Del xamanisme de Beuys a la teoria d'allò possible

      

     L’obra de Salvador Juanpere Scheefall (en alemany vol dir “nevada”), fa referència a una obra del mateix títol de l’artista alemany Joseph Beuys realitzada l’any 1965, en la que l’artista cobreix amb diverses làmines de feltre, tres troncs d’arbre situats al terra. Sembla que l’artista hagués cobert aquells tres arbres desprotegits, per tal de donar-los calor, i protegir-los la vida. Beuys actua en aquesta obra com a demiürg en el sentit romàntic del terme, en la idea de preservar la vida dels troncs tallats, i es mou al llindar de la natura amb Déu. Acompleix així la seva premissa de relacionar el seu art amb la vida. La idea de “donar calor” en l’obra de Beuys esta lligada als conceptes de pensament màgic i amor, que es troben en altres de les seves obres. En “Bomba de mel en el lloc de treball”, presentada en la Documenta VI de 1977, el calor (representat per la mel i el greix que recobreix la bomba) recorre tot l’edifici. Beuys parteix sovint de la seqüència “fred-circulació-calor” fent un paral.lisme amb una altra seqüència:  “físic-espiritual-sentimental”. Salvador Juanpere segueix la línia de treball de Beuys i la porta al seu terreny, i de passada la connecta a la seva pròpia biografia. Recull fruits que troba al terra del seu terreny, els fon en bronze i els situa entre diverses capes de feltre per tal de donar-los calor i protegir-los la vida. D’alguna manera, Juanpere transcendeix la mera rèplica visual o de referències. El fet de que aquests fruits siguin del seu terreny, situa la seva obra en la mateixa sintonia conceptual de l’acció de Beuys: el pla físic (els materials), l’espiritual (donar calor per mantenir la vida, i per tant la continuïtat) i el sentimental (el seu lligam genealògic amb les seves terres).

      Just a la paret del davant on esta situada  Scheefall, en trobem l’escultura “...la simplicité... d’après Brancusi”, que fa referència, com el seu títol indica, a una frase de l’escultor que diu “la simplicité est la complexité resolue”. Així doncs, sobre la peanya en la que Brancusi hauria posat un cap de petites dimensions, Juanpere el substitueix per un bloc de marbre. Aquest bloc “podria” contenir el cap de l’escultura de Brancusi, i d’alguna manera el conté en potència. Això vol dir que el cap no hi és, però que pot existir en un futur. És una obra doncs, que especula sobre la categoria filosòfica d'allò possible. Aquesta categoria apareix sota plantejaments diferents en tota la Història de la Filosofia, tant en la filosofia clàssica, com en la moderna i contemporània.  Els diversos raonaments afirmen (o neguen) les propietats de la matèria d’estar en moviment constant, d’adquirir noves formes, d’expressar el seu desenvolupament de maneres diferents i el seu nexe amb la necessitat inherent del desenvolupament. L’escultura de Juanpere es postula en la línia de l’afirmació d'allò possible, ja que és una demostració física: el bloc de marbre pot contenir una escultura que ja existeix; es refereix a una escultura que Brancusi ja va realitzar en el passat. Per tant, ens situa en el punt de partida, quan allò possible encara no és una realitat; quan allò possible no existeix. Quan allò possible és, en el sentit positiu, una possibilitat realitzable.

                                                  

                                                                                                 ( Continuarà...)

Respostes possibles

     

     Crec haver trobat un parell de respostes a la preocupació general de la baixada de públic que patim les galeries d’art d’arreu en els darrers anys. El motiu no és que l’art no interessi. Aquesta afirmació, feta per molts integrants del sector, trontolla de mala manera quan visites centres institucionals, perquè si vas un diumenge al matí, has de veure les obres fent cua. És cert però que això no passa a tot arreu. Darrerament he llegit lamentacions i queixes de membres de museus i centres d’art de comarques, que malauradament no tenen un públic gaire nombrós.

      Una de les respostes me la va donar un col.leccionista, i és una resposta de caire sociològic. Fa alguns anys, era imprescindible veure i tenir obra d’alguns artistes. Ell recorda converses amb els seus amics, en el que “s’ha de veure” - referint-se a exposicions d’art contemporani en galeries-, o “s’ha de tenir alguna cosa d’aquest artista”, eren frases freqüentíssimes. Des de fa anys, ho ha deixat de sentir. Quan ell explica (amb autèntic entusiasme) l’obra d’un artista que acaba de descobrir als seus amics o coneguts, es troba amb que ja no “l’acompanya” ningú. En el seu entorn, ningú te la necessitat de “veure” o “tenir” res de cap artista. Com si  aquella febre per l’art contemporani hagués estat simplement una moda. Podríem pensar que la crisi econòmica ha fet baixar dramàticament el poder adquisitiu de la majoria de les persones que abans compraven art, i així ha estat en molts casos; però no en els que em descrivia el col.leccionista en qüestió. De fet, les persones a les que ell es referia, han mantingut els llocs de treball i els sous, així com el seu poder adquisitiu mitjà-alt.

