Crec haver trobat un parell
de respostes a la preocupació general de la baixada de públic que patim les
galeries d’art d’arreu en els darrers anys. El motiu no és que l’art no
interessi. Aquesta afirmació, feta per molts integrants del sector, trontolla
de mala manera quan visites centres institucionals, perquè si vas un diumenge al
matí, has de veure les obres fent cua. És cert però que això no passa a tot
arreu. Darrerament he llegit lamentacions i queixes de membres de museus i
centres d’art de comarques, que malauradament no tenen un públic gaire nombrós.
Una de les respostes me la
va donar un col.leccionista, i és una resposta de caire sociològic. Fa alguns
anys, era imprescindible veure i tenir obra d’alguns artistes. Ell recorda
converses amb els seus amics, en el que “s’ha de veure” - referint-se a
exposicions d’art contemporani en galeries-, o “s’ha de tenir alguna cosa
d’aquest artista”, eren frases freqüentíssimes. Des de fa anys, ho ha deixat de
sentir. Quan ell explica (amb autèntic entusiasme) l’obra d’un artista que
acaba de descobrir als seus amics o coneguts, es troba amb que ja no “l’acompanya” ningú. En el seu
entorn, ningú te la necessitat de “veure” o “tenir” res de cap artista. Com
si aquella febre per l’art contemporani
hagués estat simplement una moda. Podríem pensar que la crisi econòmica ha fet
baixar dramàticament el poder adquisitiu de la majoria de les persones que
abans compraven art, i així ha estat en molts casos; però no en els que em
descrivia el col.leccionista en qüestió. De fet, les persones a les que ell es
referia, han mantingut els llocs de treball i els sous, així com el seu poder
adquisitiu mitjà-alt.
Una altra resposta la vaig
trobar llegint l’assaig escrit per Marina Garcés que es titula “Nova
il.lustració radical”(1), i te a veure amb dos conceptes que ella analitza:
L’economia de l’atenció i la interpassivitat. Tots dos conceptes tenen a veure
amb l’ingent volum d’informació que rebem, i la impossibilitat d’atendre-la.
L’atenció ha esdevingut un bé escàs i per tant valuós. Enfront un escenari
desbordant d’informació, es produeix la paràlisi. Garcés escriu que “una
subjectivitat desbordada és la que avui se sotmet amb més facilitat a una
adhesió acrítica a l’opinió, la ideologia i els judicis dels altres. Com que no
podem formar-nos una opinió sobre tot el que ens envolta, seguim les que altres
ens ofereixen, o ens hi apuntem sense tenir ja la capacitat de sotmetre-les a
crítica”. Per això es visiten les exposicions que tenen més ressò mediàtic, o
sigui, les institucionals. Parlant en termes generalistes, podríem dir que la
sobre-informació ha matat la curiositat i l’afany de la descoberta. Sobre això, la proposta de Marina Garcés és
precisament la il.lustració radical, que consisteix en partir del coneixement
per qüestionar-ho tot. I per fer això, cal adoptar una postura activa. No val a
donar per vàlid el que opinen els altres, sinó que hem d’aconseguir posar en
marxa el nostre judici crític.
L’apatia que s’ha
generalitzat des de que la gent fa servir abusivament les xarxes socials (ja no
els queda temps de res), fa sospitar que costarà que la il.lustració radical
s’imposi, al menys pel que fa la cultura. Així és que potser haurem d’esperar
que l’art torni a posar-se de moda, o que apareguin líders culturals que
facin veure que visitar galeries i exercitar l’esperit crític, son coses importants per a estar i mantenir-se viu.
Nota:
(1).- Marina Garcés, "Nova il.lustració radical" Nous quaderns d'Anagrama, 2017.
Nota:
(1).- Marina Garcés, "Nova il.lustració radical" Nous quaderns d'Anagrama, 2017.
Hola Anna,
ResponEliminaem sembla una reflexió molt interessant i crec que hi puc sumar una raó més. Molta gent que conec és reticent a entrar a galeries d'art (no a museus i d'altres institucions semblants) perquè tenen la idea -evidentment equivocada- que el que s'ensenya a les galeries no és per la gent del carrer, sinó només per a compradors. Quan em passejo per les galeries de Barcelona em crida l'atenció que, tot i que hi ha excepcions, gairebé sempre estic sola. No sé si abans de la crisi l'afluència de públic no comprador era una altra, però sí que és un comentari que he sentit més d'una vegada. Creus que es fomenta aquesta visió elitista de les galeries?
Per suposat, a vosaltres us interessa que la gent que entra compri, però penso que al mateix temps feu una labor important en el món de l'art en general, que també és important.
Gràcies pel comentari Aproximart! És cert que les galeries (i els artistes) vivim de vendre obres d'art; però també viuen de les vende les botigues de roba i/o les llibreries, per posar un exemple, i bé que hi entra tot tipus de gent, vulgui o no comprar, simplement a mirar i a posar-se al dia de novetats literàries o de moda. Doncs a les galeries es pot fer el mateix! Potser la culpa d'aquest distanciament el té que alguns galeristes es senten "per sobre del bé i el mal" i son força antipàtics amb el públic que els visita. O potser també la llegenda -ben fonamentada per galeries que només exposen artistes amb cotització altíssima, que es mouen més en àmbits de mercat artístic internacional que no pas en el terreny de l'art en sí- que tot el que s'exposa en galeries esta fora de l'abast econòmic de la gent normal. I això no és així. Com a mínim, no és la meva experiència ni la meva intenció.
EliminaÉs cert que els visitants de les galeries sempre han estat minoritaris, però no tant com ara. Jo fa 30 anys que m'hi dedico, y he vist de tot, però mai un ambient tant trist com l'actual. Per a mi, el públic visitant és vida. Poder comentar l'exposició, escoltar altres opinions... tot enriqueix. Per això també organitzem moltes activitats gratuites a la galeria, a veure si la gent s'hi enganxa! Abans potser no calia tant... la gent s'atrevia més a entrar. Els artistes ara estan bastant deprimits... si la gent no visita les seves exposicions dedueixen que la seva obra no interessa. La meva lluita és intentar revertir tot això, però sempre tinc la sensació de nedar contra corrent.