Microrelats per a una exposició

Topografia i metafísica

Vist des de dalt del turó, el camí dibuixa una corba estranya. Va d’una construcció a una altra, tot travessant uns sembrats. Esta net i ben traçat, la qual cosa indica que es fa servir cada dia, i potser moltes vegades, per anar d’un punt a l’altre. Segurament el seu traçat respon a la lògica, però des d’aquí, només podem fer-ne conjectures.

Demo

Havia trobat una feina a la cadena de muntatge d’una fàbrica. Allà, havia de repetir els mateixos moviments centenars de vegades al dia. Això li va fer veure que la seva vida també era així: monòtona, reiterativa, rutinària. Calia fer un pas en fals per canviar-ho tot.

Música

Quan l’afinador va obrir la tapa del piano, va descobrir que el mecanisme de la tecla del do sostingut estava fluix. El va tensar una mica. Les tecles havien d’encaixar d’una forma absolutament mil.limètrica.

Ordre i desordre

Tot i que tenia un planell del museu per orientar-se, va decidir no mirar-lo i desorientar-se expressament. Les coses succeeixen, sovint, en desordre.

Succés

Les càmeres de seguretat dels edificis del davant van enregistrar el recorregut que el sospitós havia fet aquell matí. Els investigadors ho van analitzar i no van treure cap conclusió.

Filosofia

Les situacions complexes de la vida es redueixen a unes línies que convergeixen en un punt: nosaltres.

Tot és relatiu

Mentre mirava el globus terraqüi, pensava en els moviments de translació, rotació, precessió i mutació, i en tots els moviments de tots els cossos de l’univers. Llavors va arribar a la conclusió que els conceptes de “dalt” i “baix” no existien.

Diferències

Una parella es mirava el quadre abstracte blanc. A ell, li feia pensar en el quadre de Picasso “Dues dones corrent” per la platja. A ella, no li feia pensar en res.

Finalment

Finalment, va trobar la forma perfecta.

Ensenyança

En el vidre entelat de la finestra de la cuina, la seva àvia li dibuixava constel.lacions. Primer, uns puntets que eren les estrelles. Després, les unia totes amb una línia.

Atzucac

Atrapat a l’escala, no sabia si pujar o baixar.

Dictadura

El 16 de maig de 1939, l’últim pavelló de presoners del camp de concentració de Reus, va quedar buit. Els que no havien aconseguit l’aval de la guàrdia civil, els havien destinat a batallons de treball per un temps indefinit. Allà dins quedaven els rastres de la seva estada.

Nota important:

Si voleu veure a quina obra correspòn cada microrelat, clickeu aquest enllaç, directe a la web de la galeria:

https://elquadernrobat.com/wp-content/uploads/2018/06/el-quadern-robat-12-Microrelats-dAnna-Belsa-i-pintures-de-Jordi-Martoranno.pdf

De la curiositat a la indiferència

     

     Una de les coses que em crida més l’atenció, de tots els canvis que s’han produït recentment, és com el desconeixement s’ha convertit en indiferència. Portat aquest comportament al terreny de l’art, això és tremendament rellevant. Fa alguns anys (no tants, però ara ja en són més de 10), a la galeria on treballava, el gerent em pressionava sovint per a que trobés artistes “nous”. El reclam per atraure públic, i satisfer les demandes dels col.leccionistes i compradors d’art era oferir propostes noves. És cert que aquestes propostes noves no agradaven gaire al propietari de la galeria. Donat que la majoria eren artistes joves o fora de circuit, el seu valor de mercat era molt baix, i la facturació era poc significativa. Però era una bona manera d’atraure tot tipus de públic, i de generar noves generacions de compradors d’art. També agradaven (i molt) als col.leccionistes habituals perquè la idea d’apostar per algú nou, estava molt arrelada. La qüestió era saber trobar un equilibri entre propostes d’artistes consolidats i propostes d’artistes “nous”. El gerent, que era qui portava els números, sabia perfectament que una major afluència de públic es traduïa sovint en una bona marxa econòmica. I com que a més a més, vivia en primera fila el dia a dia de la galeria, havia sigut testimoni de l’augment de públic que generava una proposta d’un artista desconegut. El desconeixement despertava curiositat, i això era de vital importància en el món de l’art.

     Ara és exactament a l’inrevés. Si l’artista que s'exposa no “sona”, ningú es mou. Ni s’escriu, ni es parla, ni es ve a veure.  Només algun col.leccionista fidel que s’ha mantingut immune a la malaltia de la indiferència, o algú de la premsa escrita que sistemàticament ho visita tot; perquè encara creu que la única manera de prendre el pols a la realitat és viure-la, actuen de la manera que abans es considerava normal, i que ara resulta excepcional. Poques vegades sentim allò de “com que no em sonava de res aquest artista, vinc a veure què tal...”. La curiositat pel desconegut, ha deixat pas a la indiferència. Ara sembla que si no és per coses conegudes o clàssiques (la recuperació d’artistes del passat ignorats també funciona), la gent no és mou. Si l’artista “desconegut” és del present, ho té ben difícil. Tant li fa que sigui interessant, tant li fa que tingui una trajectòria sòlida que demostri que no és una flor d’estiu, tant li fa que amb la seva obra ocupi un espai que sense la seva aportació estaria orfe, tant li fa que presenti una manera pròpia d’encarar la vida o de qüestionar-se el món. Si no sona, no val la pena moure’s. O es produeix un toc de màgia, i per un misteri de concatenacions afortunades, el “desconegut” es fa un lloc en el corrent d’opinió, o romandrà allà on és: valorat només pel seu cercle més íntim. Les retallades que ha sofert la premsa en paper poden ser el justificant de que aquesta prioritzi institucions i clàssics a l'hora de publicar sobre exposicions. Però i la premsa digital? No estaria bé que ajudés a generar la curiositat que trobem a faltar, enlloc de seguir mimèticament el que fa la premsa escrita “retallada”? Estaria bé que des d’algun lloc es tornés a promoure la curiositat pel desconegut i per la idea de què encara que un artista no formi part de l’imaginari cultural, pot ser interessant. De tota manera, tampoc els hi dono cap culpa. Abans tampoc en parlaven i el públic es movia sol. Potser, al capdavall, tot plegat és un fenomen que té a veure amb les modes. I això és una cosa que fa pensar...