     Una altra resposta la vaig trobar llegint l’assaig escrit per Marina Garcés que es titula “Nova il.lustració radical”(1), i te a veure amb dos conceptes que ella analitza: L’economia de l’atenció i la interpassivitat. Tots dos conceptes tenen a veure amb l’ingent volum d’informació que rebem, i la impossibilitat d’atendre-la. L’atenció ha esdevingut un bé escàs i per tant valuós. Enfront un escenari desbordant d’informació, es produeix la paràlisi. Garcés escriu que “una subjectivitat desbordada és la que avui se sotmet amb més facilitat a una adhesió acrítica a l’opinió, la ideologia i els judicis dels altres. Com que no podem formar-nos una opinió sobre tot el que ens envolta, seguim les que altres ens ofereixen, o ens hi apuntem sense tenir ja la capacitat de sotmetre-les a crítica”. Per això es visiten les exposicions que tenen més ressò mediàtic, o sigui, les institucionals. Parlant en termes generalistes, podríem dir que la sobre-informació ha matat la curiositat i l’afany de la descoberta.  Sobre això, la proposta de Marina Garcés és precisament la il.lustració radical, que consisteix en partir del coneixement per qüestionar-ho tot. I per fer això, cal adoptar una postura activa. No val a donar per vàlid el que opinen els altres, sinó que hem d’aconseguir posar en marxa el nostre judici crític. 

     L’apatia que s’ha generalitzat des de que la gent fa servir abusivament les xarxes socials (ja no els queda temps de res), fa sospitar que costarà que la il.lustració radical s’imposi, al menys pel que fa la cultura. Així és que potser haurem d’esperar que l’art torni a posar-se de moda, o que apareguin líders culturals que facin veure que visitar galeries i exercitar l’esperit crític, son coses importants per a estar i mantenir-se viu.

Nota:
(1).- Marina Garcés, "Nova il.lustració radical" Nous quaderns d'Anagrama, 2017.

Salvador Juanpere: "D'après, selon suivant..."

     

     El títol de l’exposició de Salvador Juanpere D’après, selon, suivant..., ens dona la clau del moment creatiu en el que es troba l’autor de les obres que exposem. Cada una de les obres constitueix una reflexió que transcendeix la simple admiració per un determinat model històric. Juanpere es situa en el punt inicial del procés creatiu de l’autor de referència i  el reprodueix des del seu punt de vista, des del seu moment històric, des de la seva perspectiva i amb altres coneixements i inquietuds que el condicionen. Sobre això, ell mateix ens explica un conte de Jorge Luis Borges titulat “Pierre Menard, autor del Quijote”. Borges descriu Menard, com a un personatge fosc, obsessionat en reescriure alguns capítols de la novel.la de Cervantes. El resultat és un text idèntic al de l’original, paraula per paraula, coma a coma. No obstant això, el resultat és un altre: es tracta d’una còpia. Menard vol rescatar un text, tornar-lo a crear tal i com va ser concebut pel seu autor. Però el que llegim, no és una altra cosa que una traducció de l’original feta –i aquí esta el quid de la qüestió- des de la seva experiència, des del seu moment i amb el seu bagatge. Ens fa prendre consciència de la nostra capacitat creativa com a lectors. Ens fa fins i tot pensar que la qualitat d’una obra no depèn només del seu autor, sinó de cada lector, que amb la seva re-lectura, en fa una de nova i que serà diferent per a cada individu. Sense cap mena de dubte, en l’art es produeix el mateix fenomen. Cada vegada que contemplem una obra, la re-creem en la nostra ment, la situem dins el nostre imaginari, li atorguem qualitat i perspectives que potser l’autor no va ni sospitar. I això es produeix infinites vegades, en tant que hi poden haver infinits individus que passin per l’experiència de la contemplació d’una obra.

       Moltes de les obres exposades presenten aquesta constant. Però ara prendrem només com a exemple l’escultura que hem triat per a la invitació, Être crâne (ser crani), datada el 2015 . El punt de partida de l’obra és l’escultura de Brancusi L’acabat de néixer, del 1915, actualment al Philadelphia Museum of Art. L’escultura de Juanpere porta però una inscripció: “être crâne”. Aquesta inscripció fa referència al títol d’un assaig de Georges Didi-Hubermann sobre l’obra de l’artista povera italià Giuseppe Penone. Una de les hipòtesis del llibre és que l’artista és un inventor d’espais, de formes, que dóna cos a llocs inversemblants, impossibles i impensables. També parla de que la missió de l’escultura és tocar el pensament, i donat que l’escultura porta incorporada la pròpia memòria en tant que matèria, aquesta realitza un procés directe, i a la vegada invers. Penone es va obsessionar amb la idea de que el cervell és insensible al crani que el conté i va dedicar-se a reproduir aquesta part interna  aquesta “escultura” que viu en nosaltres mateixos. Quan Juanpere aborda el tema sobre l’escultura de Brancusi, el seu procés de treball porta incorporada aquesta idea, així com la idea de que el crani, sense el cervell, seria mort. Per això, si l’escultura de Brancusi L’acabat de néixer, és blanca, la de Juanpere és de marbre negre. Si el blanc ens fa pensar en la vida, el negre fa referència a la mort. Dors i revers, com en els plantejaments de Penone.  A la manera del Pierre Menard de Borges, Juanpere “llegeix” l’escultura de Brancusi a través dels textos filosòfics de Georges Didi-Huberman i dels plantejaments de Penone i crea “Être crâne”, l’escultura que reprodueix la fotografia.

     L’exposició que inaugurem el proper 7 de març, és tan plena de pensaments, idees i formes, que és impossible resumir en un sol article. Però m’han semblat prou significatius els dos exemples que he posat perquè il.lustren l’actitud creativa de Salvador Juanpere de forma prou clara. De ben segur, a aquest article en seguiran d’altres.