sol surt, no surt per a tothom. Tant tens, tant hi fa. Any nou, vida igual. Ahir pastor i avui pastor. Per Nadal, ovella sense corral. A cavall, que fa pujada”. (Del text de David Ymbernon “No ho facis avui si ho pots deixar per a demà)

     Aquestes frases bé podrien ser la introducció a les obres de David Ymbernon que s’exposaràn a el quadern robat sota el títol genèric de “Latung La La, poemes i epopeies”. Totes realitzades durant els darrers dos anys il·lustren una nova entrega dels episodis de vida de Latung La La, protagonista de totes les obres plàstiques, poètiques o escèniques de David Ymbernon. Latung La La, un personatge del qual tothom parla però que ningú ha vist mai, sempre esta present en essència i dona sentit a l’imaginari i a l’argumentari ymbernonià. Cada exposició és un capítol en el que als elements anteriors s’hi afegeixen de nous que esdevenen co-protagonistes dels escenaris en els que transcorren els esdeveniments. Si a l’exposició anterior “El quadern de Latung La La” les obres trobaven la seva translació poètica, la seva quarta dimensió, en els poemes del llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala); a “Latung La La, poemes i epopeies” les obres descriuen nous mons poètics pels que hem de fer transcórrer la nostra imaginació. Apareixen iconografies noves, com les dones equilibristes, protagonistes del “quadre més llarg que ha pintat mai”, segons paraules del mateix Ymbernon i que semblen aparicions d’un passat que esdevé present. Perquè les obres de David Ymbernon trastoquen les dimensions temporals i espacials. Globus lleugers que transporten pel cel objectes pesats i paisatges que fan que els espectadors es converteixin en gegants, com Goliat, i que siguin vençuts pels significats poètics de les obres : “Al cel hi meravella l’ase de purpurina, el castell de focs tossut, l’infant ferit que s’alça i va cap a Goliat, i els estels errants que hissen encants”. Donant una mà a la poesia i l’altra a l’èpica, Ymbernon crea una narrativa que consisteix en una descripció minuciosa de les accions transcendentals que passen a l’entorn del seu heroi Latung La La, i que ens fan veure quines son les seves virtuts i quina és la seva grandesa: “A partir de la masia que sigui sols poesia, ni mica de la resta. Si hem de morir que sigui amb la música de la vida. Si hem de viure, que sigui tan sols per la poesia”.

La trajectòria de David Ymbernon (Igualada, 1972), és molt extensa. Des de 1988, la seva obra s’ha pogut veure a nombroses galeries i institucions. Destaquem les seves activitats més recents: “Latung La La i els 16 comensals”,

Obra de cuina escènica i poesia culinària amb col·laboració del xef Jordi Gavaldà i el músic Xavi Lloses, “L’inventari de Latung La La”, a Can Manyé, Alella, 2019, l’espectacle L’odissea de Latung La La”, dins el cicle teatral “El més petit de tots”, Sabadell i Barcelona 2019, i les representacions para-teatrals “Els domicilis de Latung La La”, iniciades el 2012 amb una gira per diverses ciutats europees, amb continuïtat aquest 2020 amb sessions programades al Pis-Fundació Ymbernon- Augé de Barcelona.
L'exposició "Latung La La, poemes i epopeies, s'inaugurarà el 5 de març i es podrà veure fins el 30 de maig de 2020.

Nota: Les frases en negreta, estan totes extretes de l'article poètic de David Ymbernon "No ho facis avui si ho pots deixar per a demà" que es va publicar a l'Anoia Diari el 25/10/2019.

Descobertes que fastiguegen... una mica.

    

   Quan estudiava a la universitat, vaig conèixer una noia que semblava que es menjava el món. Estava molt atenta a les classes, i em va donar la impressió que s’aplicava a fons en els estudis. El seu aspecte era polit i seriós, madur, fins i tot aparentava ser més gran. Vestia clàssica i duia joies, cosa gens comú a la resta de noies. Fins i tot en les coses de la vida anava uns quants passos per davant de nosaltres: mentre la majoria encara teníem l’adolescència molt a prop (o encara hi érem) ella estava a punt de casar-se, i fins i tot tenia un pis de propietat. Malgrat aquestes diferències entre ella i jo, em vaig deixar seduir pel seu aplom i el sentit comú que em semblava que regia tots els seus actes. Em va semblar que era d’aquelles persones en qui es podia confiar, per la seva maduresa i bon criteri. Més endavant va quedar clar que em vaig equivocar.

    Havíem de fer un treball per a la classe de Renaixement, i vam acordar fer-lo plegades. No recordo exactament de què anava el treball, que, per qüestions pràctiques, vam acordar dividir-lo en dues parts, i que cadascuna en fes una. Recordo que jo vaig utilitzar la bibliografia sobre el tema per esbossar una tesi original. Aquesta era una forma de treballar que em divertia molt, tant si la tesi tenia recorregut com si no. La idea de pensar, d’analitzar i de treure conclusions em resultava estimulant, encara que de vegades es pogués afirmar que “si non è vero, è ben trobato”. El que sí que recordo, és que jo havia quedat absolutament satisfeta de la meva part del treball. No era gaire extensa, no tant com la que havia confegit la meva companya seriosa i responsable, però jo estava convençuda de que havia fet una bona anàlisi sota un punt de vista que no havia trobat a cap llibre ni article especialitzat. Esmentava a peu de pàgina totes les fonts que havia utilitzat per escriure la meva tesi, i apuntava una sèrie d’idees pròpies que, segons el meu parer, donaven una llum diferent sobre el tema. Però la part que havia escrit (hauria de dir transcrit) la meva companya tant madura i entenimentada no s’aguantava per enlloc. Quan la vaig poder llegir a casa, vaig experimentar un enuig monumental. S‘havia limitat a copiar fil per randa un dels llibres que ens havia recomanat el professor, concretament “Idea”, d’Erwin Panofsky. I quan dic copiar, és copiar. Íntegrament i del tot: les mateixes paraules, les mateixes notes a peu de pàgina de l’autor, els mateixos capítols. Un desastre total. No recordo què li vaig dir, suposo que no em deuria quedar callada. Em vaig apartar d’ella, i no hi vaig tornar a col·laborar mai més. Un cop acabada la carrera, tampoc en vaig tornar a saber res més. Mai més... fins l’altre dia.

     Les xarxes socials tenen aquestes coses: quan menys t’ho esperes topes amb una persona que havies oblidat. L’altre dia em vaig trobar amb una foto d’aquesta antiga companya de classe, que, per cert, estava idèntica. Estava amb la consellera de cultura, i no quedava clar què feien juntes, cosa que em va fer encuriosir per saber com havia arribat allà. No em va costar gaire: la meva ex-companya és una alta funcionària del departament d’ensenyament, i al llarg de la seva vida ha ocupat llocs destacables i segurs. No cal dir que em vaig exasperar. Jo, sempre amb les idees per endavant, amb l’atracció pel risc, la novetat i la sinceritat, condemnada de per vida a maniobrar amb situacions difícils, precàries i del tot incertes. Altres, amb les trampes per bandera, ben aposentades en llocs arrecerats i ben pagats. La vida és així.