Salvador Juanpere: "D'après, selon suivant..."

     

     El títol de l’exposició de Salvador Juanpere D’après, selon, suivant..., ens dona la clau del moment creatiu en el que es troba l’autor de les obres que exposem. Cada una de les obres constitueix una reflexió que transcendeix la simple admiració per un determinat model històric. Juanpere es situa en el punt inicial del procés creatiu de l’autor de referència i  el reprodueix des del seu punt de vista, des del seu moment històric, des de la seva perspectiva i amb altres coneixements i inquietuds que el condicionen. Sobre això, ell mateix ens explica un conte de Jorge Luis Borges titulat “Pierre Menard, autor del Quijote”. Borges descriu Menard, com a un personatge fosc, obsessionat en reescriure alguns capítols de la novel.la de Cervantes. El resultat és un text idèntic al de l’original, paraula per paraula, coma a coma. No obstant això, el resultat és un altre: es tracta d’una còpia. Menard vol rescatar un text, tornar-lo a crear tal i com va ser concebut pel seu autor. Però el que llegim, no és una altra cosa que una traducció de l’original feta –i aquí esta el quid de la qüestió- des de la seva experiència, des del seu moment i amb el seu bagatge. Ens fa prendre consciència de la nostra capacitat creativa com a lectors. Ens fa fins i tot pensar que la qualitat d’una obra no depèn només del seu autor, sinó de cada lector, que amb la seva re-lectura, en fa una de nova i que serà diferent per a cada individu. Sense cap mena de dubte, en l’art es produeix el mateix fenomen. Cada vegada que contemplem una obra, la re-creem en la nostra ment, la situem dins el nostre imaginari, li atorguem qualitat i perspectives que potser l’autor no va ni sospitar. I això es produeix infinites vegades, en tant que hi poden haver infinits individus que passin per l’experiència de la contemplació d’una obra.

       Moltes de les obres exposades presenten aquesta constant. Però ara prendrem només com a exemple l’escultura que hem triat per a la invitació, Être crâne (ser crani), datada el 2015 . El punt de partida de l’obra és l’escultura de Brancusi L’acabat de néixer, del 1915, actualment al Philadelphia Museum of Art. L’escultura de Juanpere porta però una inscripció: “être crâne”. Aquesta inscripció fa referència al títol d’un assaig de Georges Didi-Hubermann sobre l’obra de l’artista povera italià Giuseppe Penone. Una de les hipòtesis del llibre és que l’artista és un inventor d’espais, de formes, que dóna cos a llocs inversemblants, impossibles i impensables. També parla de que la missió de l’escultura és tocar el pensament, i donat que l’escultura porta incorporada la pròpia memòria en tant que matèria, aquesta realitza un procés directe, i a la vegada invers. Penone es va obsessionar amb la idea de que el cervell és insensible al crani que el conté i va dedicar-se a reproduir aquesta part interna  aquesta “escultura” que viu en nosaltres mateixos. Quan Juanpere aborda el tema sobre l’escultura de Brancusi, el seu procés de treball porta incorporada aquesta idea, així com la idea de que el crani, sense el cervell, seria mort. Per això, si l’escultura de Brancusi L’acabat de néixer, és blanca, la de Juanpere és de marbre negre. Si el blanc ens fa pensar en la vida, el negre fa referència a la mort. Dors i revers, com en els plantejaments de Penone.  A la manera del Pierre Menard de Borges, Juanpere “llegeix” l’escultura de Brancusi a través dels textos filosòfics de Georges Didi-Huberman i dels plantejaments de Penone i crea “Être crâne”, l’escultura que reprodueix la fotografia.

     L’exposició que inaugurem el proper 7 de març, és tan plena de pensaments, idees i formes, que és impossible resumir en un sol article. Però m’han semblat prou significatius els dos exemples que he posat perquè il.lustren l’actitud creativa de Salvador Juanpere de forma prou clara. De ben segur, a aquest article en seguiran d’altres.