Aquest escrit no és una
altra cosa que una reflexió personal, i com a tal és discutible, relatiu i
rebatible.
Reconec que a mi és
important que les obres d’art posseeixin força plàstica i em guanyin per la
part sensible. Em refereixo a que, en una primera visió, aconsegueixin captar
la meva atenció i despertin la meva curiositat. També agraeixo una bona
realització tècnica, -no entesa a la manera tradicional, sinó fent referència
al control de les intencions-, tot i que això no és primordial si s’acompleixen
els altres dos requisits imprescindibles. Algú pensarà que aquestes
consideracions es deriven de la meva feina de galerista, però abans de
dedicar-m’hi, pensava de la mateixa manera. L’obra d’art ha de ser capaç de “parlar
per sí mateixa”; al marge del discurs o relat que l’artista hagi construït al
seu voltant. De vegades, pot superar la
intenció del seu autor i fins i tot rebatre’l. En qualsevol cas, el que
m’agrada trobar, és que obra i discurs caminin junts i amb la mateixa potència,
i això no sempre passa. De vegades l’obra no esta a l’alçada de la tesi de l’autor, normalment ambiciosa i plena
de referències i relacions amb altres esferes, com la filosofia o la
sociologia.
Si fos comissària
d’exposicions, professora d’universitat, o em mogués en l’àmbit institucional o
purament teòric; això potser no m’importaria tant. Suposo que llavors, la
consistència del discurs passaria per damunt de l’obra; sobretot si aquest em
servia per a il.lustrar les meves tesis, o fins i tot per a construir-ne de
noves. De vegades, això és el que penso quan visito exposicions temàtiques
d’artistes contemporanis, articulades –la majoria de les vegades- per
comissaris amb un currículum incontestable i una preparació extraordinària. No
sempre, però sovint, aquestes visites constitueixen un acte d’allò més exigent.
Cal disposar de temps per llegir els textos que acompanyen l’exposició i les
obres, o per apuntar-se a la visita guiada. Perquè la veritat és que, en
aquests casos, l’hermenèutica ha guanyat la batalla a l’estètica.
L’hermenèutica és una
disciplina filosòfica o científica que consisteix en desxifrar els missatges
ocults en textos o obres d’art. El terme deriva de la paraula grega hermeneutikos,
composta per hermeneuo (que vol dir
“jo desxifro) i el sufix tikos (que
vol dir relatiu a). Més enllà, el verb prové del déu Hermes, que era el déu de
l’Olimp encarregat de portar missatges secrets als seus destinataris, i un cop
amb ells, els ajudava a desxifrar-los. Afirmo, sense cap mena de dubte, que a
mi m’agrada molt, que les obres d’art portin missatges ocults. Però agraeixo
que l’obra m’intrigui i m’atregui el suficient com per a voler conèixer-los.
Per a que passi això, l’obra (al marge del discurs) ha de “recrear” una estètica
pròpia i convincent, ha de lligar contingut i continent per arribar de forma
unívoca i contundent a l’espectador. Em sento profundament desencoratjada quan,
al davant d’una obra que no em diu gran cosa en sí, m’expliquen un discurs
potent i força interessant. Mirant-me l’obra, o sigui el que hauria de ser l’element que condensa els
plantejaments, viaranys mentals i conclusions, penso amb desil.lusió, que
hauria estat bé que el seu autor/a, s’hagués dedicat a escriure o a fer teoria
i prou.
