Sobre un altre tipus de desert

  

  

    Vaig llegir un article de Juan José Millás que em va fer pensar molt. En el fons, l’article girava a l’entorn de la seva última novel.la, però entremig, deixava anar unes quantes idees que a mi ja fa molt de temps que em volten pel cap. Entre altres coses, parlava d’internet. Ell deia que era l’equivalent a la invenció del foc, anava més enllà del concepte de revolució tecnològica. Jo no sé si aniria tant lluny, però el que sí que és cert és que ha transformat de tal manera el nostre món, que de vegades ens costa de relacionar-nos-hi. En l’article, la seva crítica, o anàlisi, es centrava en les xarxes socials. En el fet de que viure híper-connectats no vol dir que estiguem híper-comunicats, sinó al contrari. Ell seguia el seu discurs, afirmant que moltes d’aquestes persones que tenen milers de seguidors, potser estan absolutament incomunicats a casa seva. Si més no, ningú ens pot assegurar que no sigui així.  També deia que l’engany, com a forma d’emmascarament del fracàs, en un món que només valora els “likes”, s’ha convertit en una norma de comportament de moltes persones.

     Seguint aquest raonament, el que he experimentat des de fa uns quants anys,  és que, a mesura que la híper-connectivitat s’ha anat implantant, cada vegada veig a menys persones. Quan vam començar a notar una baixada de visitants a la galeria, una companya meva em va dir: no venen, perquè si volen, poden veure les exposicions des de casa. En aquell moment, a mi em va semblar una bajanada, perquè la visita no es podia ni comparar. Però he hagut d’acabar per donar-li la raó. A poc a poc, vam anar deixant de tenir contacte regular amb aficionats a l’art, que s’acostaven a les exposicions, les comentàvem, i després ens assèiem a “arreglar el món”. Tot això ara com ara, si no ha desaparegut del tot, ja no és la norma. És l’excepció.

     Un altre tema que treia Millàs en l’entrevista, era la falta de lideratges autèntics. Curiós, perquè ja fa molts anys ja vaig escriure un article en aquest blog sobre això. Jo no anava tant lluny com Millàs, que donava explicacions del que ha passat. Segons ell, amb les noves tecnologies, el món anterior ha explotat, i s’ha esmicolat del tot. Aquí i allà, sorgeixen individualitats que s’afanyen en liderar des de les xarxes, però sense arribar a ser models de res ni per a ningú. Al davant d’aquest panorama, de l’aïllament cada cop més intens, i de lideratges desdibuixats i de vegades equívocs, trobem un terreny perfectament adobat per la nostàlgia. Nostàlgia de quan la vida era real i no virtual, nostàlgia de quan els amics eren de debò, i de quan els visitants no es traduïen en “likes”, sinó en converses i relacions de debò. Si l’ésser humà, ja tenia tendència a l’egoisme, ara, aquesta tendència ha augmentat de forma preocupant.

     Fa poc temps que estic en un parell de xarxes socials, alguns dels meus amics ni hi són, ni hi volen estar. Jo no percebo que la meva vida s’hagi enriquit des de que hi sóc, ni que sigui millor. Fins i tot penso que el temps que hi dedico, em resta temps de la meva vida real, que és la única que importa. La única cosa que percebo al meu voltant, és un desert, allà on abans hi havia vida. Si faig cas al Millàs – i no és l’únic que m’ho diu-, aquesta transformació de costums és la que en té la culpa.

Notes sobre l'obra de Jordi Lafon

      

     Observant la trajectòria artística i vital de Jordi Lafon (Barcelona, 1967), sorprèn que la seva obra sigui tant poc coneguda. L’any 2013 va obtenir el primer premi de pintura de la Fundació Vila Casas (ex-aequo amb dos altres artistes),  però encara és un artista per a descobrir i reconèixer. L’exposició que presentem a el quadern robat, titulada Aquí no passa res,  és la seva primera exposició a una galeria de Barcelona i per tant la presentació d’una obra que respon a un recorregut  artístic dilatat vital i compromès.

     Jordi Lafon és un artista pluridisciplinar que utilitza el dibuix, la pintura, l’escultura, les instal.lacions, el vídeo o les accions per narrar experiències poètiques o vitals. Te una especial predilecció pels objectes i les eines, que col.lecciona des de fa anys, pel seu pòsit de memòria i per la relació que tenen o han tingut amb les persones a través del treball. Tot sovint, les seves obres ens parlen d’experiències biogràfiques i ens transmeten la seva manera de veure el món, fent-nos adonar de que cada un de nosaltres en tenim una pròpia, que és única i irrepetible. La idea del món de Lafon és plena de vitalitat i energia, fruit de la seva personalitat desbordant d’imaginació i creativitat. Lafon es diverteix mentre crea, i quasi sempre l’acompanyen el sentit de l’humor i la ironia. Per tot plegat, a més d’una visió crítica, transmet un marcat sentiment de felicitat vital. La seva font d’inspiració prové de l’observació del seu entorn, que l’estimula a explorar camins diversos per tal de comunicar les seves impressions de la manera més rica i essencial possible. Les seves obres, a més, contenen sempre un component participatiu i didàctic, ja que els espectadors es senten convidats a pensar sobre els seus propis mons i circumstàncies. Cal destacar el fet de que, encara que totes les obres continguin un discurs o un relat concret, sovint tant li fa si el coneixem o no. La seva força plàstica és tal, i la seva pròpia poètica conté tant de magnetisme, que les obres s’independitzen del discurs que hi ha al darrera i adquireixen la seva pròpia vida.

