Cornises, escales i passamans: passejant per Sant Pol amb el meu pare.

     

     Les coses del nostre entorn quotidià, de tant veure-les cada dia, ens passen desapercebudes. És com si formessin part del nostre cos; les donem per fetes, per sabudes, no hi parem atenció. Jo hi havia passat centenars de vegades, però mai m’hi havia fixat. Mai m’havia adonat que les escales que pugen a l’ermita de Sant Pau eren iguals que les que donaven la volta a la nostra casa de Sant Cebrià: totxos arrenglerats l’un al costat de l’altre.  Tampoc m’havia adonat que a Sant Pol hi ha moltíssims passamans de ferro rodó cargolat als extrems iguals que el que el meu pare va fer posar a la paret de l’escala que anava de la sortida de la cuina al pati de baix. En la cornisa sí que m’hi havia fixat perquè el meu pare sempre en feia esment, sobretot els primers anys, quan ensenyava la casa a les visites. M’hi havia fixat, però no m’havia fet cap plantejament al respecte: estava allà i prou. Era maca, massissa. Rematava la façana de la casa i li donava un aire senyorial.

     Aquest estiu a Sant Pol, he descobert que, molt probablement, el meu pare va dibuixar aquella cornisa inspirant-se en algunes de les que va veure pel poble. No sé si mai ho va explicar, en tot cas jo no ho recordo. Mentre es construïa la casa de Sant Cebrià, ens estàvem en una casa que els meus pares havien llogat a Sant Pol: la casa on havia nascut l’Abad Deàs, i que dona nom al carrer. Ens hi vam estar quatre anys, del 1972 al 1975. Sempre havíem passat els caps de setmana a Sant Cebrià, a la fonda de Can Martri. Els Martri també tenien un supermercat i venien una carn i uns embotits boníssims, o sigui que, tot i estar a Sant Pol, els meus pares anaven a comprar a Sant Cebrià. Un dia, mirant unes postals a la botiga, el meu pare va descobrir la casa dels seus somnis: una masia al costat de l’església. L’alcalde del poble, que estava per allà aquell dia, li va dir que si la volia comprar, estava en venda. I ho va fer. Estava en molt mal estat, fora de les parets, no es podia aprofitar res. Així és que la va fer tirar tota a terra, conservant les parets exteriors, que feien 1,5 metres. Durant la construcció de la casa, el meu pare deuria passejar per Sant Pol fixant-se en detalls arquitectònics que podia incorporar a la seva casa. Coneixent-lo, segur que volia que la casa estigués integrada a l’entorn, que els elements constructius formessin part del paisatge arquitectònic de la Vallalta.

     No he trobat cap cornisa idèntica a la de la nostra casa; dedueixo que la va dibuixar ell mateix, i es va inspirar en dues que tenia ben a prop de la casa on ens estàvem. De la del porxo d’entrada a l’església, en va treure el motiu del totxo tallat en forma de triangle, i d’una casa de més avall, el motiu de la teula fent arcades.

    És curiós que, quan ja no les tenim, aquelles coses que no vèiem, es fan presents d’una manera aclaparadora. La casa es va vendre fa tres anys i el meu pare és mort, però aquest estiu és com si m’hagués estat guiant pels carrers de Sant Pol, ensenyant-me tots aquells detalls de l’arquitectura del poble que el van inspirar. I pràcticament l’últim dia, vaig recordar la barana de l’escala interior de la casa del carrer de l’Abad Deàs: de ferro, amb barrots rectes pintats de negre, i rematada amb una bola daurada: idèntica a la que hi havia a la casa de Sant Cebrià. Era durant una de les últimes passejades nocturnes i aprofitant que a Sant Pol a l’estiu tothom te les finestres obertes i els llums encesos, ens vam acostar a la casa i vaig mirar a dins: la barana amb la bola daurada encara era allà. Va ser ben bé com si el meu pare m’ho hagués dit, de la mateixa manera que em va fer mirar amunt per descobrir les cornises, i que em va fer veure les escales i els passamans. Tot i que va morir l’any passat, en aquelles passejades el meu pare hi era. I vaig recordar una cosa que em va dir: “No et pensis mai que aquesta casa és nostra. Nosaltres hi vivim ara, però estem de pas. Després hi vindran altres”. I així ha estat.