Interessos en crisi

     

     No fa gaires dies, llegia un article en el que l’autor proposava que els centres d’art programessin exposicions mainstream per tal d’arrossegar públic cap als museus. Com si això fos la única cosa que fes falta per trencar una inèrcia desgraciada que fa que, dia darrera dia, els visitants als centres d’art contemporani vagin minvant. Algú creu realment que aquesta és una bona solució? El públic que assisteixi a una exposició mediàtica no tornarà al museu si no és per veure’n una altra d’aquesta mena, i així mai es solucionarà el problema de base, que jo crec que és cultural, educacional i d’un canvi de paradigmes. No crec que la solució sigui gastar diners en portar exposicions altament mediàtiques, perquè no s’aconseguirà que aquest públic torni per altres propostes. Tampoc sé si ajuda gaire organitzar esdeveniments paral.lels. Em refereixo a concerts, performances, conferències, visites guiades, tertúlies, presentacions vàries... Sí que s’aconsegueix arrossegar molta gent, però només venen per l’esdeveniment puntual, i molt rarament repeteixen simplement per visitar l’exposició. L’interès per l’art contemporani s’ha de despertar des d’un lloc més llunyà en el temps vital de visitant, des de l’educació, des de l’entorn familiar, i sobretot, des del propi despertar dels interessos individuals.

     En aquest blog ja he escrit altres articles sobre la falta de públic, però jo crec que en aquest moment hauria de matisar. L’autor de l’article que esmentava més amunt deia que s’havien de programar exposicions mainstream, perquè suposo que havia observat les gentades que hi havia al Caixaforum per veure Andy Warhol o el mateix De Chirico, o les que es deia que hi va haver per veure l’exposició de David Bowie (jo no la vaig veure). Però fent aquestes exposicions, potser (i això només és una hipòtesi) no aconseguirem mai atreure públic per veure art contemporani. És a dir propostes que, d’entrada, no “li sonen” a ningú. Fer el que vol la gent, o sigui, exposicions mediàtiques, no ens servirà per a trencar la inèrcia que s’ha instal.lat, ben al contrari.

     Jo vaig començar a treballar en una galeria a finals dels anys 80; tot i que freqüentava aquests espais des dels primers setanta, de la mà del meu pare, que va ser la primera persona que em va fer descobrir i entendre l’art contemporani. Jo venia de l’àmbit universitari, i arrossegava una crisi d’avorriment considerable. A la galeria, amb gran diferència del que passava a la universitat, vivia l’art en primera línia. Moltes vegades, jo era la primera persona que explicava l’obra de l’artista al públic, i vivia en primícia les seves reaccions. Havia d’explicar l’art que s’exposava per primera vegada a persones que mai havien sentit a parlar d’aquell artista. La diferència amb el moment actual és que hi havia molt més interès. Molta més curiositat. Menys prejudicis, menys lliçons apreses. L’ambient era lluminós. Ja està bé que es programin exposicions d’artistes reconeguts, però s’hauria d’incidir en trencar la inèrcia de que si “els noms no sonen, la gent no hi va”. És clar que de tant en tant convé refrescar memòries i recuperar valors des d’una perspectiva actual, però no només. Descobrir-ne de nous i valorar-los, és una missió important per recuperar la vitalitat i la lluminositat. El públic s’ha tornat mandrós, i aquesta inèrcia esta derivant cap a actituds i gustos casposos i plens de pols. Si algú te alguna idea de com ens en podem sortir, agrairé qualsevol suggeriment.

Adolf Loos i les contradiccions vieneses

     

     Fa uns 35 anys, si m’haguessin preguntat qui era el creador més important del segle XX, sense cap mena de dubte hauria contestat: Adolf Loos. Després de 5 anys de carrera d’història de l’art, descobrir un arquitecte que rebutjava l’ornamentació a l’arquitectura, em va semblar un respir. Per fi, algú que basava el seu treball en la puresa de les línies i en la senzillesa! Un descans, després d’anys estudiant estils medievals, renaixentistes, barrocs, neoclàssics i modernistes. Per fi el blanc! Per fi la línia recta! Per fi façanes netes!. És cert que, ja llavors, alguna cosa no m’encaixava en les fotografies dels interiors de les cases de Loos. Els exteriors, blancs i nets, contrastaven amb unes estances interiors fosques i plenes d’alfombres orientals i mobles Chippendale, que a mi no m’agradaven gens. Encara avui, la gent es torna boja pels sofàs Chester, i a mi em continuen horroritzant, per lletjos i incòmodes!.

    En aquests moments, al Museu del disseny de Barcelona, hi ha una exposició sobre els interiors de les cases d’Adolf Loos. És una exposició molt ben muntada, que fa un recorregut pel mobiliari dissenyat, re-dissenyat i utilitzat per l’arquitecte vienès per a decorar les seves cases. La intuïció de fa 35 anys, de què alguna cosa fallava, es va convertir en una certesa. Llavors ho vaig passar per alt, l’admiració per uns aspectes de la seva obra em va fer perdonar-li altres aspectes que avui em semblen fonamentals. Alguns dels seus re-dissenys, com les tauletes-safata, les taules "trompa d'elefant"o les que el peu sembla la reixa d’entrada a un castell medieval, i que per més “inri”, decorava amb incrustacions de pedra o maiolica al sobre, tiren per terra totes les seves teories arquitectòniques.  Tampoc s’enten que adorés els mobles Chippendale, alguns profusament decorats, un arquitecte que va pronunciar una conferència titulada “Ornament i delicte”, en la que rebutjava les decoracions aplicades a l’arquitectura; tant les emprades pels arquitectes historicistes de la Ringstrasse com pels secessionistes. Tampoc entenc quin raonament feia servir per a no posar ni una sola cadira igual al voltant d’una taula, ni dos sillons idèntics al davant d’una llar de foc. Aquesta sensació de mostrari, de patchwork estilístic, donava al conjunt un aire de batibull visual d’intencions poc clares. Tampoc entenc la profusió de catifes orientals, podent posar-ne una de gran, que hauria eixamplat l’espai, en posava moltes i el paviment també semblava un patchwork precari. I a més, catifes orientals! Que ja per se donaven un aire “antic” al conjunt.  Contradiccions estètiques que fan pensar que hi ha alguna cosa que no quadra. Tampoc em va convèncer la seva teoria de que l'exterior de la casa representava l'home, i l'interior la dona: tela!

     La perspectiva històrica i l’esperit crític ens fa adonar que, malgrat la voluntat de modernitat, Adolf Loos no va superar algunes creacions que ell criticava. El millor dels seus interiors, el del Café Museum, estava inspirat en els mobiliaris Thonet, que ja s’utilitzaven en altres cafès populars, menys ressenyats (o gens) per la historiografia arquitectònica. Potser l’haver conegut fa poc els afers pedòfils en els que es va veure involucrat, m’han fet agafar-li mania, i ara encara li perdono menys uns interiors que serien dignes més de la residència d'un Marqués de Cerralbo (1), que de la d’una persona moderna del segle XX. Potser aquesta contradicció de Loos, entre interiors i exteriors era un exemple més –potser l’últim- de les contradiccions vieneses del tombant de segle, de la hipocresia social, del joc de les aparences. La seva vida i la seva obra potser també estaven en contradicció. Loos pretenia ser un arquitecte modern, però potser no ho era tant. Els seus interiors domèstics el delataven.  Podrien ser un exemple més de les contradiccions que tant van criticar els secessionistes respecte els seus predecessors.  De fet, ells van ser molt més conseqüents.

Nota (1): https://es.wikipedia.org/wiki/Enrique_de_Aguilera_y_Gamboa