Quan la memòria no és selectiva

     

     No sé exactament perquè, però la memòria de vegades sorprèn. El cas és que en els últims dies em vénen al cap dues exposicions que tenia oblidades. No sé perquè les recordo d’una manera tant viva, ja que ni es van vendre, ni van transcendir, ni van ser gaire visitades. Ni tan sols em van aportar nous coneixements, ni vivències positives. Eren d’aquelles exposicions que “venien de dalt”, i a les que jo m’havia d’emmotllar. Això volia dir varies coses: havia de tenir tota la informació sobre els artistes i les obres, i havia de saber-la transmetre. Però sobretot, havia de deixar de banda per complet el meu criteri, els meus judicis de valor, els meus paràmetres estètics i històrics, i fer teatre si calia.

     Una d’aquestes exposicions es va fer l’estiu del 2007. Era de l’artista Ray Smith, i es titulava “Caricatura (Delirium tremens)”. Ray Smith era un gran dibuixant, i com a artista havia gaudit d’uns anys de gloria. Havia exposat a bones galeries i tenia una cotització alta. La seva poètica estava influïda pel surrealisme, el dadaisme i la cultura mexicana. Les seves obres sovint presentaven un barroquisme iconogràfic resultant dels molts fils narratius que les travessaven. Però a l’exposició “Caricatura (Delirium tremens)” hi havia poc de tot això. Potser alguns dibuixos es salvaven - recordo uns que formaven part d’una sèrie titulada “La casa del tío Wanky”, i que relataven escenes estil Tim Burton- però el conjunt em va ser molt difícil de digerir. Recordo unes teles de gran format amb senyores estupendes en biquini, amb títols com “Prima coneja” “Gatita” o “Brujita”. Però el pitjor de tot era una sèrie llarguíssima de dibuixos d’infermeres eròtiques titulada “Enfermeras y pacientes”. Els arguments sobre les influències surrealistes i la cultura pop de l’artista no s’aguantaven gaire estona quan alguna senyora visitant s’indignava pel tòpic masclista i groller de la infermera ben dotada que fa salivar un pacient amb els ulls sortint de les òrbites. Sort que era l’estiu i venia poca gent.

     L’altra exposició va ser la de l’estiu següent, el de 2008.  L’artista era Jim Bird, i conservo les quatre ratlles que vaig escriure com a nota de premsa: “L'obra de Jim Bird, artista nascut a Anglaterra i que resideix a Palma de Mallorca, es pot clasificar dins de l'informalisme i el centre de la seva recerca és la superfície pictòrica. L'etapa anterior, d'un colorisme molt vitalista, ha deixat pas a una obra molt més continguda i reflexiva, amb una presència aclaparadora del color negre”. Tant aclaparadora que no vaig poder escriure res més. Tot i que segons els documents que conservo hi havia 21 obres exposades, només en recordo una… totes eren variacions quasi idèntiques: al centre d’una massa negra destacava una mena de forma similar a un vitrall d’esglèsia. En ple estiu, jo entrava cada dia a una mena de temple de la foscor. En Jim Bird era gran i estaba malalt; aquelles obres eren un reflex de com veia el món. Probablement, aquell juliol va ser com tots, assolellat i calorós, però jo el recordo fred, plujós i immers en una boira espessa.

    És evident que res s’esborra del tot de la memoria. Queda enregistrat, per tornar quan menys t’ho esperes. Potser per fer-me adonar que qualsevol temps passat no sempre va ser millor.