     Jordi Lafon viu i treballa a Vic. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Col.labora amb la Universitat de Vic i l’Escola Superior d’Art i Disseny de Vic. És membre executiu de la PAAC, Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya, també coopera amb ACVic, Centre d’Arts Contemporànies com a membre d’H, Associació per les Arts Contemporànies de Vic. Ha impartit cursos, tallers i seminaris i ha exposat les seves obres i projectes a nombroses institucions públiques i privades de Catalunya.

     Per aquesta exposició hem escollit obres recents, però també algunes d’altres moments de la seva trajectòria per tal de donar a conèixer la varietat de temes que han centrat el seu treball però que presenten sempre la mateixa constant: la  preocupació fonamental de les relacions dels éssers humans entre si i amb el seu entorn. Esperem que el descobriment d’aquest artista sigui tant valuós per a altres persones com ho ha estat per a nosaltres.

Jordi Lafon: tot és possible encara.

     

     Estic molt satisfeta de la decisió que vam prendre fa uns mesos. Em refereixo a la decisió d’exposar l’obra de Jordi Lafon. Després d’haver entrat en el seu món i d’haver conegut la seva forma de treballar i les seves inquietuts, puc afirmar que en Lafon és un “rara avis”. Res més lluny del seu pensament i de les seves intencions, el repetir-se. “Fer obres” iguals a altres (o amb minúscules variants formals), any rere any. En Jordi Lafon és dels que pensen, investiguen, busquen i no paren d’obrir camins. No busca, ni dona voltes només a una idea filosòfica, sinó que mira al seu voltant i reflexiona. Potser la vida de les persones, el seu comportament i la seva manera de relacionar-se amb el món són els temes que més el preocupen. Aquest “relacionar-se”, inclou aspectes com el treball i les eines, la família, la preocupació social i pel medi ambient. També hi ha espai per a deixar veure quina és la seva postura estètica: l’amor per l’ofici i la feina ben feta estan present en totes i cada una de les obres que exposem. I també ens diu quina és la seva “ètica”: la voluntat de construir, de col.laborar, de ser optimistes i de donar-li la volta a situacions complicades. Les obres de Lafon ens ensenyen que sempre hi ha una sortida, sigui per a construir una realitat nova, o per adaptar-nos. El més important és no perdre ni la il.lusió, ni el sentit de l’humor. Només cal posar com a exemple l’obra que hem triat  com a imatge de l’exposició i que és la que il.lustra aquest article. Estem acostumats a veure que quan la policia han “pres” un espai, sigui perquè ha passat un accident o succés luctuós, s’acordona la zona amb una cinta de plàstic en la que se’ns ordena que no passem. El mateix fan les autoritats municipals quan fan obres, o replanten vegetació  en alguna zona verda. En Jordi Lafon s’ha inventat una cinta en la que ens diu que “Aquí no passa res”. És el seu especial sentit de la ironia; la seva màxima artística. Allà on aparentment no passa res, és precisament on passen les coses. L’obra ens ensenya que per darrera de les cintes impreses, hi ha papers, restes de collage... tot un món per a descobrir.

     Potser al darrere de la intenció de Lafon, hi ha també la voluntat didàctica. De fet, tal com estan les coses, això potser és una necessitat. Si cal despertar nous aficionats a l’art, s’ha de començar pel principi, i cal ensenyar-los la capacitat transformadora de l’art. Una obra d’art hauria de ser com una novel.la, o com un poema: una interpretació del món i dels homes, de l’entorn, de la individualitat i de com una cosa i l’altra entren en conflicte.

     El mateix Jordi Lafon, que quan vam fer la tria d’obres al seu estudi va quedar una mica parat amb la sel.lecció que haviem fet, va reconèixer que, un cop l’exposició va estar muntada, les seves preocupacions artístiques es veien reflectides perfectament en el conjunt. De fet, aquesta era la nostra voluntat. Aquesta exposició és la primera que fa a una galeria de Barcelona, i calia mostrar el seu ideari artístic en tota la seva extensió. Estic segura, que, com em va passar a mi mateixa quan vaig descobrir aquest artista, el públic que visiti l’exposició anirà de sorpresa en sorpresa. I a aquestes alçades, això és un mèrit per part d’un artista que ens demostra que tot és possible encara. Però no només: és un miracle.